X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

La memòria del cos  

Inútils funcionals del segle XXI

12/10/2019 - 

VALÈNCIA. Ens estem esborrant de la història del planeta. Açò va a la carrera. Al mateix ritme que anem convertint-lo en un avern climàtic irrecuperable. Pareix una cruel justícia poètica: el ser humà s'autodestruïx i alhora aniquila l'únic hàbitat possible. Pel camí s'emporta un fum d'espècies que conformen la biodiversitat de la Terra conforme l'havíem coneguda. 

Per a que algú dominara l'art de teixir i reparar xàrcies de pesca calgueren segles d'evolució i experiències, de transmissió de coneiximents, de prova-error, d'assumpció de centenars de detalls en funció de l'oratge, la mar, la classe de peix, etcètera. Els vells que ho feien, si encara viuen, estan jubilats i assistixen, esgotats i perplexos, a la irrupció del món digital, que arrasa amb tot allò que no és rendible, segons el criteri dels fons d'inversió i la borsa. Potser no queda ningú (més jove) que haja mantingut l'ofici de les xàrcies. Almenys en el Cabanyal. Em consta que sí en alguns altres pobles que encara viuen de la mar, però són ja casos aïllats. I segur que no s'assenten en una cadira de boga a la porta de casa a recosir la malla, escampada sobre la vorera, com jo he vist fer no farà més de trenta-cinc anys. Per a què? Més barat tirar i comprar-ne noves. No a soles és que el nostre món s'estiga transformant completament, és sobretot la velocitat vertiginosa a la qual està fent-ho, que a penes permet reflexionar sobre la idoneïtat dels canvis, essencials i qui sap si dramàtics. Perquè és este ofici, el de reparar i cosir xàrcies, com a exemple, però són en realitat tots els oficis, qualsevol ofici. Les formes de producció i supervivència que els humans havíem perfeccionat durant mil·lenaris estan desapareixent per a sempre, substituïdes per les noves tecnologies. 

Sobreviuries un hivern en un poble perdut de Terol?

Prop de Terol es troben les conques mineres que ho foren en un altre temps. La comarca té capitalitat en Montalbà, el comanador de la qual apareix ridiculitzat en el Tirant lo Blanch: Kirieleison de Montalbà era "home de molt gran estatura, molt fort e animós més que tot altre". Tan poca cosa era que morí d'un atac de fel, sense lluita. El títol l'heretà son germà Tomàs, vençut per Tirant. I és que Joanot Martorell odiava al comanador de veres, a Gonçalbo d'Híxar, amb qui pleitejà prolixament. Montalbà és hui el centre d'una àrea devastada pel despoblament però d'una bellea natural i patrimonial superlatives.

PeñarRoyas (o històricament Peñas Royas, amb més propietat) és un barri al nord-est de Montalbà. El nom delata una clara reminiscència lingüística d'eixe aragonés quasi desaparegut. I el nom fa la cosa: l'evocador llogaret, circumdat pel riu Martín, està bastit de rodeno, la mateixa pedra roja que l'envolta formant una espectacular vall de muntanyes, cingles i gorges del riu. Eixe roig incendiat, que encara ho és més a sol post, està esguitat del verd dels boscs que s'escampen allà on la verticalitat dels penya-segats no ho impedix i també del contrast del blanc nuclear de les deposicions dels voltors que regnen en aquells cims.

Matances, orces i conserves, per si torna una guerra

A primeries dels anys 70 tancaren l'escola de Peñas Royas per falta de xiquets. El poble havia tingut per dalt del centenar de llars viscudes, ultramarins, forn, mestre i mestra, retor, practicant, alcalde i alguatzil. I en tot cas, inclús en aquell moment de perdut esplendor, qui havia llaurat primorosament els carreus de rodeno de les cases? Qui havia sigut capaç de construir, pedra a pedra, en llocs inaccessibles, el barri de les eres, amb edificis penjats de les parets verticals, que cauen al llit del riu? Qui féu les "cochiqueras", casetes que recorden vagament a les covetes de Sant Joan del Mercat de València, on es criaven i engrossaven els porcs per a les matances de gener i febrer, quan acabaven els quefers del camp. Les "matacías" (que així els deien) eren essencials en l'economia familiar i motiu de reunió festiva. Tots col·laboraven i compartien dinarot, en acabant. Les prescripcions sanitàries del segle XXI acabaren amb totes estes pràctiques i, de calbot, amb la saviea ancestral dels que sabien "matar" i preparar la carn d'orça i les conserves per a passar l'hivern, encara que es posara dur. Qui sap fer hui tot açò, que durant segles fon essencial per a la supervivència?

Foto: FELIP BENS.

Penyas Royas està ben conservat. La gent té gust de preservar les cases com si foren un pot d'essències, arrels i història, que és allò que en realitat són. La memòria del lloc on els avantpassats es barallaren amb les circumstàncies de la vida. El propi lloc que probablement alçaren amb les seues mans i amb l'assessorament d'algun mestre d'obres, d'algun pedrapiquer, d'un fuster que enllestira bigues, portes i finestres. Hui costen de trobar. En els nostres pobles no queda hui pràcticament qui sàpia fer ballar la gúbia, la barrina o el punxó, tot i que moltes de les vivendes tenen encara elements de fusta. Arquitectes i constructors busquen en algun poble de Conca als últims artesans. A preu d'or, clar.

Els oficis de la supervivència

En estiu Penyas Royas s'anima un poc, però només viuen tot l'any unes dotze persones, totes majors, totes criades en l'economia de subsistència, rutinària fa 30 anys, extraordinària hui. Ara a penes neva i tenim cotxes, argumenta una de les veïnes que recorda com en altres temps es quedaven aïllats durant setmanes i sabien viure i sobreviure amb normalitat. Montalbà està a cinc quilòmetres. Què pot passar pitjor que no haja passat en uns altres temps? La mort, potser? Ni això. Els vells que han sabut viure amb plenitud esperen la mort sense el nostre melodrama, més fotuts per qui deixen ací, tot sol, que per anar-se'n. Saber morir és un signe de civilitat a l'abast de molt pocs, que també va perdent la seua vàlua. Els vells seguixen allà perquè és el seu poble, perquè fan la vida que han fet sempre, amb menys fred, això sí, i perquè els agrada i és el seu lloc en el món. En l'ofici de la supervivència se n'inclouen molts altres. Tenen horts i alguns animals. Coneixen el llenguatge i el ritme de les collites. Saben administrar la casa, el camp, el bosc i el rebost. Buscar i triar llenya quan toca. Arreplegar bolets i herbes. Tenen ous i tot allò que dóna l'horta, i les conserves del rebost, sempre a doll, com si anara a tornar una guerra. Si toca, fan pa. Si no els abellix, ne compren quan van a Montalbà i el congelen. A sovint s’ajunten en el bar a jugar a les cartes, xarren, constaten que tot està com sempre o comenten que açò o allò ha canviat.

Una comuna de dotze vells

Un dels vells coneixia bé València. El Cabanyal, fins i tot. Del seu temps. Lloc de gent de got i gavinet, va comentar. Feia clixés per a gravar làpides, sobretot per a cementeris. Tenia bons clients valentins. "No sabeu el valor que té aquell cementeri, només en lloses i sepulcres. Incalculable". Arrossegava un carretó ple de tomates, albergines i pimentons. Comentàrem les distintes varietats. Guardava moltes llavors. L'ofici amb què es guanyà la vida i tota la maquinaria i ferramenta associada ad ell es perdé també. Ell i uns altres com ell foren els últims. Allò que feien les mans ara ho fa el làser. Tornà a alçar els mànecs del carretó i seguí camí cap a casa.

Quina classe de convivència hi hauria entre els seus escassos habitants durant els mesos de l'hivern en aquell poble fantasma, amb el 95% de les cases tancades amb pany i forrellat? Una espècie de comuna? Es rebria amb la tradicional hospitalitat als visitants en els mesos del fred o ja amb la desconfiança dels nous temps? I sobretot, la gran pregunta: sabríem sobreviure un hivern en Peñas Royas nosaltres, amb 40-50 anys,  la generació amb la qual s'han donat totes estes pèrdues? I els fills d'esta generació, que ara tinguen 15 o 20 anys, per als qui tota esta forma de viure està tan llunt de les seues realitats quotidianes? Seran ells, algun dia, capaços de sobreviure en un lloc així?

L'últim artesà que feia canyissos

Una notícia de finals del segle XX informava que en Peñas Royas vivia l'últim artesà de la zona que sabia teixir canyissos, un tal Cristóbal Martín. Fa unes dècades totes les cases del Cabanyal (i dels pobles de l'Horta) tenien sostres de canyís, lluïts amb escaiola en la part vista per a fer el cel ras. Dalt quedava l'andana, una cambra que només es podia xafar, amb molta precaució, sobre els cabirons. Allò atemperava les temperatures, en hivern i en estiu, de la casa, facilitava la ventilació i aprofitava per a guardar xàrcies, canyes, màstils, etc. Canyes i escaiola. Pareix fàcil fer-ho, però, quin obrer sabria hui bastir un sostre d'aquells? Tardaria minuts en preguntar en quin centre comercial es pot comprar. 

Cap en trobaria prop de Peñas Royas. La carretera per la qual s'aplega des de Montalbà és l'única i s'acaba allà. Després està el carrer principal que el travessa i tres vies: per dalt, pel cementeri, pel mig, per les Eres o per baix, vora riu. El GR 262, de 9,4 kilòmetres, connecta Peñas Royas, seguint el riu, amb Obón, més al nord-est, on viuen 40 persones. En el trajecte es troben pintures rupestres i icnites, que delaten la presència humana i dinosàuria. El de guia turístic podria ser un ofici de futur en infinitat de comarques d'interior on cada volta volen viure menys persones, per molts motius però sobretot perquè la gent vol gent. La tranquil·litat, la pausa i la soledat cotitzen a la baixa. 

Algú sap fer sabó? Una reixa de reblons?

Cosint xàrcies en el port de València © Jean Dieuzaide

La desaparició dels oficis és una realitat dramàtica, ja molt consumada. N'han desaparegut molts: vinculats amb la mar i la pesca, amb la construcció, artesans i orfebres. I de molts altres a penes queden uns vells. A esta situació s'afig el desmantellament industrial que ha patit el planeta per a convertir el sud-est asiàtic en la fàbrica del món. Sense l'allau de contenidors que apleguen a diari des d'allà, que seria hui de nosaltres?

D'una cosa i de l'altra, n'hi han una sària d'exemples: queda algú capaç de fer una reixa sense posar ni un punt de soldadura, només amb reblons? algú capaç hui de fer una rèplica d'una reixa modernista? Quant duraran els pocs artesans capaços de fer eixes obres d'art que són les pilotes de vaqueta? Quantes empreses tèxtils queden per ací capaces de fer pantalons?

En perdre els oficis, perdem sobretot la capacitat per a valdre'ns per nosaltres mateixos o amb els recursos que tenim prop. Si el sistema al qual hem entregat la forma de fer que havíem decantat durant segles caiguera de colp, què faríem? Algú sap fer sabó en la sala? Si cauen internet, el núvol, les xàrcies socials, valdrem per a alguna cosa? Què faríem sense tutorials de YouTube? Què ens fa confiar en un món sostingut, d'una forma tan frívola, sobre pilars tan fràgils? Què ens fa creure que tot açò que estem perdent, sense a penes fer-nos les preguntes pertinents, no ens passarà factura més prompte que tard?

Noticias relacionadas

next