Vivim en una democràcia formal. És el que diuen les normes fonamentals que regeixen el nostre ordenament jurídic, començant per la Constitució Espanyola, que consagra la separació de poders legislatiu, executiu i judicial, que emanen de la voluntat popular i es vigilen i controlen mútuament. Al mateix temps, les persones gaudim d’uns drets fonamentals protegits que representen el pilar de les llibertats públiques. A banda, vivim en una democràcia multinivell: europea, estatal, valenciana i local. En el nostre cas, tenim una certa capacitat d’autogovern emanat de la voluntat del poble valencià i els seus drets històrics, com diu l’Estatut. La fórmula pareix indicar que la sobirania rau en el poble, que és qui controla les decisions que l’afecten.
A nivell col·lectiu, com a valencians i valencianes patim un tendència evident a la laminació del trosset de sobirania que tenim com a país. A més, com la resta de societats del nostre entorn tenim problemes evidents de capacitat de decidir les coses que ens afecten en el nostre dia a dia. Les persones no tenim poder de decisió i de control democràtic sobre moltíssims temes essencials i això, de fet, esmena la base real de la democràcia.
Per desgràcia, estem rodejats d’exemples que qüestionen la nostra capacitat de decidir sobiranament. Podem posar diferents exemples a escales ben diferents. Per exemple, les mesures per fer front a les últimes crisis econòmiques. En 2010 la coneguda com troika europea (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional), es va constituir en organisme informal que va decidir el que ens convenia a tots nosaltres disfressat de decisions tècniques. Un espai democràticament opac ens va imposar les mesures d’austeritat criminal que generaren un patiment immens en centenars de milions de persones. En l’actual crisi les mesures pareix que vagen per un altre camí, però el problema de fons és el mateix. Les grans decisions es prenen en organismes no sotmesos a control democràtic directe. En massa aspectes, la construcció europea no ha anat de cedir un espai de sobirania estatal a un altre espai de sobirania europea, sinó d’un espai de sobirania estatal a un espai indeterminat influït pels interessos del gran capital.
Un altre exemple ben present a dia de hui: el material sanitari i les vacunes. Els principals elements de lluita contra una pandèmia mundial estan en mans d’empreses privades que només responen al principi del benefici. I no les podem culpar per això, perquè és la naturalesa d’una empresa. El problema és que com a societats hem declinat el nostre deure de protegir la vida de la gent. En la primavera de l’any passat estàvem en mans d’especuladors professionals en el mercat de material sanitari i ara estem en mans de grans farmacèutiques que pareixen subhastar el dret a la vida. Societats senceres i els seus representants polítics subjugades a interessos econòmics privats. Per això és tan necessari comptar amb capacitat de fabricació local de material sanitari de primera necessitat i per això no es pot entendre com no hi ha instruments públics en la indústria farmacèutica que ens salven de dependre de la voluntat d’un consell d’administració d’una empresa ubicada ves a saber on per a viure o morir. Qui s’oposa argumenta raons tècniques. De nou, la mateixa cançoneta.
I finalment un exemple més a prop de casa: el port de València. L’ampliació o no d’aquesta infraestructura no només afecta directament als habitants de la ciutat, sinó també a totes les persones de l’àrea metropolitana i més enllà. L’impacte d’una obra d’aquestes característiques determina una infinitat de coses que transcendeixen el port i els seus òrgans de govern. Bàsicament, condiciona el futur immediat de tota l’àrea metropolitana, des de l’orientació de gran part del seu teixit econòmic cap a una logística de futur incert fins al trànsit rodat i la demanda d’infraestructures, la qualitat de l’aire, el futur de l’Albufera i de les platges del sud. L’ampliació del port és una de les principals decisions en polítiques públiques en dècades per als milions de persones que ocupen el seu espai d’impacte immediat, però és una decisió que es pren en un espai no sotmès a un control democràtic directe, sinó a molt estirar en part indirecte. Una part decideix per un tot. Ens juguem si tenim una infraestructura al servei de la societat o una societat al servei d’una infraestructura sense cap debat democràtic seriós sobre beneficis i el preu a pagar. I de nou, alguns pretenen disfressar-ho de decisió tècnica.
No tenim cap control sobre les decisions macroeconòmiques que ens determinen el dia a dia. Hem deixat que empreses privades decidisquen sobre si podem superar una pandèmia o no. No podem debatre per a validar o impedir una decisió que determinarà el model de l’àrea metropolitana on vivim. I a banda, com a poble valencià, veiem com el nostre autogovern és sistemàticament laminat. Com a societat madura hem de saber construir i exigir espais de sobirania real i començar a decidir. Mamprendre per allò que tenim més a prop i seguir amb una exigència creixent i ampliada a cada volta més coses de la nostra vida, com a persones individuals i com a conjunt.
És l’hora que els partits polítics i les institucions oferisquen respostes a aquesta crisi democràtica que ens furta les decisions importants en base a falses decisions tècniques. Comencem, si voleu, per un debat seriós i madur sobre el port i decidir en conseqüència. Seguim amb l’impuls d’una farmacèutica pública que impulse la investigació i garantisca els subministraments essencials. No deixem d’exigir la millora del control democràtic de les decisions de la UE. Pas a pas, cal recuperar la sobirania com a base real de la democràcia. Fora d’això només manen els diners.