Aurons

Recorde que, quan era menut, devorava àvidament llibres i més llibres d’algunes sagues infantils mítiques per a la nostra generació. Els Cinc i », d’Enid Blyton; Aventures de Negret Revés, de Poli Michelis; o Els Hollister, d’Andrew E. Svenson (que hi feia servir el pseudònim Jerry West) em van proveir d’hores i hores i més hores d’aventures, somnis, misteris, intrigues i entusiasmes. Supose que, d’alguna manera (més o menys desdibuixadament, per a bé o per a mal) l’adult que ara soc també va ser forjat per aquelles lectures adotzenades de l’infant que un dia vaig ser.

Si ara rememore aquelles lectures infantils nodridores d’aventures és perquè —el camins atzarosos de la memòria, com els del Senyor, són inescrutables— vivament recorde l’argument d’un d’aquells llibres, en què els joves personatges protagonistes descobreixen una curiosa vall habitada enmig d’abruptes i intricades muntanyes, que durant segles s’havia mantingut preservada i desconeguda per a la resta de la civilització. Ni amb l’ajuda de l’omniscient i totpoderós cercador digital de Google no sabria precisar ara mateix en quin d’aquells llibres de la meua edat més tendra vaig llegir aquell suggeridor motiu de la vall recòndita, oculta, aïllada, inexpugnable, misteriosa, secreta. Però el fet és que, en un determinat moment de la joventut —o de la primera edat adulta— un o un altre caprici del subconscient va voler que dins de mi es produirà una instintiva associació d’idees entre aquella vall ignota que els protagonistes de les aventures literàries infantils van poder descobrir amb la presa de consciència que, no massa lluny de casa, al cor del país de l’Aitana, a la Marina Baixa, també existia un espai reservat i recòndit, ocult a les rutes automobilístiques habituals, entre els pobles de Benimantell, Polop, Finestrat i Sella; un món ignot, celat i escondit, flanquejat pels imponents relleus orogràfics del Ponotx, la serra d’Aitana i el Puigcampana.

Durant anys he servat dins de mi la curiositat per conéixer aquell racó del país immediat que mai no havia vist i que, per referències —i per pura deducció geogràfica en l’admiració del paisatge—, sabia que existia. Fins que, per fi, despús-ahir vaig poder donar satisfacció a aquest antic deler per descobrir i conéixer aquell misteriós espai muntanyenc gràcies a un parell d’amics gran reserva: Joan Ponsoda i Jordi Raül Verdú. El primer va ser qui al seu dia em va explicar que una de les excursions més boniques de l’Aitana era al Goleró i al Racó de les Tovaines. «És absolutament idíl·lic», m’havia advertit. «Això del Goleró és una obra d’enginyeria increïble! Feta des de ves a saber quan. És un camí de ferradura, però que va per un tallat. Tu mires des de dalt i no veus camí: veus un tallat. I mires des de baix, i igual. Però després vas i... Tira, tira, tira, tira! Així, en serpeta, pots anar pujant. O baixant. És un lloc totalment preciós. Ja et dic: un lloc encantador!» I el segon, Jordi Raül, és qui va voler fer el gest d’exercir de guia pel recorregut d’una ruta circular que, amb inici i final a la font del Pi, passava pel pas del Comptador, pel passet del Goleró, pel Centre Budista Guhyaloka —«hi ha allí la millor biblioteca de la península sobre budisme», m’havia explicat Ponsoda—, pel mas de Papatxí, pel Salt i, finalment, abans de tornar a la font del Pi, per l’«absolutament idíl·lic» Racó de les Tovaines.

Encara ara tinc els genolls una mica ressentits, pels catorze quilòmetres de ruta exigent serra amunt i serra avall, amb Jordi Raül liderant una selecta expedició de cinc persones: Isa, Nicolau, Violeta i jo, a més del mateix Jordi Raül. Però el dolor del cos se’m compensa —amb escreix!— pel plaer inefable de l’esperit: per la tanta bellesa acumulada ulls endins. Quanta raó tenia Joan Ponsoda quan m’advertia: «És molt bonic, eh?». I més enllà de la curiositat satisfeta per haver conegut finalment aquesta porció recòndita del país —penyó Roc, Cantacucos, cresta del Carrascal, penyó Prim, mas del Retor, tossal del Retor, cases de l’Arc, barranc de l’Arc, la Moleta, cases del Goleró, Sirventa, mas del Morer, Sanxet o Papatxí són ara noms que em reverberen dins de l’ànima amb aquell regust inefable de la troballa d’un paradís secret— m’emporte per sempre la sensació especialíssima que, a tocar de casa, hi ha un món on les coses són encara pures, autèntiques, genuïnes, essencials. Veritat.

—Quin silenci, eh? —va observar Jordi Raül Verdú, en una de les moltes parades en què aprofitava per a explicar detalls del paisatge, el cant dels pardals o els usos tradicionals de les plantes que anàvem trobant.

—Brutal... —vaig admetre—. És com si tots els problemes del món s’esvaïren i desaparegueren, ací dalt.

—Just! —va somriure ell, amb la solemnitat pròpia de les seues qualitats de dandi.

—Fa l’efecte que la veritat és açò: la natura. I que el treball, les preocupacions, les presses i les angoixes de la vida urbana no són sinó un joc impostat; un artifici intranscendent; una fal·làcia arbitrària, desllavassada, supèrflua, prescindible...

—Sí, eh? La monumentalitat d’una muntanya com l’Aitana ajuda a relativitzar les coses... —em seguia el joc, l’amic Jordi Raül.

—Fins i tot el temps sembla que fluïsca ací d’una altra manera. Com si es dilatara. Com si s’expandira. Com si invitara a assaborir més i millor la bellesa de cada instant... Tu compta, com devia ser la vida de la gent que vivia en aquests masos, absolutament aïllats de la resta del món!

—Havien de ser pràcticament autosuficients. Per això coneixien tan bé les propietats de les plantes, i dels arbres, i dels animals, i del cicle de la natura, i de tot! —va argumentar Jordi Raül.

—«Era una altra vida, no? O no ho sé...» —vaig deixar caure, picant l’ullet, citant un comentari de Carmelina Sánchez-Cutillas que vam voler incloure en un documental sobre l’autora i que, per això mateix, apel·lava a una certa complicitat.

—Sí... I és la vida que la humanitat ha tingut sempre: fins fa no res —hi va voler enriquir la reflexió el meu germà Nicolau.

—Cert! —vam assentir a l’uníson Jordi Raül i jo.

Vaig sospirar, instintivament. I abans de reprendre el camí, el silenci de la muntanya em va fer l’efecte que volia xiuxiuejar-me a cau d’orella: «I amb el canvi de vida, hem anat oblidant el nom de les plantes, i dels arbres, i dels núvols, i dels pardals, i dels llocs, i de les fantasies, i de les estrelles...» Però en comptes de dir en veu alta aquell pensament, només vaig encertar a dir:

—Encara sort que tenim el Costumari botànic, de Joan Pellicer, que és un luxe de compendi de la saviesa popular valenciana al voltant de patrimoni vegetal. Em va impressionar molt, i em va donar molt a pensar, una frase que li vaig sentir dir a Joan Pellicer en una conferència, i que no sé si ell mai va arribar a publicar. deia «Només a la Marina Alta (i qui diu la Marina Alta podria dir igualment la Marina Baixa) hi ha quatre voltes més biodiversitat que en tot Anglaterra!» I és veritat! Tenim el privilegi de viure en un país absolutament divers, riquíssim en contrastos. En un rodal de pocs quilòmetres tens hàbitats tan diversos com les salines, la marjal, els bancals d’horta, l’alta muntanya, les planures, la platja, la mar, els rius, les coves, els runars, els penya-segats... I això, efectivament, fa possible una diversitat de formes de vida vegetal impressionant!

Quan vam reprendre la marxa el paisatge semblava que havia pres la ferma decisió de donar-me’n plenament la raó. Perquè la successió de colors, llums i figures que la natura ens anava oferint no deixava de ser un espectacle darrere l’altre. Les vistes sobre Callosa d’en Sarrià, i la Xortà, i l’Almèdia, i Bèrnia, i el Morro Toix, i la badia d’Altea, quan vam arribar al mirador que s’apareix una mica més enllà del Mas de Sanxet de Dalt —amb un cel poblat amb els núvols justos de cotó blanc per a completar el quadre de la perfecció—, eren senzillament inenarrables. I l’última meravella de la ruta va ser, encara, el Racó de les Tovaines, on les pinzellades prodigioses de color d’or vell que hi aportaven els aurons que l’habiten feien estremir els sentits.

—A que no saps d’on ve el nom d’auró, Joan? —provava d’examinar-me l’amic Jordi Raül.

—I tant que sí! Perquè al final de la tardor i al principi de l’hivern les fulles es tornen del color de l’or! —celebre la pregunta—. En català antic, de l’or encara en deien aur. «No hi ha millor aur al món que seny», diu el Llibre de saviesa, que algú va atribuir un dia al rei Jaume I, no se sap ben bé per què. Però mira... Ben saps tu quin era el nom de la primera gran amant de Jaume I: Aurembiaix d’Urgell. I paraules actuals com aurèola, auri, aurífer, aurífic, aurificació... O daurat. Com auró. Venen d’aurum, auro, aur: or.

—Clar! I el símbol químic de l’or, que és també Au.

—Certament!

Amb els ulls encara plens per la bellesa del color àuric dels preciosos arbres del racó de les Tovaines, així que vaig arribar a casa, després de l’excursió, vaig buscar de seguida —com qui necessita amb urgència una medicina per a l’esperit!— el tercer volum del Costumari botànic de Joan Pellicer i el vaig obrir per la pàgina 15, que és on comença l’apartat dedicat a l’auró. I hi vaig poder llegir, assaborint les paraules com qui assaboreix un mos exquisit de pa, oli i bonítol fumat amb romer: «L’auró és un habitador de luxe de les ombries i obagues tramuntanals més enlairades de l’alta muntanya valenciana, l’arbre que marca els paratges més freds i feréstecs, més abruptes i inaccessibles i per això més virginals i intactes, dreçant-se esponerós sobre els ardus runars, els empinats pendissos i els ardius cingles, embolcallats de frescor i humitat, sovint en solitari. [...] L’auró és un símbol de renovellament; la fulla de cinc puntes pareix la palma d’una mà oberta, que representa la mà creadora de la Deessa Terra amb els dits estesos en el gest de beneir» I encara ens recorda, l’enyorat Pellicer, una mica més avant, que l’auró és l’arbre que apareix en una de les «delicioses i crues Rondalles Orientals» de Marguerite Yourcenar, quan el príncep Genghi es retira a fer vida contemplativa «a fi d’aprendre a ben morir» i inesperadament viu «el seu més dolç i darrer amor». Heus ací el passatge de Yourcenar citat per Pellicer: «Van tardar tres dies a arribar a l’ermita situada en ple camp salvatge. La caseta s’alçava al peu d’un auró centenari; com era la tardor, les fulles d’aquell arbre tan bonic formaven una teulada d’or sobre el sostre de canya.»

Tant de bo els bellíssims colors dels aurons admirats despús-ahir al Racó de les Tovaines de la serra d’Aitana siguen l’anunci del temps que ara encetem amb el nou any: un temps daurat en què no deixem de recordar la vella sentència del Llibre de saviesa, que «no hi ha millor or al món que el seny». Ço és: que no hi ha riquesa major en aquesta vida que el trellat, el coneixement, el sentit comú, la ponderació, el discerniment, la reflexió, la mesura, l’enteniment, la circumspecció, la sensatesa... Com ara la de saber admirar la bellesa en la natura que ens ha fet, la natura que ens nodreix, la natura que ens sosté, la natura d’on venim, la natura que ens condiciona. La natura que som.

Ben vostre, per al 2025, l’or vell i bell dels aurons de l’Aitana: el color de totes les quimeres —aventures, somnis, misteris, intrigues i entusiasmes— que vulgueu somniar; el benefici d’un temps generós que us invite a assaborir més i millor la bellesa de cada instant etern que tinguem l’oportunitat de compartir.