Una aproximació al pop metafísic amb l’ajuda de El Petit de Cal Eril

VALÈNCIA. El Petit de Cal Eril va publicar el seu primer disc en 2007 amb el títol Per Què Es Grillen Les Patates?. La premsa va qual·lificar la seua proposta com a neofolk però, prompte, eixa etiqueta se li va quedar menuda a Joan Pons, el responsable de la banda. Una cosa pareguda li va passar a Ferran Palau, i llavors, varen decidir fer un pas avant i crear una etiqueta per controlar directament quin es el seu so: pop metafísic. Diu Pons que preguntar-se què és no te molt de sentit perquè només es pot respondre amb més i més preguntes. I d’això es tracta: de que la música, no significant res concretament, signifique en realitat molt. Quan la música fa el seu treball, el sentit de les paraules es redundant.

Este treball dels grups que conformen el pop metafísic ha calat entre els seus seguidors i la premsa especialitzada. Este divendres, La Rambleta acollirà un dels últims concerts de la gira de l’últim disc de El Petit de Cal Eril, △ (Bankrobber, 2018), un tríptic que parla de l’existència individual, col·lectiva i còsmica. No cal entendre-ho, només sentir-ho.

- Si intentàrem fer una aproximació conceptual al pop metafísic, per on hauríem de començar?
- Mai es pot respondre a la pregunta de què és el pop metafísic perquè no hi ha una resposta gaire clara. És el que vulguem que siga en realitat. Es més un espai de creació que una cosa concreta. Sí que recau principalment en una reivindicació del pop, perquè abans ens titllaven de ser folk o neofolk i no ens sentíem còmodes ni Ferran Palau (que es un poc l’ideòleg d’este subgènere) ni nosaltres. Llavors havíem de prendre un posicionament. Teníem influencia del folk pero la nostra concepció de la música és pop, i com que el gènere és tan ample, es va donar un nom que recollirà eixa mena de nebulosa que son les nostres textures, textos... Tot en un sentit obert i ampli.

- Aleshores, quin és el missatge que voleu transmetre?
- Una vegada més, no hi ha una resposta concreta a eixa pregunta. No tenim ni idea de què volem parlar. Almenys jo, no tinc una consciència clara del que vull parlar. Em deixe portar perquè no tinc missatge, no vull parlar: la música es imaginació, i les meues preocupacions com a músic són coses tan allunyades de la quotidianitat com entendre per què estic a l'univers o per què soc un humà i no una estrella… Crec que la música obre portes a la imaginació i les que no, ja les intente trencar jo.

- Creus que es dona massa importància a les lletres? Potser el públic necessite pedagogia per connectar amb aquesta concepció vostra...
- Jo no crec que necessite pedagogia. Tot es reduïx a un problema de connexió i cadascú ha de fer el que crega sentir que ha de fer. No pense que els artistes amb un missatge clar siguen pitjors que jo, ni al contrari.

- Com es trasllada això al directe, que es podrà vore, per exemple, aquest divendres?
- El component emocional és molt important per nosaltres. Encara que les cançons es desenvolupen molt i acaben tenint interpretacions diferents, mai s’ha de perdre l’emoció. La llavor de la música te molt a vore amb l’entranya, i això és el que intentem fer en directe. Arribar a la màgia de la música és el que m’agrada fer com a músic i vore com a espectador.

- Teniu una particular posta en escena: aneu tots vestits igual, un triangle de llum que tu mateix control·les presidix la banda...
- Sobre l’escenari hi ha molts factors que ajuden a connectar (o no) amb el públic: les llums, les voltes que hem tocat abans en eixe lloc, la posició a l’escenari... Ens vestim de blanc, pot parèixer una bovada,però a nosaltres ens ajuda a concentrar-nos i deixar tots els pensaments iproblemes en ficar-nos la vestimenta de músic.

- Com ha influït la invenció del pop metafísic a la vostra música?
- Ho portem d’una manera molt natural, no ha influït, sinó al contrari. Al final, el pop metafísic només som una sèrie de persones: cadascú fa el seu propi projecte però coincidim en moltes coses i ens hem anat trobant. Quan faig un disc no pense en l’etiqueta perquè és quasi de broma: simplement la utilitzem per tindre consciència del que estem fent. El concepte vol reunir a tot el món que estiga involucrat d’una manera o d’una altra: músics, públic, realitzadors de videoclips, dissenyadors... El pop metafísic és un punt d’encontre, una comunitat.

- El concert del divendres a La Rambleta és el primer del cap de setmana de tancament de la gira. Ha estat una gira amb molts concerts, ja teniu ganes de tancar-la?
- En realitat això de tancar la gira és un acomiadament del disc, però el pròxim 31 tornem a tocar i començarem rodar el nou disc que ja tenim gravat. Ara mateix estem com Bob Dylan, en un neverending tour. Tots els del grup estem en un moment vital en el qual hem decidit viure de la música, i no ens podem permetre parar. Encara que tenim forces, som conscients que la nostra música no és molt popular i no hem de fer el doble d’esforços amb el que tenim. Açò no durarà per sempre, així que hem d’aprofitar la nostra energia.

- Vos resulten incòmodes estos terminis per tal de viure de la música?
- No som molt indústria nosaltres, la veritat. Ens han recomanat no tancar una gira en diumenge i no obrir-la en dilluns i això hem fet. Sí que sentim una certa pressió, i podem equivocar-nos; però en deu anys que porte en la música he aprés que equivocar-te no és tan greu com acabar fent el que no vols.

- A València encara existix un prejuí ideològic que acaba tenint un reflex prou absurd: classificar tota la música feta en català com un mateix gènere.
- Ausades! Este és un debat que ens hem tret de damunt perquè estem cansats i ens fa molta gossera. Els que encara tinguen eixos prejuís, no vull ni que vinguen, ja els estalvie jo el cabreig. El debat no té ni cap ni peus i no vull entrar en una discussió que alimenten des d’una banda o des d’una altra. Hem de ser oberts i no discutir d’estes coses. Espanya està com està perquè hi ha gent amb molt mala educació. Jo opte per conéixer idiomes nous, estimar la vida i la cultura.