Sense nom

VALÈNCIA. A Itàlia Q va ser una bomba, es va escampar molt ràpidament per Europa i ja ha estat traduïda a setze llengües (a la nostra no, ai). És una novel·la formidable, una odissea a través de l’Europa de la Reforma i la Contrareforma que els mateixos autors van definir com un “manual de supervivència”.

Com expliquen en la introducció de l’edició especial commemorativa que acaba d’eixir, a partir de les biografies d’alguns heretges menors que, quan els apressaven, fingien ser persones ximples contagiades per un altre i atribuïen les seues idees a un heretge misteriós, pràcticament un pseudònim col·lectiu, van inventar un heretge revolucionari que travessa trenta anys de revoltes, canviant d’identitat, per a narrar, també, el primer temptatiu de revolució moderna, la revolta dels camperols alemanys.

L’any següent, una volta clausurat el Luther Blisset Project i sense abandonar la militància antifeixista i l’activisme cultural, enmig d’aquella estació dels moviments que  començà a Seattle i acabà a bastonades a Gènova, va eixir la seua primera novel·la firmada com a Wu Ming (que en xinés mandarí vol dir “Cap nom”) i des de llavors, per a la meua joia i la de molts altres lectors, han publicat huit novel·les conjuntes, tretze més escrites per algun d’ells –novel·les solistes en diuen– i una dotzena llarga d’assajos i escrits diversos.

La banda va començar amb quatre membres, després en van ser cinc i des del 2015 en són tres (Wu Ming 1, 2 i 4). La seua identitat no és secreta però no és important, no apareixen en la tele ni es deixen fotografiar: “Transparència amb els lectors, opacitat amb els mitjans”. Quan van publicar Manituana (2009), sobre la Revolució Americana, van fer seua l’afirmació de Dickens: “To commune with the public in any form is a labour of love”. Van crear una pàgina web amb continguts extra i amb un segon nivell on s’accedia una volta llegit el llibre, i on dialogaven amb els lectors i compartien les seues discussions durant el procés d’escriptura, passatges descartats, dubtes, intercanvis de correus, etc. I responien –encara ho fan– directament a les preguntes dels lectors: el vell somni de poder dialogar amb l’autor quan acabes un llibre fet realitat.

Han aconseguit que una gran editorial com Einaudi publique els seus llibres en paper reciclat, fins i tot quan trobar-lo en retardava l’eixida. Ja amb Q, dos anys abans de l’aparició de les llicències Creative Commons, en permetien la reproducció excepte amb objectius comercials. A més, tots els seus llibres es poden descarregar gratuïtament des de la seua pàgina web: “E-book al popolo!”.
Les seues novel·les tenen en comú la intenció d’indagar en fets històrics i restituir-nos el passat amb tota la seua complexitat, desenterrant atxes de guerra, explicant-nos històries que, com diuen a giap!, un recull de textos del 2003, ens ajuden a travessar el desert. Històries que ningú ha explicat o, si més no, que ningú ha explicat com les expliquen ells. Amb una mirada i una manera de narrar alternatives, no només en els continguts, sinó també, sobretot, en les formes. Utilitzant recursos de la literatura de gènere escriuen novel·les memorables, cada una és una aventura, un viatge a una època amb personatges reals i literaris barrejats, a voltes com una novel·la de capa i espasa, d’espies, de ciència ficció, de viatges, o tot plegat.

Després de Q van publicar Asce di guerra, en el 2002 va eixir 54, la meua preferida, una història ambientada en l’any 1954 amb protagonistes com Cary Grant, un expartisà, un colom missatger que es diu Gulliver, Lucky Luciano, la tele i la parròquia del Bar Aurora de Bolonya, Tito, l’MI6 i un cambrer ballador. En el 2007 Manituana, dos anys després Altaï, quasi una continuació de Q. En el 2014 L’armata dei sonnambuli sobre la Revolució Francesa; l’any següent L’invisibile ovunque, tres relats llargs amb la Primera Guerra Mundial de fons, i el darrer, Prolekult, desenvolupa l’acció a Moscú deu anys després de la Revolució d’Octubre.

Revolucions i guerres, personatges i històries que es queden amb tu després d’haver-les llegides, però també manuals de resistència política: “Algunes persones diuen que les nostres històries sempre són sobre derrotes, però en realitat són sobre com superar les derrotes”.
Fa poc va eixir La macchina del vento, de Wu Ming 1. Una història ambientada entre els antifeixistes confinats a Ventotene. En Pasqua vam anar a Itàlia en cotxe i mitja hora després d’haver travessat la frontera, a Aosta, ja havia fet el més important: prendre’m un café com-Déu-mana, comprar La macchina del vento i començar a llegir-la. La vaig fer durar tot el que vaig poder: és la millor novel·la que he llegit en molt de temps. Fa setmanes que la vaig acabar i encara en pense, no me la trac de sobre.

Alguns dels seus llibres estan traduïts al castellà i Tigre de Paper acaba de publicar la traducció d’Altaï. Compreu-lo. Els Wu Ming em deuen moltes hores de son passades llegint, però sense ells i els seus llibres els meus vint anys de travessia pel desert, vivint a l’estranger, haurien estat molt més durs. El meu deute amb ells és enorme, com a lectora i com a escriptora.