Més Botànic que mai

Hui fa just dos anys de les eleccions a Les Corts Valencianes del 28 d’abril de 2019. Unes eleccions que van revalidar amb un marge realment just la majoria progressista a la cambra i que van donar com a resultat l’Acord del Botànic II, amb PSPV-PSOE, Compromís i Unides Podem conformant la majoria parlamentària i compartint responsabilitat en el Consell.

Per a fer un xicotet estat de la qüestió a mitja legislatura cal començar pel principi, que són les eleccions del 28A i la seua coincidència en les eleccions generals per a subordinar la campanya valenciana a la campanya espanyola, un efecte desitjat per a rebaixar expectatives de les forces estrictament valencianes (la força, en aquest cas, que només n’hi ha una).

El risc de la coincidència era molt alt: qualsevol persona amb capacitat de llegir una taula sap perfectament que la dreta espanyolista es mobilitza a les generals molt més que a les autonòmiques. La suma de la dreta va guanyar les eleccions generals al País Valencià amb 1,304 milions de vots, que van fer de tractor a l’urna autonòmica, on va arribar als 1,261 milions de vots. L’efecte generals va introduir 350.000 vots més que a 2015 a l’urna de les Corts i va posar en perill la majoria d’esquerres, que es va salvar de miracle amb 41.000 vots més que la dreta (1,302). La ruleta russa no ens va volar el cervell de miracle.

M’agradaria que quan algú parla frívolament del calendari electoral i en minimitza els riscos de dependre de Madrid en agenda i dates recorde aquestes xifres i com de prop vam estar d’estrenar el nostre propi trifachito PP-C’s-VOX a la Generalitat, amb Cantó de vicepresident i el feixisme repartint odi des de les institucions. No perdem la memòria, per favor.

Després d’eleccions la legislatura va començar amb una negociació ràpida i un programa de govern ambiciós fixat al document Botànic II, un full de ruta potent que s’ha vist matisat, com és lògic, per la pandèmia que ha capgirat les nostres vides. La gestió de l’emergència sanitària i social per part del Consell ha sigut difícil, com per a tots els governs. Però és innegable que s’ha fet des d’una ànima social, de protecció de les persones, començant per les seues vides i seguint pels seus drets i oportunitats, amb esforços ingents per esmorteir la galtada econòmica i fer tot el possible perquè ningú es quede enrere. En contrast, és difícil pensar en PP-C’s-VOX gestionant la crisi sanitària i social sense tremolar de por.

Tenim un Consell que treballa, funciona i avança. És evident que el Botànic II no es pot aplicar tal i com estava previst perquè tot ha canviat i algunes coses s’han de reformular. Però ara en l’equador de legislatura, amb la campanya de vacunació massiva en marxa i veient la llum al final del túnel, potser és moment de plantejar-se en què vol utilitzar la majoria l’esquerra valenciana els dos propers anys. Hi ha diverses respostes a la qüestió. I algunes d’elles són temptacions perilloses perquè trenquen l’essència del propi Botànic.

Per una banda, està la temptació de l’autocomplaença. De pensar que es fa tot bé, que es pot viure de rendes els dos anys que queden aprofitant que la dreta està caçant mosques amb lideratges fugits i altres escapçats. Seria prou ingenu pensar que els 1,3 milions de votants potencials de la dreta es volatilitzaran tots. Seria ingenu també ignorar que estem davant d’un nou reagrupament del vot conservador en dos paperetes, o una i mitja, amb maximització dels beneficis. O més encara: algú pensa que el PP seguirà molt més temps en embolics interns? Quan arriba l’hora de la veritat la maquinària electoral popular funciona de forma militar. I pensar que no donaran batalla ja no és que és ingenu, és que és mentida. En les properes eleccions aniran a per totes, com sempre.

Per altra banda, tenim la temptació de l’estruç, que és la de posar-se de perfil per a instal·lar-se en la comoditat de no molestar ningú o directament recórrer a excuses per a no prendre decisions valentes, quan la realitat és que no es volen prendre perquè ja t’està bé la cosa com està.

A més, tenim la temptació unilateral, aquella que confon 27 diputats amb la majoria absoluta . Aquella a la que li costa massa compartir espais de decisió i representació sense haver entès encara que açò va de coalicions i treball en equip, d’arribar a acords en fulls de ruta clars i de complir-los. Que l’electorat progressista, cada dia més, entén que governar en coalició té un valor per sí mateixa, perquè introdueix més matisos i controls creuats. Tothom sap que sis ulls veuen més que dos i que tres caps pensen millor que un a soles.

Humilment, no crec que l’autocomplaença, la unilateralitat o posar-se de perfil siga allò que reclama l’electorat que va propiciar la reedició del Botànic. Un electorat exigent que no entendria que no s’accelerara tot el possible l’agenda social els dos anys de legislatura que queden per a eixir de la crisi de forma col·lectiva i dibuixar un projecte de futur basat en els valors de l’esquerra, un futur més humà que supere les trampes socials, econòmiques i ambientals de l’individualisme o, pitjor encara, el discurs de l’odi que cacareja l’extrema dreta.

En definitiva, cal fugir de les temptacions autodestructives. Els dos anys que queden de legislatura l’esquerra valenciana ha de recordar-se a ella mateixa i recordar al conjunt dels votants progressistes valencians per què els han donat suport i per què volen que ho tornen a fer. És normal que una crisi canvie prioritats, però el que no pot canviar és l’essència del Botànic: valors progressistes, agenda transformadora i treball en equip. Queden dos anys per fer que el Botànic siga més Botànic que mai. Tan fàcil i tan difícil com això.