No fa "dia de falles" en l'univers cultural

VALÈNCIA. A poc que apugen les temperatures, el dia comença a allargar i el sol il·lumina els carrers amb gana, a València i contornada es diu que fa "dia de falles". Associem este inici de la primavera amb la festa josefina, que precisament celebra l'inici primaveral, així que té molt de sentit. Doncs bé, enguany no sabem si hi haurà falles en algun moment, el que està clar és que no se celebraran en les dates habituals. Però no només les falles es veuen afectades: festes de Moros i Cristians, fires, Fogueres, Magdalena, tamborades, processons... i tantes i tantes festes locals, amb les corresponents revetlles, els menjars típics i la desfilada fins a la plaça major, s'han cancel·lat en els últims dies. Carnestoltes ha sigut l'últim damnificat en este 2021 per la pandèmia, des de Torrevella a Vinaròs, passant per Pego, Muro, Aiora o Villar del Arzobispo, són festes molt estimades i multitudinàries. I com passa a les falles, qualsevol festa local amb esperit lúdic té un ingredient molt valencià, la poca vergonya.

Este tret característic de les nostres festes sorprén els visitants, ja que per festes és habitual vore com es disfressa de flamenca un regidor d'un partit de dretes, o com la regidora d'un partit antimilitar ha triat la disfressa de policia sexi. Tot val, ningú et jutja perquè eixe dia et begues una copeta de més ballant "Mayonesa, a mi me gusta como bates mayonesa" a les quatre del matí. Bé, sempre hi ha alguna xafardera que mira per la finestra a l'aguait, per si de cas algú torna a casa amb qui no toca, mentre li està tocant el que toca. La col·lectivitat assumix que cal divertir-se, desfogar-se i que està bé que deixes les responsabilitats aparcades durant unes hores. No cal ser artista per a viure la nit amb intensitat. Les metgesses, els municipals, les jutgesses o els polítics poden desbarrar també, ja que no estan de servici. Tot i que, darrerament, no era estrany que algú amb ganes d'ajustar comptes et traguera una foto tergiversable en un moment de distracció, per a precisament retreure't l’actitud festiva més endavant.

La modernitat ens ha portat allò de: "Este no és de fiar, mira com anava", quan en realitat qui no és de fiar és qui trenca la regla d'or de les festes dels “pobles de mosatros”, la permissivitat i el meninfotisme. Per tant hauria de ser qui assenyala, qui fos recriminat i reprovat; però no, això no sol passar mai. S'ha arribat a un punt en el qual les actituds convencionals són bescantades, i públicament has de ser un paradigma de la moral. En l'àmbit cultural passa igual, i acaben sent pelats aquells que intenten fer una obra de teatre digna, una exposició memorable o una performance diferent, i no qui ni tan sols ho intenta. Deia Fran Lebowitz que el talent és l'única cosa que es repartix de manera aleatòria entre els humans, i qui no en té, habitua a no apreciar-lo i criticar des de la rancúnia a qui en té. Per això és molt més fàcil el paper del crític d'art que el d'artista, o el de tertulià futboler que el d'entrenador. I per això, en estos moments on qualsevol activitat cultural, festiva o social està descafeïnada, cal ser més indulgents amb aquells que tot i l'adversitat continuen proposant, fent, creant.

Els concerts asseguts, les obres de teatre amb un 30% d'aforament, el menjar per a emportar o els carnestoltes disfressant-se des dels balcons no són el mateix, podem dir-ho amb naturalitat, són pitjors! Com tampoc són tan colpidores les mascletades televisades o unes falles en octubre. És precisament eixa absència de les sensacions que alimentaven la nostra necessitat d'interacció social i cultural, la que provoca el mal anomenat "cansament pandèmic". N’estem farts, molt farts de la mascareta, de les restriccions, de l'absència de plans lúdics i festius, i especialment i principalment farts de mort i malaltia. Alguns justifiquen la seua irresponsabilitat amb eixe cansament, altres cauen en depressió i molts, simplement, estan/estem com un tronadoret, a punt d'esclatar. La vida no pot ser treballar (o buscar treball) de dilluns a divendres, i el dissabte anar al supermercat. La vida no pot ser vore exposicions a través del telèfon i devorar sèries assegut al sofà. Encara que eixes eixides al supermercat, la connexió amb els telèfons i la finestra al món que ens obri la televisió són flotadors que mantenen el trellat general surant.

En el "sálvese quien pueda" en el que estem entrant, dins de l'apatia generalitzada i la decadència nihilista, hem de buscar en l'art un refugi i una referència. Potser és moment d'aprendre dels artistes, dels seus recessos creatius, de les seues reinvencions constants i del seu permanent afany per innovar i no caure mai en l'abúlia. La temporalitat i caducitat amb la qual es treballa en la majoria dels sectors artístics, ara que s'ha propagat a tants altres sectors productius, ha pillat més preparats (almenys mentalment) el sector cultural. A aquells que estan habituats a la incertesa laboral, a les cancel·lacions i a la precarietat, i que ara, sobreviu a l'espera de "millors temps per a la lírica". Ells, en molts casos com l'au fènix, ens poden ensenyar el camí per a no decaure quan fa un dia de falles i no hi ha falles a l'horitzó. Quan no podem anar al bar, ni per a consumir ni per a treballar de cambrers. Quan els dubtes vitals, professionals i econòmics constrenyen com mai abans ho havien fet. És temps de canvi, temps de reinvenció, temps de reflexió i de mirar amb nous ulls cap al futur. Coses que els agents culturals fan constantment, i que ara amb la pandèmia s'ha contagiat a molts altres sectors.

Així que estos dies d'oratge de falles, podem repensar esta festa en particular i la resta de festes en general, i millorar-les. Començant pels monuments fallers, que certament no necessiten ser tan contaminants. Podem repensar els bous i començar per celebrar corregudes de bous sense mort, a la portuguesa, i deixar de fer bous embolats. Tal volta és moment de ser més inclusius i permetre igualtat real en tantes festes on els protagonistes són només els homes. Estaria bé oferir als joves alternatives d'oci nocturn deslligades del consum massiu d'alcohol. Per descomptat, obrir els teatres ja, de pam a pam, i omplir-los de vida més enllà de les representacions del cap de setmana. Sentir nostres les propostes culturals de la nostra ciutat, i participar-hi més enllà de ser simples espectadors. Tal volta mai més anem al cine on coneguérem la nostra parella, o tornem a vore una nit del foc arrepretats en un pont. Els nostres referents comuns poden quedar totalment desmuntats, per això, ara, és moment de repensar-ne de nous perquè siguen millors. I de segur que eixa repensada serà millor si la fan els agents habituats a repensar, per necessitat i per devoció, els artistes (en el sentit ample de la paraula).