Una mitologia de cel·luloide i de paper

VALÈNCIA. Jules Verne a penes isqué d’una biblioteca parisina i, així i tot, viatjà muntat en la seua ploma al llarg, ample i profund de continents, mars, oceans i espais siderals. Xavier de Maistre viatjà durant anys –i també damunt de la seua ploma– sense eixir-se’n dels límits que li marcaven les quatre parets de la seua habitació. Proust mamprengué, mentres mossegava una magdalena, el més substanciós viatge a la memòria que qualsevol puga digerir. Kafka devia patir, segurament, d’hodofòbia, d’odi als viatges. Cunqueiro no recorregué els camins espectrals de la Bretanya que descriu; dubte que Joan Perucho visitara la mitat dels escenaris on situa els seus personatges o que José Enrique Ruiz Doménec mai haja xafat amb el propi i savi peu la terra palestina la història de la qual reconstruïx. Tampoc estigué en la Breda rendida per les llances d’Ambrosi Spinola don Diego de Velázquez, que retratà el lliurament de la plaça. Molts altres viatgers a cap lloc es podrien citar; des d’Homer el cego fins a eixos ulisses, jàsons, teseus, ibenbatutes, mandevilles, marcopolos, tafurs, magallanes, elcanos, cabezadevacas, lopedaguirres, cooks, vonhumboldts, darwins, malaspines, alibeis, amundsens i gagarins  redivius que naveguen sense treva pels laberints d’internet.

La memòria de la cultura

Si, com asseguraven els santons de la contracultura de finals dels 60, no cal viatjar per a viatjar, encara menys necessari és desplaçar-se a latituds o longituds llunyanes per a dur a terme un gran viatge, eixe grand tour que mamprenien els cavallers il·lustrats o en pos d’il·lustrar-se i que fou epítom i metàfora de tots els viatges perquè incloïa en si tots ells: els que un mateix havia fet, els que havia escoltat relatar, els que havia somiat o imaginat, els que havia llegit, els que pertocava fer, els que havia vist en xilografies, aiguaforts, litografies i daguerreotips i que ara se’ns oferixen en la pantalla de l’ordinador, en forma d’hologrames o en impressions digitals; els que conduïxen a les fonts de la història i de la vida, els que es recobrixen d’etiqueta mundana, els que busquen plaers terrenals i mol·lície, aquells que només és possible realitzar a lloms de dromedaris de geni curt o de febles barquetes envoltades de piranyes i cocodrils…

Tanmateix, els destins exòtics inunden les pàgines de fullets multicolors que prometen mons amagats, aventures sense fi i a l’abast de quasi tots els públics ansiosos de vivències que deixen els budells en suspens: parapents, ultralleugers, catamarans, joncs, descensos de ràpids braus a bord de piragües, viatges a las entranyes de la terra o al fons de la mar, safaris, jocs de rol amb tiroteigs garantits… I molt suggeridores hauran de ser les imatges impreses o digitals per a fer-nos deambular pels universos de fantasia que atresorem en la ment aquells per als qui el cinema fou, en una època, la quasi única màquina de fabricar somnis. ¡Quantes vides i aventures hem viscut en aquells forçosos entreactes que imposaven, fa unes quantes dècades, el canvi de rotllo de la pel·lícula, els talls, les apagades de llum! ¡Amb quin goig aplaudíem quan el Sèptim de Cavalleria aplegava galopant en l’últim instant, al rient so del cornetí d’ordes i fent tremolar l’estendard blanc i roig, per a rescatar un escamot de ganivets llargs assetjat pels sioux oglala del brau Tashunka Uitko, Cavall Foll! ¡Que oculta i humida satisfacció quan, per fi, el xic i la xica es besaven! 

¡Tantes pel·lícules, tants llibres il·lustrats, tants còmics –tebeos, que déiem llavors–, tantes novel·les d’amagat, tantes narracions d’aventures portàrem al llom com a equipatge anímic!  Quantes voltes hem arribat a l’Orient més extrem, als dominis de Fu-Manxú; quantes hem travessat l’Oest Mitjà seguint de greixós en greixós motel les passes de Kerouac; quantes més hem cavalcat per l’Oest llunyà a lloms d’una poderosa Harley, d’un Cadillac color rosa, del Porsche de James Dean, d’un camió ingent d’ensordidora veuota o d’un brillant autocar de la Greyhound… O, més aïna, del robust Mustang mig cimarró d’un cap xeiene, del llustrós corser negre del Zorro o de Red Ryder i del ruà anglo-andalús de Hopalong Cassidy.

D’Istanbul a Casablanca

Perdre’s en el gran basar d’Istanbul, en les aclaparadores estances del Topkapi o en la medina de Marràqueix; deambular, entre perfums de mimosa i de gesmil i sabors de jojoba, pels mateixos carrerons d’Orà que veieren nàixer a Albert Camus; descendir en Alger fins als banys on Cervantes patí ferros i presons, internar-se en la medina de Tunis amb la intenció de trobar las empremtes de Ramon Llull i la tomba d’aquell formidable enredrador que fou Anselm Turmeda; passar per l’estret de Bonifaci i per Messina a la saga de les ombres d’Ausias March, de Jordi de San Jordi, de Joanot Martorell i de la Gran Companyia d’almogàvers que va acabar assolant Grècia; seguir l’estela de Jàson i els argonautes fins a l’actual Geòrgia, fins a la llunyana Còlquida; navegar des de Troia amb Ulisses el de les múltiples astúcies, assentar la nostra còrpora en l’amagatall de Polifem, deixar-se seduir per les Sirenes i per Circe… Albirar a la llum lletosa de l’alba el castell d’If enfront de Marsella i localitzar l’illa de Montecristo que féu la fortuna d’Edmundo Dantés; reviure la Sicília del príncep de Salinas, el Palerm de Vito Corleone, el teatre Massimo; departir en galimaties d’almadrava amb el sicilianíssim inspector Salvo Montalbano, palpar amb ell el prudent i temorós silenci compartit, la tàctil omertà dels naturals d’eixa Ragusa Ibla que Andrea Camilleri transmutà en Vigata…

Temptar la sort en els barris més rufianescos i sòrdids de Tailàndia, del Brasil o de Ghana; internar-se en les esmaragdines selves de l’Amazònia; travessar el riu Kwai amb Birmània com a objectiu; aplegar a eixe extrem de l’ampla taigà on el doctor Zhivago mai no arribà a trobar-se amb la seua amada Larisa Fiódorovna; viatjar en l’Orient Express, embolicat dins d’un batí amb un drac brodat en l’esquena i un estilet al cinyell; desplaçar-se fins la península de Crimea de mitjan segle XIX i esperonar el nostre corser, als acords d’un sonor poema de Tennyson, contra els inexorables canons del destí; alcançar l’Índia dels gurús i els faquirs, i també de Kipling, del Nové de Fusellers de Bengala i de la rebel·lió dels sipais; ascendir al Nepal dels pètals marcits que una volta floriren en Califòrnia, Amsterdam o Eivissa, en el Tibet que fóra dels lames i, per ventura, en Xangri-La; remuntar el Nil en companyia d’Hèrcules Poirot; descendir al Sudà anglo-egipci i colonial de Gordon Paixà, de les Quatre Plomes, del Royal North Surrey i el 21 de Llancers, del Mahdí i fins i tot del jove Winston Churchill...

Arribar-se a l’Abissínia d’Hugo Pratt i deambular amb ell per la frontera entre l’extrema llum i l’absoluta ombra; escalar el Kilimanjaro; buscar les fonts del Nil, els dominis de la reina de Saba i les mines del rei Salomó; perdre’s entre els cingles i els cedres rifenys amb els harkí d’Abd el-Krim; avançar amb l’inepte general Silvestre i el terror en les entranyes cap al segur desastre d’Annual aquell 22 de juliol de 1921; obrir-se pas a bord d’un blindat ranquejant, entre els dispars, les arengues, la ràbia i el dolor dels rebels a Gadafi, cap al mateix Bengasi el nom del qual ens porta inexorablement a la memòria fotogrames de la galant postura d’Erwin Rommel, del flegmàtic, estudiat i atractiu desmanegament de Bernard Law Montgomery, primer vescomte d’El-Alamein, o de la temeritat de pinxo del general Patton. Creuar inhòspits arenals transvestit de caravaner, de legionari de Beau Geste, d’equívoc Lawrence d’Aràbia, de femme fatale vestida per Aris Agoriuq o d’odalisca fugida dels enjoiats braços del rei Faruk d’Egipte; sobrevolar eixos deserts com acostumava a fer Saint-Exupéry fins que un inoportú caça de la Luftwaffe féu que el seu avió s’estavellara contra l’espill de l’oceà… Reviure l’impossible amor de Ralph Fiennes i Kristin Scott Thomas en El pacient anglés o de Meryl Streep i Robert Redford en Memòries d’Àfrica i recalar, finalment, en una Casablanca que mai no existí, buscant el bar de Rick i la bella i boirosa faç d’Ingrid Bergman.

De les mars del Sud al cor d’Àfrica

Navegar les mars del Sud fins a les illes de Sandokan i Yáñez, fins a la Iwo Jima dolorosament recreada per Clint Eastwood i la Indoxina on Catherine Deneuve tant bé vestia la seua angoixa amb sedes, llins, tuls i cotons cremosos, la Indoxina d’abans de Dien Bien Phu i de l’apocalipsi del Vietnam; esquivar tifons i galernes seguint les derrotes marcades pel capità Joseph Conrad; desertar del Caine o del Bounty en Polinèsia i reunir-nos en Tahití amb els probables besnéts i besnétes de Gauguin i la bella Tehamana; volar cap a Pearl Harbour al vibrant crit de “Banzai! Banzai!”, amb el vent de llevant a popa i repleta de mort la bodega del nostre Mitsubishi Zero; fer-se un trage de Savile Row en Panamà mentres retrona la salsa i en el cel de la nit rugixen ja els helicòpters Apache; solcar els gèlids oceans que engoliren el Titanic i on habiten la balena blanca i l’obsessiva rancor insatisfeta del capità Ahab; orsar entre els taurons també blancs del Carib, del Carib dels banyistes confiats, del Carib de la Colina de San Juan, del Carib de la badia de Cochinos i també dels balseros en fugida i, molt especialment, del Carib dels filibusters, bucaners, corsaris i qualsevol mena de pirates per als quals el seu vaixell haja sigut el seu tresor; el seu Déu, la llibertat; la seua llei, la força i el vent; la seua única pàtria, la mar…

Dirigir-nos a l’illa d’Avalon on ha de morir el rei Artús o cap a l’Etna on espera amb les seues hosts l’emperador Frederic II de Hohenstaufen, que tant estimà Sicília; cavalcar amb el sol cap al crepuscle davall d’una estrela errant, cap a les verdes praderies on habiten Wyatt Earp, Doc Holiday, Ethan Edwards, Johnny Guitar i Vienna, Jack Crabb, el capità Nathan Brittels, John Morgan, el tinent Dunbar, Bou Assegut, Cavall Foll, Gerónimo… Travessar el Río Bravo amb un grup salvatge de pistolers professionals i acabar unint-nos als mexicans desfavorits i rebels; batre’ns al sol amb acompanyament musical de Dimitri Tiomkin o d’Ennio Morricone i d’una lúgubre trompeta tocant a degolla. Cercar descans, a la fi de l’escapada, en la Bodeguita de Enmedio o el Floridita, amb un bon rom i un millor cigar entre els llavis i al costat suós d’un mulat fanfarró o una mulata de pell del color de la canella, en eixa Havana on tal vegada encara balle la bella Lola, on potser ha tornat, des del nostàlgic tedi de Florida, el Robert Redford que entre Sydney Pollack i Judith Rascoe convertiren a Jack Weil en un honest jugador; en l’Havana on potser haja buscat asil i camposanto aquell ros mariner amb el pit tatuat i a qui la millor tonadillera de tots els temps mai no oblidà.

Salpar cap a l’oest des de Zanzíbar, cap al gloriós Serengueti, cap allà on els esvelts watusi allancejaven lleons ferotges, cap al poderós imperi zulu del cabdill Cestawaio… Redescobrir el més pregon del continent obscur, eixe cor de les tenebres que tantes vegades va servir de fosc objecte del desig; fer-lo a la saga de Marlow o del pertorbat Kurtz, del tràgic Roger Casement que retrata Vargas Llosa, del doctor Schweitzer i de l’inquietant capità Stanley o, millor encara, de Clark Gable, Ava Gardner i Grace Kelly; de Gregory Peck, de Charlton Heston i Eleanor Parker i, sobretot, de Humphey Bogart i Katherine Hepburn, aquella reina.

L’última estació

Sentir el vertigen de la passió mortal davant la incommensurable bellesa de Kim Novak, la Madeleine a qui tant volgué un James Stewart trasmudat en John Ferguson, “Scottie”; ajuntar els llavis i xiular al pas de Lauren Bacall sense, per desgràcia, rebre l’eco de la seua veu sensual i greu; quedar-nos sense alé mentres Rita Cansino Hayworth es lleva molt, molt a espai, el guant elàstic i llarg, molt llarg; imaginar, en una parada de venda de peix en Pozzuoli a aquella Sofia Villani Scicolone d’abans de convertir-se en la Sofia Loren sofisticada i madura i amb qui hauríem desitjat casar-nos a la italiana. Amar-les, amar-les a totes elles, Gina Lollobrigida, Claudia Cardinale, Silvana Magnano, Silvana Pampanini, Lucia Bosé, Stefania Sandrelli, Laura Morante, Ornella Muti, Monica Vitti… Convidar-les després a fer-se un expresso ben fort o un limoncello gelat en el Gambrinus de Nàpols, sabent que han de fugir amb la mar alta, com la sirena Partènope, i que em deixaran amb la sola companyia dels meus records imaginats o viscuts.

O, potser, ofegar totes les meues cuites en mescal una nit de balls procaços, de mariachis i d’iguanes o, si es preferix, en pulques i tequiles canallescos davall d’un volcà ignot. Pagar el terrible òbol final, el preu de la consciència i de l’abandó, en el Lido de Venècia o, de sobte, un estiu, arribar a l’última estació en un llogaret calcinat del més trist submón meridional, rememorant sense pausa tota una mitologia vintage i molt nostra feta de cel·luloide i de paper, que portem per sempre en la motxilla ja rovellada de les vivències i els records. 

DESTACATS:

-No cal viatjar per a viatjar.

 -El cinema i la literatura són una màquina de fabricar somnis.