Realitat o ficció? Quan el Photoshop també fa arquitectura

VALÈNCIA. Una enorme tanca publicitària al PAI de Malilla —podria ser a qualsevol PAI del país— presideix el solar amb una promesa de futur. Desenes de milers de píxels dibuixen els somnis dels hipotecats, que abans compraven sobre plànol i ara tenen traduccions tridimensionals per a recrear el seu projecte de futur.

L’evolució del programari des dels anys 90 ha permés a l’arquitectura construir formes impossibles i als no experts entendre millor la presa de decisions durant el procés projectual. Un avanç imparable que ha acabat, tres dècades després, generant una via per a especialitzar-se en la generació d’imatges virtuals, rènders, infografies o fotomuntatges. 

“El nostre estudi de moment es dedica principalment a comunicar”, apunten des de la Ciutat Vella valenciana l’estudi Quatrecaps. “Però no es tracta només de traduir, sinó de fer interpretació i síntesi. Per una banda, hem de destil·lar en molt poques imatges l'essència del projecte: en una o dues imatges hem de captar les virtuts i insuflar-li vida”. “Per altra banda, actuem com a fotògrafs, és a dir, no formen part del procés de disseny del projecte, sinó de la construcció del seu imaginari. Igual que un fotògraf, nosaltres decidim quin és el punt de vista, la composició i la il·luminació més adequada segons el nostre criteri per tal traslladar de forma clara tota la informació possible o per tal d'aportar una visió més sensorial sobre l’espai”, apunten l’equip de Bernat Ivars, Dídac Sendra, Juan Suay i Miguel Tomás.

“A Agraph produïm imatges d’espais que encara no estan construïts. Col·laborem amb estudis que necessiten comunicar un projecte i ho fem treballant amb una metodologia pròpia. Ens interessa el vessant comunicatiu que tenen les imatges, però també que l’obra en sí tinga un valor. Molta gent ens diu que són reconeixibles, que tenen una identitat. Però nosaltres lluitem perquè els programes amb els quals treballem no ens condicionen el registre de les nostres imatges”, conten els arquitectes valencians Patricia García i Daniel López. 

A Quatrecaps van arrancar fa quatre anys, mentres que la carrera d’Agraph va començar la passa dècada. “Des d’un principi tots teníem prou clar que era el que volíem fer. I en l'últim any hem iniciat un procés invers a l’arquitectura, i hem començat a diversificar les ferramentes que emprem per a realitzar les visualitzacions arquitectòniques, amb l’objectiu de treballar amb el producte industrial o la publicitat”, apunten des de Quatrecaps. “La nostra formació és d'arquitectes, per tant, en l'àmbit visual ens resulta més còmode construir aquest tipus d'imatges. Però tindre les ferramentes I no saber parlar l'idioma no ens serveix de res”

A ca Agraph van començar a treballar en visualitzar els futurs en plena transició entre el dibuix analògic i el digital. “Per això hem desenvolupat una metodologia de treball pròpia, perquè vam arrencar quan a penes existia la professió. A més, ho vam fer fugint dels programes que donen respostes predeterminades o recursos genèrics”, expliquen García i López. “Ens preocupa l’escenografia, la coherència amb el context, el paisatge, els materials... Són imatges pensades per a ser impreses, perquè arribem al detall extrem i el detall es dilueix al corsé del 1080x1080”. 

Algunes professionals apunten que l’ús de renders porta a confondre els clients, potser per l'abús que es fa d'imatges extremadament artificials. Per a Quatrecaps, “les ferramentes digitals són simplement una ferramenta de representació més, com puga ser una càmera o un llapis. Ens resulta estrany aquest punt de vista, que no és la primera vegada que sentim. No sabem si es tracta de l’aura de romanticisme que poden tindre les ferramentes més tradicionals o si perquè la proliferació de visualitzacions arquitectòniques en mode pilot automàtic han donat mala fama al sector”.

“El món del render va entrar a les escoles d'arquitectura com un elefant a una cristalleria. Es va començar amb un gran rebuig perquè tota la que havia assolit el dibuix tradicional quedava totalment de banda quan es feien dibuixos digitals”, argumenten des d’Agraph. “L'eina controlava la persona que estava fent la imatge, encara que d'altra banda és normal a l'inici perquè en certa manera tot era nou. Nosaltres, lluny de pensar que l'eina era ens vam entestar a estudiar-la i en aprofitar el potencial de les eines digitals per fer un producte amb el qual trobar un equilibri i recuperar el valor personal que sí que tenia el dibuix tradicional”.

“L'artificialitat de la imatge tal vegada es traduïsca en falta de tècnica o de sensibilitat. No obstant el que es critica molt sovint és la seua capacitat de mentir”, expliquen Ivars, Sendra, Suay i Tomás. “Tot aquest tipus de tècniques són mentideres. Des de l'instant que tractem de plasmar un espai tridimensional amb unes característiques i sensacions concretes que s'escapen del 2d comença el frau”. “En el nostre cas, aquest engany tracta d'aproximar-se el màxim possible a la realitat. Traslladar les sensacions, que pugues tindre al passejar per un espai concret més enllà de la part visual, no és feina senzilla. Caldria recopilar informació a molts nivells per tal de reproduir-los en un altre format i tindre una impressió similar a la que es tindria en recórrer l’espai. Igual que es menteix en cine i en fotografia per traslladar unes percepcions que s'escapen al medi, s'ha de recórrer a l'enginy”.

“Per a nosaltres és fonamental comprendre totes les intencions que hi ha darrere d'un projecte per poder fer una interpretació gràfica coherent. Per a nosaltres, la imatge d'arquitectura és un mitjà que permet representar unes intencions arquitectòniques, de vegades complexes, d'una manera que puga arribar a persones que no estan familiaritzades amb altres documents difícilment decodificables”, expliquen des d’Agraph. “Els plànols que acompanyen un projecte són inequívocs, parlen de dimensions, de realitats tangibles, però són difícils de descodificar per persones que no estan habituades a veure'ls. Les imatges són fàcilment decodificables, però, paradoxalment, admeten molta interpretació. I aquí està potser el problema que no tothom les interpreta igual. El que arriba al client o als espectadors és la imatge, però un projecte és una cosa molt més complexa. Intentem en definitiva que aquesta complexitat que està i que només es comprèn en ocasions, es vega... Que la gent entenga que aquest projecte té alguna cosa més”.