Andreu Sevilla: “Som animals que volem contar”

Abans de ser reconegut amb este prestigiós guardó literari valencià Andreu Sevilla (Casas de Benítez, 1963) s’havia autopublicat dos novel·les, un llibre de contes i dos poemaris en castellà, per a la qual cosa havia creat el seu propi segell editorial, Sra. Llavi de Neu, un anagrama del seu nom. Conversem sobre la seua trajectòria literària i la seua última novel·la, que vol investigar les reaccions humanes en un context de misèria.

Per què vas prendre la decisió d’autoeditar-te? Sempre busques que algú t’edite, però no trobí espai en el món editorial. La primera novel·la la rodí per diversos premis, però no n’hi hagué manera. Curiosament, li concediren el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians –el primer Premi de la Crítica a una novel·la autoeditada–, però això no representà que després poguera publicar amb editorial. La següent la publiquí juntament amb una associació cultural de Picassent. Amb el tercer llibre, de relats, sí que estiguí en contacte amb una editorial, però al final no eixí. Clar, davant d’això, m’ho editava jo i en pau. Però editant-ho tu pots arribar a un cercle de persones molt menut: amics, coneguts i poca cosa més. És complicat accedir al món editorial si no és guanyant un premi o trobant un mecenes…

I com va ser l’experiència, d’autoeditar? L’experiència des del punt de vista literari és un poc trista. No arribes més enllà del cercle de coneguts. Els llibres m’agraden com a objecte físic i, amb l’ajuda d’un amic impressor, m’aclaria amb les portades i la paginació. Eixe treball sí que m’agradava. En autoeditar-te, no hi ha filtre i això té coses positives i coses negatives. La cosa positiva és que tu domines el producte inclús estèticament des del minut zero. La cosa negativa és que no pots treballar mai des d’un punt de vista comercial, tot i tindre amics que t’ajuden, això ho fa un editor professional. Ara, amb Els inútils, el fet de tindre gent que t’edita és un filtre. Et recomanen quines coses llevar o afegir, i abans no tenia això. També hi ha coses positives i negatives, com en tot. Per a mi autopublicar era tota una experiència, una cosa molt artesanal, però al final no arribes a molta gent.

Has passat d’estar pràcticament enfront del món editorial a estar-hi dins. Com et veus? Estar en una editorial com Drassana és tota una experiència. Ho porten tot rodat. Sense fer tu res, tens un eco que abans no tenies. És una editorial potent i amb molt de prestigi. Jo estic al·lucinat, no m’havia mogut mai en este món. És com jugar en Primera Divisió. La meua filla em va dir que havia vist el meu llibre en El Corte Inglés i no m’ho acabava de creure. Abans era impensable, només el boca-orella.

»Em deixe dur pels personatges 
i, sobretot, per la llengua”

En alguna presentació has parlat del teu excessiu perfeccionisme. Et consideres escriptor de mapa o de brúixola? Jo vaig començar a escriure molt tard. Era un exemple del típic escriptor que no escrivia. Sempre havia volgut escriure, però no trobava la manera de fer-ho. El perfeccionisme m’ofegava. Derivat d’este perfeccionisme, em venia la idea que el llibre l’havia de tindre mil·limètricament al cap abans de posar-me amb la primera línia. Això em feia no començar mai. Fins que un dia trobí la manera, a força d’intentar-ho. I la manera era justament no tindre planificació o, tal com dius, no ser un escriptor de mapa. Hi ha qui sap què passarà des del principi, qui s’escriu resums dels capítols; jo intentí anar descobrint la història. Em deixí dur pels personatges i, sobretot, per la llengua. Pels elements més literaris. Així trobí la meua maner d’escriure. Tu mateix et sorprens cada dia, amb els personatges, els diàlegs, les situacions, històries que apareixen de sobte… Per exemple, en Els inútils, a les poques pàgines, es va creuar un personatge, Jaume Estruch, que s’apoderà de la novel·la. Era un personatge tan potent que em servia per a traure del pou de l’inconscient moltes coses. D’alguna manera, ell va catalitzar el procediment d’escriptura.

Els inútils pot arribar a semblar una novel·la coral, perquè hi ha molts personatges i tots volen contar la seua pròpia història. Deixar-te portar per tants personatges i tantes veus no aclapara o resulta difícil? El meu mètode és precisament deixar-te portar pels personatges que encaixen en la història. Per al lector potser sí que té un afegit de dificultat, però Els inútils en realitat no és una novel·la coral, sinó una novel·la de carretera. De carretera polsosa en la València i l’Espanya de 1959. Com a novel·la de carretera apareixen molts personatges, sí. La qüestió és que n’hi ha uns quants que van en un camió i en un motocarro, com el jove Quel o Jaume Estruch, que són el nucli, i pel camí van trobant gent diferent. Però tots els personatges que apareixen tenen en comú una cosa: que volen contar la seua història, tots tenen una història que necessiten explicar. Per a mi açò podria resumir la novel·la: tots volen contar la seua història. Siga una història més o menys fictícia, certa, que els deixe millor o pitjor, tot això queda entre parèntesis perquè allò important és que volen contar una història. Som animals que volem contar.

La necessitat de narrar-se en els conflictes, per tal de sanar. No diria que hi ha la intenció de sanar. De fet, en la novel·la hi ha gent que conta la seua història i encara provoca més dolor. És el fet de voler contar. Contar per a existir, per a que t’escolten, per a fer reflexionar sobre el que estàs contant. M’eixí a mesura que els personatges anaven evolucionant. M’interessa la literatura per se, treballar com parlen i com es relacionen entre si els personatges. Per a mi els diàlegs són la part més important d’una novel·la. Si els personatges no tenen una veu creïble o que s’ajuste a les seues característiques, ni arriben al lector ni interactuen entre ells per a fer avançar la novel·la, malament… Per això els meus personatges en totes les novel·les parlen molt, fins a arribar a l’extrem que poden ofegar el que hauria de dir el narrador.

»Hi havia un relat mític de la Guerra Civil 
que no havia estat narrat”

L’època que narra la novel·la és la postguerra, el franquisme de la dècada de 1950. Penses que hi ha un relat propi valencià d’eixa època? Sí que s’ha enfocat novel·lísticament, però la veritat és que jo no he anat a eixa època per a reflectir com va ser la postguerra a València. Havia d’ocórrer en 1959 perquè el que em feu començar la novel·la fou una notícia que em deixà realment sorprés: Franco volia fer del Valle de los Caídos una espècie de monument a la reconciliació vint anys després de la Guerra Civil. Allà ja estava José Antonio Primo de Rivera i ordenà que portaren morts dels dos bàndols. Tot a la força, clar, i això em provocà un impacte molt gran: dugueren morts del bàndol republicà, encara que els seus familiars no volien que estigueren allí, però és que també desenterraren franquistes dels cementeris per a dur-los allà, en contra del parer de les famílies… He viscut amb gent major que m’ha volgut contar la seua història i m’han fet descobrir que hi havia un relat mític de la guerra que no havia estat narrat. Per exemple, un dels meus iaios em contava històries èpiques de quan havia anat a la guerra, però també descobrixes que potser la gent que explica eixe relat alhora intentà escaquejar-se de la guerra tot el que pogué. Estes dos idees, estes contradiccions, se’m despertaren en llegir la notícia sobre el Valle de los Caídos.

Eres professor també. Creus que hi ha una bona transmissió de coneixements d’aquella època a les generacions més jóvens? A les aules hi ha de tot, però en els nivells no obligatoris hi ha una assignatura d’Història on es treballa més. No sé la sensació que pot tindre la joventut, però molts es queixen que sempre parlem de la Guerra Civil. Amb tot, la meua novel·la és ja de postguerra. Va sobre les conseqüències de la guerra. Sobre què els ha passat als presumptes guanyadors, i què els ha passat als perdedors. Però no volia il·lustrar com era la postguerra, sinó com es comporten els sers humans en un context de misèria, de repressió, d’històries que venen de vint anys arrere. La novel·la haguera pogut ocórrer a la França de després de la Revolució de 1789. Més que il·lustrar una etapa històrica, m’interessava observar de quina manera els fets que ocorren en un període poden fer que certes persones es comporten d’una manera o altra. No tinc una perspectiva històrica, sinó més prompte literària. El context històric és de fons, però no és determinant per als personatges. Evidentment, la novel·la seria diferent si haguera passat a la França postrevolucionària, però la reacció dels personatges davant d’unes certes coses no hauria canviat tant. La major part de les novel·les que he escrit són realitats construïdes a través de la visió dels personatges, no són contextos que jo haja viscut directament.

Quina recepció has percebut de la novel·la? Hi ha hagut de tot. Des de les persones molt entusiastes fins a les persones que et diuen bé, però… Eixe però és el que a mi m’interessa i el que més costa de rebre. Ahir un amic em va dir que hi ha massa personatges. Són les coses que m’interessen i m’ajuden. Tot i que hi ha coses en què sempre seré incorregible, després de quatre llibres. Molts personatges que parlen constantment, l’humor, etc. Hi ha coses que no crec que puga canviar, si continue escrivint…

Ho faràs? Tens alguna cosa en marxa? El fet d’haver rebut un premi et deu haver motivat. Tinc idees, però de moment no he rebut l’impacte que necessite, com em va passar amb la notícia que va originar Els inútils. Hi ha la idea que havent guanyat un premi, havent entrat al món editorial usual, no tindria tantes dificultats per a publicar, però per a mi la literatura ha de nàixer d’una necessitat vital. Fins que no la tinga, no sé si podré fer alguna cosa nova. Hi ha també eixa idea del fet que per haver escrit quatre llibres, ja sabré com escriure el pròxim. No hi ha idea més falsa: cada llibre has d’aprendre a escriure’l des de zero. Almenys per a mi. Alçar tot un món, trobar la veu dels personatges, trobar la lògica interna del relat, canalitzar la imaginació i les teues pròpies vivències cap a un món que no és el teu, no és fàcil. No tinc pressa i crec que tornaré a fer-ho, però ha de donar-se eixe factor de la creativitat vital, que mai saps del tot per què es dona: has de tindre la necessitat de contar una història, com els meus personatges.

Marta Meneu (Benimaclet, 1998) és periodista. Treballa en el món cultural –literatura i música– i col·labora amb diversos mitjans com a columnista, podcàster i creadora de contingut. És autora de la novel·la juvenil El senyal (2019).

@martameneuborja