H.G. Wells: De no-llocs i marcians

VALÈNCIA. No vos passa que a voltes aneu buscant una cosa i no la veieu i quan no la busqueu apareix? A mi em passa sovint. Ja siga en botigues, eixes camisetes precioses quan no les necessites i eixos vestits horribles quan tens una boda en quinze dies, o en viatges, amb museus que s’amaguen i reapareixen a la tercera vegada que passe pel mateix carrer, tot i que eixa vegada potser no estava ja buscant el museu, sinó un café o l’entrada del metro. No és falta d’orientació –tinc sentit aràcnid per a orientar-me, inclús sense Google Maps–, sinó que estic completament convençuda que els elements juguen amb nosaltres.

Això és el que em va passar quan vaig anar a buscar la casa d’Herbert George Wells –atenció, no s’ha de confondre amb George Orwell ni amb George Orson Welles: NO són la mateixa persona; repetisc, no són la mateixa persona, però el destí ha decidit jugar amb les nostres ments en esta estranya mescla de “Georges” i “Welles” i “Wells” per a després unir-los i fins i tot creuar-los al llarg de les seues vides en l’univers literari i cinematogràfic–. Contava, en definitiva, que em vaig dirigir un matí a visitar la casa de H.G. Wells, a Woking. I vos preguntareu, això què és?

És un no-lloc. Què hi ha de més no-lloc que una ciutat dormitori? Que un barri junt a les línies de tren d’un suburbi? Al costat de la definició de no-lloc a Internet hauria d’aparéixer la foto de qualsevol carrer de Woking. A uns quaranta quilòmetres de Londres cap al sud-oest, esta xicoteta ciutat és coneguda per tres coses: ser la seu de l’equip de Fórmula 1 McLaren, ser el lloc on H.G. Wells va escriure La guerra dels mons (Heinemann, 1898) i per l’enorme escultura en forma tripoïdal que representa els marcians de la novel·la. Bé, de segur que en trobaríem alguna més, però ens costaria. Altre dels grans atractius de Woking és la seua estació de tren, que la comunica amb London Waterloo en vint-i-cinc minuts, amb la qual cosa s’ha convertit en una ciutat-dormitori de primera. Combina la tranquil·la vida del comtat de Surrey amb les oportunitats que oferix la gran ciutat. O almenys això és el que venen des del seu ajuntament.

I alguna cosa semblant degué pensar H.G. Wells quan en 1895 va decidir marxar de Londres i anar-se’n a viure a esta localitat, que a dia de hui no és més que això, una impersonal ciutat anglesa –per a ser justos, la part antiga compta amb una bonica església de nou segles, però ara queda lluny de la zona on actualment fa vida la major part de la gent i d’on vivia Wells–. La intriga em va poder i vaig anar a inspeccionar el lloc des del qual va eixir una de les novel·les de ciència ficció més importants de la literatura anglesa i occidental, la mare de totes les invasions alienígenes que ens han sobrevingut després. 

Una casa com altra qualsevol

No diríeu que és la casa més bonica, ni el carrer més esplendorós, ni l’entorn més encantador del món. No podria ser d’una altra manera. Amb una façana de granit, l’edificació passa totalment desapercebuda entre la resta de vivendes impersonals. Com explicava adés, els elements van tornar a jugar amb mi i vaig haver de fer avant i arrere diverses vegades. No la trobava, i això que no falten les referències a Internet i el carrer té només una vorera edificada. Una línia de cases de dos plantes semis, que en diuen allà. És a dir, adossats apegats entre ells només per un dels laterals. 

Davant la façana del número 141 d’este carrer amb voreres irregularment pavimentades hui hi ha zero turistes i una d’eixes plaques menudes de color blau que esguiten les cares dels edificis de tota classe de tota Gran Bretanya. Una placa estandarditzada, idèntica a les altres milers que hi deuen haver arreu del país, reconeixible des de lluny. Són curioses i en tinc una bona col·lecció de fotografies, és igual a qui reten homenatge. Escriptores, actors, poetes, polítics, directors de cinema, científics, matemàtics… La major part d’ells no sé qui son, però les guarde igualment i m’invente quines cares tenien mentres intente imaginar-me’ls a través de les finestres fent les seues faenes diàries. Se’n cuiden molt els britànics, de no deixar cap personalitat sense el seu merescut reconeixement. Estes plaques formen part d’eixos elements quotidians que s’interioritzen quan portes un temps vivint allà, igual que l’olor de menjar ràpid o d’humitat; es passegen pels teus sentits quasi sense adonar-te’n. 

Deia, en definitiva, que una d’estes ordinàries plaques, que iguala intel·lectuals de tota talla, està penjada a l’altura del 141 de Maybury Road, o, com s’anomenava en 1895, Lynton. Fins allà es va mudar Wells amb la seua companya d’aleshores, Amy Catherine Robbins, una de les moltes dones amb qui va compartir vida –durant més de deu anys, un poc després, va ser parella de la periodista i escriptora feminista Rebecca West–. Fugint de l’aire contaminat del Londres de les acaballes del segle XIX, aquell Londres que s’endinsava en la modernitat a colp de fumerals, Wells va recalar en esta ciutat. Però no només això: va decidir que fora també l’escenari de la novel·la eixida de la seua ment que acabaria esdevenint més mediàtica. 

Opressors i oprimits

Perquè va ser exactament allí, sobre un camp arenós, on va aterrar el primer marcià. Eixa pregunta que més d’un i d’una s’haurà fet alguna vegada, “és que totes les catàstrofes de les pel·lícules passen als Estats Units?”, és, òbviament, el reflex d’un invent de Hollywood. Perquè la major invasió alienígena mai contada no va passar en una zona portuària d’una ciutat industrial estatunidenca, com ens va voler fer creure Steven Spielberg. No, va passar als afores de Woking. Durant els seus passejos matiners en bici, Wells anava anotant mentalment els camps de batalla dels seus marcians, com va reconèixer en la seua autobiografia. El canal, els pubs, els jardins del voltant… Va utilitzar tot el que tenia davant d’ell com a escenari  de la seua obra. 

Ja en les primeres planes, en “La vespra de la guerra”, l’autor britànic parla d’Ottershaw, Horsell i Woking, punts sobre el mapa la història dels quals està completament deslligada de qualsevol fama o renom. En el nostre no-lloc va caure “eixe objecte estrany” del qual després emanaria la vida marciana. A l’enclavament exacte on Wells va descriure el descens d’aquella nau, a Horsell Common, hui hi ha un pipican. Bé, un espai on els gossos i els seus companys humans es passegen sobre un terreny també arenós. El fet no deixa de ser estranyament poètic: la imatge d’una raça dominant domesticant una altra, passejant-la amb una corretja. Sers sotmesos a la voluntat i els horaris dels seus amos, gegants contra menuts o menuts contra gegants, com es vullga vore. Una al·legoria del que va dibuixar Wells en les seues planes. Una batalla entre espècies, una desproporcionadament gran i poderosa, amb artefactes i enginys creats per a subjugar la resta de civilitzacions. Nosaltres, moltes vegades, som els marcians. Nosaltres som eixa amenaça tecnificada. Per a Wells, en concret, els britànics eren els alienígenes invasors, perquè La guerra dels mons no és ni més ni menys que el relat dels opressors i els oprimits.

La novel·la és reflex de la indignació de Wells amb la política imperialista del Regne Unit durant el segle XIX. En concret, el cas de Birmània va esperonar la crítica de l’autor envers este mecanisme de sotmetiment i massacre de civilitzacions senceres –fins a l’any 1948 Birmània no va aconseguir la seua independència del Regne Unit i hi van haver dos virulentes guerres–. Per a qui no haja llegit el llibre o haja vist una de les múltiples adaptacions al cinema, ací ve l’spoiler: al final son les criatures més ínfimes, quasi invisibles, les que acaben amb l’atac dels marcians, els bacteris. En concret, els extraterrestres acaben sucumbint a infeccions i malalties causades per bacteris existents a la Terra, que són, al cap i a la fi, els que poden originar o acabar amb una vida. Cal recordar, en este sentit, que Wells era biòleg titulat en zoologia i declaradament darwinista. 

Un escriptor visionari

Així, amb una unió entre biologia, avanços científics i preocupacions polítiques i socials, va nàixer la que es considera la primera gran novel·la de ciència-ficció. Profundament socialista, Wells relatava, en conseqüència, com les classes oprimides, els sers més insignificants a priori, podien ser decisius i guanyar la partida. No en va, moltes de les seues obres van estar censurades a Espanya al llarg del franquisme, atés que durant la Guerra Civil s’havia posicionat a favor de la Segona República, encara que no va combatre directament en el conflicte, com sí que ho va fer George Orwell. Només les seues obres més famoses de ciència-ficció, com La guerra dels mons, es van reeditar lliurement durant la dictadura, però a dia de hui les seues novel·les de caire més polític i social ni tan sols han estat traduïdes encara al castellà. 

I potser allò va ser un gol per tot l’escaire a la dictadura de Franco, perquè darrere d’aquella maquinària i parafernàlia marciana encara hi havia més. Els que poden semblar dominadors i poderosos són, també, desgraciats. Els extraterrestres arriben a la Terra “per necessitat”. Han acabat els recursos a Mart i gràcies a la superioritat tecnològica que els pressuposa milers d’anys d’avantatge –a costa precisament del seu propi planeta– han de pegar a fugir per la galàxia per tal de trobar nous indrets on poder viure i continuar amb la voracitat d’expansió. Vos sona? La història de la humanitat resumida breument. Colonitzacions, conquestes, imperialismes, refugiats, arrasament dels recursos naturals, contaminació que fa inhabitable moltes zones… El prodigi de Wells era això, una visió conjunta, política, científica i social, i la lectura que va saber fer no sols de la seua època, sinó de les futures.

L’obra que ens competix es va publicar en 1898, però no va ser fins a 1938 quan el cineasta Orson Welles la va portar a la ràdio, creant el caos i el pànic als Estats Units d’Amèrica. A partir d’ací, desenes d’adaptacions al cinema i la televisió. Any i mig va estar a Woking en total, díhuit mesos ben productius. Allí no només va aprendre Wells a anar en bici, va “restaurar el contacte” amb la seua companya o es va purificar els pulmons en llargues passejades per les vesprades, sinó que també va viure una etapa literària ben prolífica, amb tres de les seues novel·les més aclamades: Rodes de fortuna, L’home invisible i La guerra dels mons. 

Mentres que aquelles primeres obres tenien un to reivindicatiu i de lluita, amb el pas del temps es va anar passant al costat fosc i pessimista. Va viure dos guerres mundials i va predir la bomba atòmica en algunes de les seues novel·les, com ara  L’illa del Dr Moreau. Igualment, després d’aquella etapa de ciència-ficció va emprendre una de més social, inclús feminista, sempre amb una mateixa preocupació en ment: la supervivència de l’espècie humana i la societat contemporània. Poc futur li va vore a la humanitat. Ens arrasaran finalment els marcians? O nosaltres mateixos?