Berlín Alexanderplatz

VALÈNCIA. L’ajuntament quedava més enllà. “És d’un roig obscur i inflamat, com els gresos de les serres”, vaig reincidir, i vaig prendre un tren fins a Pankow. En el mapa no semblava tan lluny. Tècnicament, després de tot, pertanyia a Berlín, però quan, una vegada ja en ple carrer, un taxista em digué que el número pel qual preguntava quedava al costat de l’ajuntament, vaig adonar-me que estava buscant pis en un altre poble... 

Berlín és una ciutat ampla, molt ampla i sense verticalitats excessives. “Camine uns carrers buits, amb les reixes de les botigues abaixades. Cau la nit molt a poc a poc. Als deu minuts m’ature. Mire el rellotge. Faig mitja volta. Tot plegat no té massa sentit. Refaig el camí enmig d’un silenci dens, humit. Al tren intente llegir alguna cosa mentre els barris passen a través de la finestra”. Vaig tornar a l’Alexanderplatz derrotat i un punt aclaparat. La torre de telecomunicacions reflectia les primeres llums elèctriques. La torre sí que era excessiva. És l’única estridència en l’skyline d’una ciutat que s’estén calmada com una taca d’oli. Era setembre, tenia 20 anys i esgotava l’adolescència estudiant a fora.

Dies més tard finalment vaig trobar un pis cèntric, al costat de la Rosenthalerplatz. L’habitació donava al carrer i tres finestrals l’obrien a tota la llum que podien, que normalment era poca. El de Berlín és un cel de gris sostingut i pàl·lid. No és el tòpic: és així. No hi havia persianes, perquè no en volen. Només vaig posar unes cortines escarransides de color verd que vaig trobar d’oferta en Ikea. Ara podrien torturar-me i no aconseguirien que penjara unes cortines de color verd. Passa la vida. Els tramvies pujaven el carrer cap a la part alta del barri amb aquell soroll de ferros a punt del col·lapse. M’agradava molt. 

En novembre ja començà a nevar i en desembre arribà una tempesta que feia anys, deien, que no havien vist en aquelles dates. La Torstrasse on hi havia la parada del tramvia era una altra: els cantons havien desaparegut en una taca blanca, siberiana. Vaig estar a punt de no tornar per Nadal. L’avió s’envolà dubtós de l’aeroport de Schönefeld. La primavera fou diferent, però en la primavera havien canviat moltes coses, i la ciutat. La coneixia una mica més, també. Me’n vaig acomiadar en juny i no vaig retornar fins a una dècada després, ara fa un parell d’estius. 

El Berlín histèric de Weimar

“No tornes on fores feliç”, pensava, però quan vaig travessar el mateix pont, deu anys més tard, sense maleta i amb dos amics que feia deu anys no ho eren, no els ho vaig dir. Sol passar, que ens confessem involuntàriament en la distància, en línies com estes. Però deu anys abans, mentres caminava arrossegant la maleta, era un perfecte ignorant de tot allò, de tot açò, i em preguntava una altra vegada si havia sigut una bona idea. 

A la dreta vaig contemplar novament aquell solar immens i ordenat: un descampat de gespa verda, retallada amb cura i acabada de pintar, on grupets de jóvens més vells que jo seien damunt de llençols i bevien cervesa. Un cartell anunciava el projecte de reconstrucció de l’antic palau de la ciutat... o del rei: l’Stadt o Königliches Schloss, peça mestra de l’arquitectura barroca prussiana del segle XVIII, quan mitja Europa volia ser París. S’havia alçat en aquell terreny sobre un palau previ i d’un altre estil ja amortitzat. Fou casa de la dinastia Hohenzollern fins a l’any 1918, quan s’acabà la primera guerra del segle i s’acabà també l’Imperi Alemany. 

No sé quan, uns mesos després, vaig llegir la novel·la d’Alfred Döblin, Berlín Alexanderplatz (1929), la història de Franz Biberkopf. Un pobre desgraciat. “M’han ben rebentat. He estat a la presó. Ja em diràs tu per què. Primer amb els prussians a les trinxeres, després a Tegel. Ja no soc un home”. I la xica se’l mira i fuma: “Vinga, tu, no te’m poses a plorar”. I ell fuig, perquè ben mirat fa temps que no se li alça i aquella conversa no té futur: “Agafa el barret i escales avall, amb el 68 cap a l’Alexanderplatz, i en un local davant un boc de cervesa blanca, rumia”. 

Llavors, des d’un dels balcons d’aquell palau que el cartell prometia tornar a la vida, Karl Liebknecht ja havia cridat contra la guerra dels rics en què morien els pobres, i des d’allà mateix havia proclamat la república lliure i socialista. Rosa Luxemburg havia redactat mentrestant els seus papers. “Però vam ser traïts”, li diu George Dreske amb els colzes sobre la barra del bar, “i van assassinar la Rosa i en Liebknecht”, però ell no l’escolta, perquè no en vol saber res, de redempcions. “Així doncs, Franz, bona sort, en la teua nova vida, com diu el senyor retor. I quan pel gener anirem a Freidrichsfeld a visitar en Karl i la Rosa al cementeri, esta vegada no vindràs com en altre temps”. I Franz se’n va a vendre diaris. 

La de Döblin és una bona i densa novel·la. Carme Serrallonga la va traduir al valencià i cal agrair-li-ho. Era el Berlín dels anys 20, el Berlín histèric de la histèrica República de Weimar. Els cabarets, l’eufòria, els avantguardistes, però també les masses de treballadors explotats, els excessos de tota classe i les depravacions menys ortodoxes. Gent de joventut molt exaltada i nacionalista però de maduresa molt calmada i humanista, com Stephan Zweig, van vore després en tot allò el preludi obvi d’una inexorable caiguda a l’abisme.

La ciutat on tot esdevé símbol

Després vingué l’altra guerra i després d’esta guerra el col·lapse. “La segona Cartago”, van dir els generals americans. Esborrada del mapa, o quasi. Hi ha una altra novel·la que ho narra, de Hans Fallada, però esta la vaig llegir anys després. Li va dir El malson (1947) i recorre tot aquell cementeri de carrers desbudellats i muntanyes de rajoles, de viudes arrossegant vagons plens de ciment i ferralla. Eren les trümmerfrauen, les dones de les ruïnes, en un país amb massa hòmens morts, i amb hòmens vius massa vells o massa jóvens. En aquells vagons anaven també bocins, residus, restes afonades del palau de la ciutat, del palau del rei de Prússia, que a dures penes mantenia en peu les façanes. 

Cansat d’arrossegar la maleta, de no tindre pis encara i de no estar segur del que feia, vaig detindre’m en una de les cafeteries de més avant, al costat de la catedral. Els finestrals eren amples i buscaven la llum, la llum tan anhelada. Des d’allà vaig apuntar el que recordava al principi d’este text i vaig observar la plaça encara: l’església medieval enmig, la torre ciclòpia i futurista al costat, l’ajuntament roig amb la bandera, uns arbres, el solar tan aeri, la línia fosca del riu. L’any 1950 demoliren el que quedava del palau. Només salvaren un balcó: el balcó des del qual Liebknecht havia proclamat la república socialista. Més tard, en el mateix lloc, construïren el Palau de la República –de la República Democràtica Alemanya–. Quedava a la part oriental del mur i entre els materials utilitzats hi havia tant d’asbest, digueren, que calgué demolir-lo el 2006. Era aquell el solar que observava des de la cafeteria.

En la complicada història de la relació amb el seu passat, a Berlín tot esdevé símbol, reflexió, sentència: això també ho vaig saber després. Cada cantó té una placa, cada plaça un monument, etcètera. Amb aquells dos amics, anys més tard, vaig travessar el pont i no vaig dir res. Unter den Linden quedava arrere, féiem camí de l’Alexanderplatz. A mà dreta hi havia un cartell, però ara anunciava la imminent inauguració d’un altre museu per a aquella illa. Darrere, netíssim, acabat de polir, hi havia aquell balcó tan famós, i també les lluentíssimes façanes de tot un palau bellament reconstruït, a imatge de l’antic, com si, després de tot i de tantes coses, no haguera passat res.