Quan era xicotet recorde que mon iaio totes les nits es posava la ràdio per a dormir. Jo ara faig el mateix - sí, m'estic fent major- però amb vídeos de youtube. M'agrada posar-me documentals, entrevistes, tertúlies… Em passa sovint que m’adorm i al matí següent, quan desperte, els vídeos han anat passant un darrere de l’altre durant tota la nit. I els conte açò perquè ara ve la part inquietant d’esta història.
La nit que em vaig posar un documental sobre els pobles precolombins de Mesoamèrica, al matí següent al despertar s’estava reproduint un vídeo propagandístic d’un perfil ultra que “desmuntava” la “llegenda negra” de l’Imperi espanyol. “A los indígenas nunca se les impuso la lengua española”, “España fue a América a llevar luz y conocimiento”, acusaven als anglesos de tota la fama de l’Imperi espanyol, una fama, segons el vídeo, sense fonaments històrics.
La nit que em vaig posar una entrevista a Adolfo Roitman, director del Santuari del Llibre i màxim expert en els Manuscrits de la Mar Morta, vaig despertar amb una tertúlia d’un programa argentí on es negava el genocidi a Palestina i s’esgrimia el dret d’Israel a defensar-se “com considere oportú” enfront dels atacs de Hamàs.
La nit que em vaig dormir escoltant un podcast de Brigitte Vasallo, activista feminista transinclusiva i d’esquerres vaig despertar amb un taula redona de l’agitador Alvise Pérez on el tema de la tertúlia era: com el feminisme està destruint les relacions entre homes i dones.
La nit que em vaig posar un reportatge sobre avanços en Física Quàntica, al despertar hi havia una entrevista a un senyor que assegurava que la Terra és plana i està governada per reptilians de la cinquena dimensió que obliguen als nostres polítics a fer-los sacrificis de bebès i beure’s la seua sang.
Crec que no cal que pose més exemples. S’entén el que vull dir. Afegiré això sí, que tots els vídeos del matí comptaven amb centenars de milers de reproduccions, cap d’ells baixava de les 200.000. És a dir, eren tendència.
Em venen al cap moltes preguntes. La primera és òbvia. Com és possible que, sent jo una persona polititzada, d’esquerres, amb valors indefectiblement progressistes i que no té cap interès per mitjans d’extrema-dreta, el meu compte de youtube acabe derivant-me invariablement a contingut ultraliberal, ultraconservador i conspiranoic?
En els darrers anys se n’està parlant molt sobre la batalla cultural i sobre com la polarització política s’està veient agreujada per les xarxes socials, que construeixen “bombolles” digitals que fan que a les persones els arribe únicament contingut afí a les seua manera de pensar. Doncs bé, amb mi es veu que s’han enganyat i m’han posat en la bombolla equivocada. O això pensava jo, però comentant-ho amb més gent del meu entorn, tots ells i elles progressistes, no sóc l’únic a qui li passa.
En general, tots tenen la sensació que els discursos d’extrema-dreta, ultraliberals, negacionistes, conspiracionistes, d’individualisme extrem... inunden youtube, X, instagram i tiktok. Tots tenen la sensació d’haver d’anar esquivant reels a favor de Milei o de Trump, stories de gymbros que volen ensenyar-te com convertir-te en un autèntic mascle alfa, debats preparats on es venen arguments ridículs com la victòria definitiva contra la “dictadura feminista”.
M’he decidit a parlar sobre este tema per dos motius: primer perquè em sembla bastant evident – i preocupant- que no ens trobem davant “bombolles” ideològiques digitals, com tantes voltes s’ha esgrimit, sinó davant d’una taca d’oli de pensament magufo, irracional i d’odi, que es va estenent cada volta més. En l’era de les xarxes socials, si els algoritmes premien els discursos d’extrema-dreta no podem parlar de batalla cultural, sinó de massacre ideològica.
El segon motiu és perquè el vídeo amb el que m’he despertat este matí m’ha impulsat a fer-ho. Es tracta d’un podcast on un jove empresari ultraliberal espanyol fa entrevistes a persones que segons ell tenen coses a dir en el món actual (conspiranoics, Alvise, Abascal...), just en el moment que he despertat este jove empresari estava dient-li al convidat: "Jo entenc que posen límits de velocitat en les carreteres perquè pots posar en perill la vida d’altres persones. El que no entenc és perquè m’obliguen a dur el casc quan vaig en moto, és una decisió personal, a l’Estat que més li dona si jo em vull posar el casc o no?"
M’he imaginat un xiquet de 5 anys contestant-li: “per a que no et mates o et quedes tetraplègic, tros de subnormal”. Em pregunte fins on es pot retòrcer el trellat, fins on pot arribar l’estupidesa humana. Em pregunte com és possible que s’estiguen imposant per a centenars de milions de persones en tot el món arguments i lògiques que, abans de l’existència de les xarxes, podrien haver estat desmuntades per xiquets de preescolar.
La humanitat, correm el risc de col·lapsar, sí, però no serà per la pujada del nivell del mar, per l’esgotament dels recursos o per una guerra nuclear; en última instància serà, simplement, per haver convertit en admirable la nostra estupidesa.