Dimarts de lluna minvant, bon moment per buscar la foscor i veure entrada la nit la pluja d’estels fugissers. Setmana d’agost on ens retrobem mirant al cel amb les llàgrimes de Sant Llorenç. La il·luminació fugaç dels Perseids. Mitologia clàssica per observar l’univers. Un homenatge a la constel·lació d’on venen aquests meteors radiants. La constel·lació de Perseu, heroi grec, fill de Zeus i de la princesa Dànae, que el va concebre amb una ‘pluja d’or’.
Aquestes són nits de canícula on xicotetes partícules de pols còsmica entren en contacte amb l’atmosfera per, tot seguit, desintegrar-se ràpidament amb lluentor. Moment per jugar amb la tradició i la superstició. Demanar un desig en veure com l’estrella visible i fugaç es crema i fuig, com si vulgués escapar del foc allà dalt al cosmos, amb tanta foscor i fredor.
Mites de pobles i cultures que connecten amb l’astronomia amb versions que ajuden a pair-ho tot. Nit d’estels, desitjos i natura. Pels amants de la mitologia un goig, com la dita que apunta a que quan cau una estela fugaç és el moment de llençar una pregària perquè el regne dels cels s’obri als mortals.
Doncs bé, si els Déus ens estan escoltant, la meua pregària va de pors caniculars. I és que ací baix a la Terra la malifeta del foc ja ha començat enguany. Fa unes setmanes parlàvem de conats d’incendi, d’un primer esglai que quedà en un no res a Xàbia i Xaló. Hui ja podem veure com el perill ha atiat. La segona onada de calor va portar un incendi forestal a la Vall de Gallinera que ha arrassat amb 160 hectàrees de massa forestal. L’estat d’ànim dels veïns ho diu tot. També hi ha hagut ensurts, però d’abast menor, a la Marina Alta i Baixa, a Castell de Castells -zona Petracos- i muntanya amunt, al Castell de Guadalest. L’interior de terra cremada ens deixa un paratge en brases i amb risc de rebrot.
Cal veure un estel fugisser. El mite diu que porta bona sort.
Tornem la vista al cel perquè els planetes, com les estrelles, també poden brillar a la foscor, tot i que la seua llum no siga pròpia, sinó que la que els hi reflecteix del Sol. Així doncs els somiadors irredempts, a trenc d’alba que miren amunt. Allà dalt al firmament, Venus, l’estel de matí (més coneguda com ‘lucero del alba’) els orientarà. Tradicions marineres la vinculen amb la Verge del Carme i Stella Maris (Estrella del Mar), que amb la seua llum guia als pescadors a bon port. En algunes religions en base a la seua lluentor o lluminositat la consideren un missatger celestial, un semidéu. També brillen i són visibles per la seua grandària Mart, Júpiter i Saturn. Els distingirem dels estels en que ni parpallegen ni canvien de color.
‘Per molt que bufe el vent no s’apaguen les estrelles’
