Hoy es 26 de diciembre

alcoi

Moros i Cristians: la fantasia col·lectiva més gran que es puga traure al carrer

Boato, en castellà, és sinònim de pompa o ostentació. En valencià, exclosa del diccionari, és com ens referim al seguici que acompanya un càrrec fester que, a Alcoi, ostenten els alferes i els capitans. Del llatí boatus, que significa “cridadissa”, “clamor”, és alhora un préstec del grec βοαν, derivat de l’homèric βοη, “crit de guerra” i “celebració”. L’etimologia no podria ser més ajustada al sentit que ha pres en els Moros i Cristians, la Festa, amb majúscula.

9/12/2018 - 

VALÈNCIA. Alcoi, 22 d’abril, 9 del matí. Els integrants del boato del capità cristià es concentren al Partidor per a organitzar-se de cara a l’entrada que arrancarà a les 10:30. Els músics de Beniatjar, la banda oficial dels Navarros des de 1935, es posen la gel·laba amb els colors i l’escut de la filà. La peça que interpretaran, L’ambaixador cristià de Rafael Mullor, és també un altre element icònic. Baixar per Sant Nicolau amb el seu ritme marcial, amb l’esquadra formada davant, amb la pluja de confeti des dels balcons engalanats amb la creu de Sant Jordi i el públic assegut tan a prop que cal mirar cap a on estires la vara del trombó i calcular des d’on llances la maça del gong, posa la pell de gallina. Això passa cada any. 

El que tarda ni més ni menys que catorze anys en repetir-se és el boato que acompanya les filaes de la capitania i l’alferesia mora i cristiana –catorze són les filaes mores i catorze les cristianes–: ballets, animals, actuacions especials, esquadra de negres, carrosses, cavallers, favorites i cadascun d’ells amb la seua banda de música o conjunt instrumental. Una llarga desfilada amb milers de figurants, de teles i metalls, davant de centenars de milers d’espectadors –es transmet per televisió–, 20.700 dels quals han pagat entre 6 i 25 euros per una cadira en el recorregut, més els milers que contemplen l’entrada des dels balcons, molts dels quals llogats per entre 800 i 3.000 euros en funció de la visibilitat i la capacitat.

Capitans i alferes

Enguany el boato de la capitania dels Navarros incorporava les danses de la societat cultural Mutiko Alaiak de Pamplona i dels Joaldunak d’Ituren, anunciadors de l’arribada dels Carnestoltes amb els seus esquellots (joaleak). Amb ocasió de la capitania de 1990 les van traure per primera vegada de Navarra per a exhibir-les a Alcoi i vint-i-huit anys després han repetit. Suposa un esforç logístic –transport, allotjament i manutenció en els dies grans de la ciutat– que paga la pena per a la filà, no sols per l’espectacle que oferiran en el carrer, sinó ja des de la mateixa preparació. “Escoltar els esquellots quan se’ls nuguen a les sis del matí, contemplar com es visten, és una experiència brutal”, confessa el navarro Santi Valor. En 2011 van ser els gaiters de la banda municipal d’Oviedo els que van participar en el boato del capità cristià... dels Asturianos, evidentment.

Es tracta d’un recurs que no totes les filaes tenen a l’abast, com, per exemple, en el cas de les Tomasines. Reconstituïda en 1940, deuen el nom a la jaqueta de llaurador suís que lluïen, prou corrent a l’Espanya del segle XVIII. Una indumentària festera que no desentonava a començaments del XIX, quan també hi havia comparses de romans, sometents o garibaldins. En 1954, però, les Tomasines van adoptar un vestit de cavaller medieval amb túnica. Dels orígens resten l’alabarda i el gest de la mà al costat. I enguany els corresponia l’alferesia cristiana, motiu pel qual van traure de nou al carrer alguns d’aquells vestits originals. Sense més arrels històriques a les quals acudir, “es tracta de trobar una història amb impacte visual, molt bàsica, que puga funcionar”, explica el dissenyador del boato, Juan Climent, que es va inspirar en la batalla de las Navas de Tolosa i el rei de la Corona d’Aragó Pere el Catòlic. Quatre grups davall la protecció d’una creu diferent –templera, de Sant Jaume, hospitalària i de Calatrava– precedien la carrossa del capità, coronada per un drac amb dos caps sobre una rèplica de l’església de Santa Maria. I és que l’altre fil conductor era la llegenda de Sant Jordi, amb un ballet amb referències als àngels, les tenebres i la sang del drac, del qual brota una rosa com la que porten les Tomasines al pit.

Foto: Estudis Cyan/Assocació Sant Jordi d'Alcoi

Per a l’alferesia mora, la filà Magenta va optar per reunir un exèrcit amb beduïns –denominació amb la qual, de fet, es va fundar en 1965–, almoràvits i tuaregs comandats pel general marroquí Yússuf ibn Taixfín per a ajudar els debilitats governants de les taifes i recrear la batalla de Sagrajas de l’any 1086. Incloïa un ballet de corbs que devorava el cos d’un cristià, un altre que escenificava la pujada pel desert i, finalment, la invasió d’Alcoi amb un ariet de guerra i una guàrdia negra d’esclaus obligats a lluitar. A més, per a infondre temor en l’enemic com en la pel·lícula El Cid, van desfilar cent vint dels Tambors de Passió d’Almassora. Un boato dissenyat pel mateix alferes, Santi Carbonell, que, tot i que es dedica al sector immobiliari, va començar per amor a la Festa, en col·laboració amb Víctor Ferrer en 2009, en el que ha esdevingut “un hobby remunerat”.

Li corresponia tancar l’entrada “un moment de nervi extrem perquè l’has vista passar sencera”.  Es va posar el trage amb l’ajuda de sa mare, la favorita de l’alferes, i la seua parella i abanderat, Omar Moreno. Els càrrecs es preparen en el col·legi públic Sant Vicent i recorda travessar aquell llarg corredor escolar i “en eixir, vore i que et vegen per fi; els cavallers, la formació de l’entrada, l’animació...”. En pujar a la carrossa i en contemplar la baixada de Sant Nicolau “vaig sentir una pressió al pit que no era per la cuirassa”. De fet, se l’havia dissenyada ell mateix, com la resta del vestit. Teles riques “de gala, però amb el seu metall”, en el casc, poc freqüent en el bàndol moro, i en la cota de malla, la cuirassa o els maneguets. “Quan eres dissenyador, el primer que vols és fer-ho diferent i saps fins a on te la pots jugar”. 

Del paper al carrer

Juan Climent, el mencionat dissenyador de les Tomasines, és pintor i s’encarrega ell mateix de la confecció del boato. S’hi dedica professionalment des de 2010 i controla el procés de principi a fi: “ho dibuixe tot pensant com s’ha de materialitzar després, estic damunt dels terminis de lliurament i revise les qualitats amb molt de detall”. Els esbossos comença a fer-los en acabar les festes, “o fins i tot abans”. Per setembre ha de dur els patrons al confeccionista per a que tinguen els trages llestos per a la presentació, entre octubre i novembre. A més de treballar a Alcoi, una autèntica fira dels Moros i Cristians, també ha creat boatos per a Ontinyent, Muro, l’Olleria o Callosa. “El primer és saber el pressupost, per a treballar després amb la idea”. Climent partix del que anomena “la piràmide: el càrrec, els cavallers, les favorites i les dames; quan la complete, sense perdre de vista la resta d’elements com l’esquadra de negres, l’oficial i els ballets, pense llavors en els diferents vestits i la separació de les músiques per a conferir ritme al boato”. 

També hi ha càrrecs que tenen clar la música que sonarà, la peça que volen interpretar i la banda que els acompanyarà, com el capità moro d’enguany, Jorge Vaquer, que va apostar perquè la componguera tota l’ontinyentí Saül Gómez. Encara que les peces per encàrrec són freqüents, la composició de la banda sonora completa és un fet extraordinari. “En 2015 van vindre les filles del capità i el dissenyador del boato; volien alguna cosa atípica, música molt cinematogràfica amb essència festera i tocs fantasiosos”, explica Gómez, que subratlla que “la part musical exigix moltíssima confiança; els dibuixos es poden vore, però la música no la pots escoltar fins que està acabada i assajada”. 

Gómez va jugar amb diferents conjunts instrumentals per a retindre l’atenció del públic i que “la música aportara tant de colorit com els trages”. Vint-i-cinc trompes acompanyades d’un corn alpí gegant afinat amb la fanfàrria van obrir musicalment la capitania dels Verds. Seguia amb dolçaines, metall, bandes i un grup de percussió que acompanyava el galop de mig centenar de cavalls blancs. “Es tractava de reproduir els motius amb diferents formacions i encaixar-les en el moment adient per a que la peça del capità cobre sentit quan has escoltat ja tot el conjunt”. Dos anys de treball i més de quatre hores de música en total, de la qual es va seleccionar la que formaria finalment part del boato. El resultat, enregistrat per l’Agrupació Musical Santa Cecília de Castalla, el grup de percussió i dolçainers de la Colla d’Ontinyent i l’Orquestra Simfònica de Caixa Ontinyent, va esgotar en quinze dies la primera tirada de mil còpies i prepara una segona edició. Es tracta de la Suite Al’Ariba i el títol, com el nom de les peces, reforça la idea conductora de l’obra, “encara que també pot passar al revés i que les sonoritats sorgisquen d’una denominació i un concepte previs”. En tot cas, no podem relacionar la música festera amb la d’origen àrab o andalusí, advertix Gómez. “D’entrada, nosaltres tenim 12 semitons on ells tenen 17 intervals”. Això no lleva que s’introduïsquen instruments de percussió del nord d’Àfrica com carcabes o darbuques. 

Foto: Estudis Cyan/Assocació Sant Jordi d'Alcoi

A l’igual que passa amb la música, els Moros i Cristians són també una recreació sense pretensions de fidelitat històrica, com es pot comprovar des del mateix nom de les filaes, filles del segle XIX. Una festa que no escapa a la globalització per a passar de l’orientalisme a la postmodernitat de Joc de Trons o Pirates del Carib –quan hi ha comparsa de corsaris o bucaners, com a Oliva, Benissa o la Vila Joiosa, encara que no és el cas d’Alcoi–. “Hi hagué un temps en què es volien recrear els fets històrics, forçant-los si calia, però hem aparegut una sèrie de dissenyadors que trenquem amb el que es feia”, reconeix Climent, que el primer que fa és preguntar al càrrec en qüestió si vol representar un senyor, un guerrer o un personatge històric. Toca aleshores documentar-se en llibres, sèries, videojocs o Internet i buscar la unió entre els diferents elements per a que el boato tinga sentit. L’heràldica i el trage de la filà també pesen, com el roig i les cadenes en la capitania dels Navarros; el drac, la rosa i el blau de l’alferes de les Tomasines; o els colors òbviament predominants en la capitania mora dels Verds o l’alferesia de la filà Magenta. En tot cas, abans d’eixir han d’obtindre sempre el vistiplau de l’Associació Sant Jordi, l’entitat responsable de l’organització de la Festa des de 1883. 

I això qui ho paga?

El boato és un esforç col·lectiu, també en l’apartat econòmic. L’“això ho pague jo” popularitzat per Xavi Castillo, encara que es basa en referents ben reals, no és allò més habitual. “Dissenyes el boato sense saber quanta gent s’apuntarà; en el nostre cas van ser tres-centes seixanta persones a banda dels ballets, músics, etc.”, explica l’alferes moro Carbonell, que va traure finalment mil dos-centes persones al carrer, “una xifra més usual en una capitania que en una alferesia”. El trage se’l paga cadascú. “Al voltant de 500 euros un decent; en el cas del les esquadres i cavallers sobrepassa els 1.300, això sí, en lloguer”, calcula Climent. De fet, estan pagant només el 40% o 50% del seu cost, que es cobrix perquè després es gasten en altres pobles. No debades, estan confeccionats per a adaptar-los fàcilment a qualsevol talla. “Es paga l’estrena, les qualitats i el treball amb els metalls o els brodats”, resumix Climent. Enguany, sense anar més lluny, hi havia una esquadra on només el casc ja valia 1.500 euros. 

Amb les carrosses passa com amb els trages. Amb un cost d’entre 8.000 i 10.000 euros, es negocia amb el carrosser a compte dels beneficis que en traurà posteriorment.  Més assequibles són les armes, que a més d’eixir en l’entrada són un obsequi habitual. “Poden vindre al taller amb un disseny o inspirar-se en el catàleg”, explica Santi Valor, propietari de Metall-Art. Una porra o un sabre, per exemple, “van dels 160 euros a infinit”, encara que per 350 o 400 euros ja es pot aconseguir un sabre exclusiu i molt treballat. Valor, a més de treballar per a les festes d’Alcoi –enguany s’ha ocupat dels metalls dels tres-cents vestits de la capitania dels Verds–, ho fa també per a Aragó, Catalunya o Navarra, on es recreen nombroses batalles de romans contra cartaginesos, ibers, càntabres, etc. Elabora un producte artesanal en què el preu el determinen les hores de treball. 

En qualsevol cas, la factura de la Festa no acaba ací i parlem només del Dia de l’Entrada. Caldria afegir, per exemple, entre 40 i 50 euros per músic, més 3 o 4 pel lloguer de les seues gel·labes, i 350 per cada dromedari o entre 250 i 300 pels cavalls de passeig –sense comptar que el cavall del cap batidor, que va davant fent figures, té un altre preu al qual s’ha d’afegir la instrucció determinada del que es vol que faça el genet–. Pel que fa als animals exòtics, la normativa actual és més estricta i en moltes ocasions depenia de la presència propera d’un circ. Siga com siga, “per Alcoi han desfilat tigres, serps o elefants”, rememora Climent.

En resum, existix tota una indústria que viu dels Moros i Cristians i factura centenars de milions d’euros arreu del territori. Bandes de música, perruqueria i maquillatge, acadèmies de dansa, confeccions, carrossers, metal·listes i animals, a més de l’estímul que suposa per als diferents creadors i els estudis de vídeo i fotografia, que fan l’agost, com tots aquells dedicats d’una manera o una altra al sector turístic. Si comptem el calendari fester al complet, durant tot l’any, cal afegir també els restauradors, hotelers, immobiliàries, servicis d’espectacles, etc. 

Després, què?

Tornem a Alcoi. Al 22 d’abril. En menys d’una hora el capità o l’alferes hauran completat l’entrada. Si l’oratge els ha acompanyat, tocarà escoltar els comentaris del públic i, cada volta més, els de les xarxes socials. L’entrada suposa un esforç ingent i efímer que provoca diferents satisfaccions entre els protagonistes. Per al compositor Saül Gómez, per exemple, que quasi mil músics hagen interpretat una obra seua pel carrer, mentres revisa els pròxims encàrrecs i consulta l’agenda de compromisos internacionals. Per al dissenyador i fester, Juan Climent, la il·lusió i l’emoció per haver vestit mil cinc-centes persones, haver contat una història i donar vida a un full en blanc. De fet, pensa ja que en sis anys la seua filà Asturianos tindrà càrrec; enguany han sigut l’esquadra del mig, l’única amb dret a traure una esquadra de negres a banda de l’alferesia i la capitania. Les vint-i-tres restants lluïxen el trage oficial que sols pot desfilar per Alcoi i per Fontilles –durant la tradicional visita que es fa a la leproseria de la Vall de Laguar–. 

A Santi Carbonell, l’alferes més jove del segle XXI, li espera la posteritat: “ser càrrec et canvia per a sempre, passes a ser, ja per a tota la vida, l’Alferes Moro del 2018”. L’esforç econòmic de ser càrrec no baixa dels 60.000 euros –el mínim és el trage, la carrossa i la banda de música– i comporta nombroses obligacions socials, com els tres o quatre actes diaris que es fan durant el mes previ a les festes entre atendre als mitjans i assistir a concerts, presentacions o sopars. Potser siga difícil d’entendre des de fora, quan no s’és fester. El metal·lista Santi Valor viu “amb, de, per, per a –i la resta de preposicions que pugues imaginar– la Festa”. I assenyala que “la decisió de fer-se avant i ser càrrec no és per l’entrada, ni pels tres dies, ni per la devoció a Sant Jordi; és pels anys de convivència, d’imaginar i fer realitat una fantasia”. Carbonell remata la idea: “la Festa, per a un percentatge molt alt de gent d’Alcoi, no és una cosa que passa uns dies a l’any, sinó que és, pràcticament, un estil de vida”.

DESTACATS:

- Ballets, animals, esquadres, carrosses, actuacions i molta música

- 28 són les filaes alcoianes. Cada 14 anys exercixen la capitania o l’alferesia

- Un càrrec costa de 60.000 euros en amunt 

- La Festa és un estímul per a la creació

- Els Moros i Cristians són, en Alcoi, un estil de vida

Noticias relacionadas

esp(l)ais » pròxima parada: València

Senglars en la platja

Por  - 

La trobada amb una família de senglars en la serra d’Irta i la pregunta: són perillosos?

next