'Xiquetes que no tenim ni puta idea': humor i reflexió enfront de les agressions a les àrbitres

CASTELLÓN. "Vés-te a fregar!", breu però rotund. Aquesta i moltes altres frases, de pitjor gust, van haver-hi d'escoltar tres àrbitres el passat 1 de novembre quan es trobaven controlant un partit de futbol de tercera divisió en Terrassa (Barcelona). No és a més un cas aïllat i puntuat, és l'exemple de moltes altres vexacions que han de viure moltes dones que decideixen professionalitzar-se en l'esport. Així ho exposen, en efecte, en el monòleg tragicòmic Xiquetes que no tenim ni puta idea, un obra que comença amb la presentació per part de Patricia Tórtola d'un llibre on relata les seues vivències en l'esport rei. La protagonista -interpretada per Raquel Piera- narra des dels obstacles que va haver de superar al llarg de la seua carrera, d'igual manera que els abismes que, després de quinze anys de treball, encara s'obrin sota els seus peus. Igualment, aquesta es converteix en un pretext per parlar sobre igualtat i els estereotips de gènere que habiten a la societat.

"El títol de l'obra neix arran d'un fet reial que va ocorre quan diverses àrbitres van ascendir a un equip femení de primera divisió. Des del primer moment hi hagué queixes i es va fer el comentari que eren xiquetes que no tenien ni puta idea. Se'ns menysprea i, a més, se'ns tracta com si fórem menors d'edat i no dónes", explica Isabel Martí, directora i autora del text de l'obra. D'alguna manera, el que succeeix amb l'esport és dels casos més evidents que existeixen, "sols cal veure la projecció mediàtica que aquestes tenen", postil·la la dramaturga, qui a més recalca que l'esport sols com a definició "ja s'associa com una cosa d'hòmens". Tanmateix, segons manifesta l'autora aquesta situació es pot traslladar a altres moments de la vida quotidiana. D'aquí moviments feministes, com el viscut al 8-M, que s'han alçat per pegar un crit enfront de les injustícies. "El missatge que volíem traslladar és que creiem que vivim en un àmbit d’igualtat, sobretot en el marc europeu i occidental, però és una imatge que legalment existeix i a efectes pràctics no és així. Encara hi ha molts contextos on la dona no està gens present, i quan si està, és mitjançant la desigualat. Inclòs, pel que fa als hòmens, se suposa que no poden ser persones emotives o que dediquen tot el seu temps a cuidar dels fills. En efecte, aquests no hi han entés les desigualtats que tenen també per ser hòmens. L'obra serveix d'autoreflexió per a dos sexes."

Humor, una volta més, per a conscienciar

Aquest ardu diàleg anirà de la mà de l'humor per fer reflexionar "sense agressivitat" als espectadors que vagen fins a Orpesa (18 de novembre) i els escolars que es troben en Almassora (19 de novembre). Tant Piera com Martí creuen que una vegada més la comèdia és la ferramenta idònia per arribar a la gent i crear un fil més distés: "No volem que la gent pense que els estem renyint. No és dir ai que mal ho feu, és una qüestió de reflexionar com a societat, preguntar-nos coses, perquè se'ns presenta com a víctimes i també hem de saber què permetre i què no. De sobte eres tu la que s’alça a parar la taula i ningú t'ho ha demanat. A més, volíem que al públic li caiguera bé Patricia, no de sobte encontrar-se amb una dona renegona. Així no es pot empatitzar, fa falta que li tinguen estima".

D'igual manera, Xiquetes que no tenim ni puta idea ofereix un recull d'entrevistes escrites que han ficcionat oralment per reforçar el seu missatge a través del testimoni d'esportistes com el de la mateixa àrbitra valenciana Patricia Tórtola- des d'on es basa la representació fictícia- entrenadores de futbol que parlen de com és aquesta situació en les baixes categories o inclòs presidents de camps de futbol on hi ha hagut agressions. "També aportem dates que tal volta no es coneixen com que el 91% de les persones que demanen excedència al treball són les dones. Ens hem incorporat al món laboral però ens seguim dedicant a la indústria de la cura, des dels xiquets, fins als ancians. A més, no podem accedir a llocs de treball més elevats, perquè la nostra conciliació familiar és més complicada", exposen ambdues. "Encara que la llei estipule un marc igualitari, la llei és la llei i la vida de cada dia és la vida de cada dia. Vam nàixer als anys 80 quan se suposava que la dona estava al mateix nivell, però no és així i està lluny de ser-ho. Inclòs anem cap arrere, malgrat moviments com el #metoo, veiem que les noves generacions es deixen fer coses que nosaltres no ens deixàvem".

Malgrat la "lenta conversió", tant la monologuista com la directora creuen que hi ha possibilitat de canvi, ja que del contrari argumenten que ni tan sols farien l'obra. "Si hem aconseguit que vint persones reflexiones després de vidre a veure'ns, això que ens enduem. Sempre rebem comentaris positius i és cert que últimament hi ha més moviment als mitjans de comunicació i entre la societat quan s'insulta al camp a una àrbitra. Ja no es tolera de la mateixa manera. A poc a poc canviarà la consciència col·lectiva".