Anna Moner: “He escrit una faula sobre la por”

L’artista Anna Moner (Vila-real, 1967) publica la seua quarta novel·la, La por de la bèstia (2023, Amsterdam Llibres), en la qual convida el lector a entrar dins de la ment d’un psicòpata de començaments del segle XX que recrea retrats renaixentistes amb les seues víctimes. Escrita amb una prosa hipnòtica, ens proposa una revisitació del tema del depredador i la víctima.

D’on naix l’interés per la part més fosca dels humans? De la novel·la gòtica, de terror… però jo sempre he sigut molt eclèctica. M’agrada llegir tota classe d’obres. A l’hora de tractar la maldat i la violència tinc un gran referent, la pintora Artemisia Gentileschi. En el seu quadre Judit i Holofernes va retratar el moment exacte de la decapitació, i li va posar a Judit el seu rostre i a Holofernes el d’un altre pintor que havia violat a Artemisia. Caravaggio té una pintura molt similar, però ningú qüestiona com se li ha ocorregut pintar eixe acte violent, i en el cas d’Artemisia sí.

Cosa que t’ha passat a tu, açò que a Caravaggio no se’l qüestione i a Artemisia sí… Sí, molta gent em pregunta que per què narre històries tan truculentes, tan fosques, amb tanta violència… inclús m’han arribat a suggerir que havia d’escriure alguna cosa més femenina. Trobe que és una cosa que normalment no se’ls retrau als hòmens que escriuen. L’art està farcit d’obres que transmeten violència brutal, però que de seguida es transmuta en bellesa. Un altre dels meus referents és Thomas de Quincey i el seu assaig De l’assassinat considerat com una de les Belles Arts, que ja el vaig tindre en compte quan vaig escriure El retorn de l’hongarès, i que m’ha aportat molta informació des del punt de vista estètic; com a ell, m’interessa el tema les perversions refinades.

Es diu La por de la bèstia, però parla de pors molt comunes. M’interessava molt parlar de la por. És una faula sobre les sensacions físiques i les emocions incòmodes que provoca la por, i el que volia explorar és de qui o de què s’ha de tindre por. La novel·la està situada temporalment a principis del segle XX, però tracte de parlar de temes i qüestions actuals, com per què s’assumix que les dones hem de tindre por quan anem soles pel carrer, per exemple. Per què això s’accepta amb tanta naturalitat i per què alguns hòmens, sobretot quan van en grup, s’exciten davant d’eixa por i de la immobilitat femenina, que es reflectix en la novel·la en com el depredador s’excita amb esta immobilitat, amb les olors, els sabors…

La novel·la planteja la dicotomia entre els dos protagonistes, l’assassí i un personatge que viu reclòs, com dos extrems de la mateixa corda. M’interessava parlar del depredador, penetrar dins de la ment purulenta del psicòpata, i intentar mostrar quins són els mecanismes que activen la bèstia; i d’altra banda, l’antagonista, Emily, és la persona que viu reclosa a casa perquè té horror a creuar el llindar, té la idea que la mort està esperant-la a l’altre costat de la porta. Al depredador li pose el nom del Minotaure, que en la mitologia representa la brutalitat i la lascívia, i per a l’antagonista m’he inspirat en la poeta Emily Dickinson, que en els seus últims anys no eixia de la seua habitació i també es comunicava a través de la porta, també vestia sempre de blanc i tenia moltes pors. Em va servir molt una cosa que ella va escriure: “Tinc por, per això cante com un xiquet a la porta d’un cementeri”, eixes pors que alimentem des de la infantesa apareixen en la literatura de la segona mitat del segle XIX amb autors com Maupassant o Poe.

L’assassí recrea retrats femenins amb les seues víctimes. Com va ser el procés per a triar-los? L’art està molt present en totes les coses que escric, em moc entre la racionalitat (perquè la història de la ciència també està molt present) i la irracionalitat que aporta la mirada artística. Tot allò que buscava m’ho oferien els retrats femenins renaixentistes, tant en estètica com en simbologia. Tan bon punt ho vaig tindre clar, vaig triar aquells que encaixaven millor en la trama de la novel·la: Piero di Cosimo, Pisanello, Bartolomeo Veneto i Leonardo da Vinci.

Des de la teua experiència, en què es pareix i es diferencia el procés d’escriure una novel·la i pintar un quadre? La meua expressió creativa és l’art, la meua manera de plantejar-me l’escriptura és exactament igual que la de fer una pintura. Són disciplines diferents, però el procés és el mateix. Abans de començar a escriure he de tindre tota la novel·la dins, utilitze el full en blanc com si fora un llenç.

Óscar Mora (Dolores, 1978) és crític literari, guionista, corrector editorial i contacontes. Col·labora en mitjans de comunicació en paper i digitals ressenyant llibres i fent entrevistes, que és una excusa com altra qualsevol per a dedicar tot el temps que pot a llegir.