Bollet valencià: el xocolate més popular - Lídia Caro

En 1519 els colons espanyols van irrompre en Mèxic com miures enfervorits pel matador. Cortés i els seus lacais van sotmetre tolteques, olmeques, xiximeques, totonaques i un llarg etcètera de pobles que, entre altres elements naturals, apreciaven un arbre que taxonòmicament coneixem com a Theobroma cacau L. (en grec, Theobroma significa aliment dels déus). 

Les classes més humils de les esmentades societats indígenes aromatitzaven les farinetes de dacsa amb la molta que s'extreia del fruit del cacau i Cortés el va qualificar de superaliment però amb altres paraules, en dir alguna cosa així com que si un soldat es prenia una tassa de cacau podia estar tot el dia de marxa sense ingerir res més. Quan el producte va arribar a Espanya va causar rebuig pel seu sabor amarg, però la mel, la vainilla i altres edulcorants el van convertir en una llepolia del desig. 

En este sentit, conta Juan Eslava Galán que “el consum de xocolate va créixer tant en tan pocs anys que les autoritats es van alarmar, perquè, a més d'alterar el ritme de treball de la poca gent que el feia, el seu alt cost desequilibrava molts pressupostos familiars”. Per a Quevedo, el xocolate va ser la venjança de les Índies: causava addicció i furor, la llei de l'oferta i la demanda, a més del cost de la seua importació i producció, l'encaria. De fet, a la fi del segle XVII sorgien adulteracions i succedanis: a la pasta de cacau se li afegia pa ratllat, farina de dacsa, corfes seques de taronja… 

En els Contes valencians de Blasco Ibáñez també hi ha un reflex del poder transformador d'este producte colonial: “El xocolate esperava. Compte amb atracar-se! Era don Julián el notari que l'aconsellava: calia pensar que en dos hores seria el gran menjar. Però, tot i tan prudents consells, la gent va arremetre amb els refrescos, els cabassos de bescuits, els plats de dolços, i en poc de temps va quedar rasa com el palmell de la mà aquella taula, que tenia al voltant més de cent cadires”.

D'aquells fangs, estos xocolates: a principis del segle XX un matrimoni de Torrent, població valenciana associada a la indústria del xocolate, es va mudar a Sueca, on actualment es troben els Xocolates Comes i allí mateix, el Museu del Xocolate. Bernardo Comes Andreu i Maria Matoses Expert van insta·lar un xicotet obrador de xocolate en esta població de la Ribera Baixa i allà, en els anys d'escassetat i racionament , van donar forma al bollet, una barreta cilíndrica de xocolate a la pedra, que es confeccionava manualment amb un corró i una pedra per a moldre el cacau. Amb només eixes dos ferramentes s'unia el cacau, el sucre i la farina d'arròs en un dolç amb prou de presència a l'hora de berenar.

“Menjar-lo tal qual o ratllar-lo i mesclar-lo amb llet i obtindre així un deliciós xocolate a la tassa”, recomanen des de Xocolates Rafael Andreu, una empresa de Torrent amb més de cent anys de trajectòria. “En 1920, don Rafael Andreu Almerich va obrir el camí en els obradors de Torrent, fundant una empresa familiar que treballava amb passió per a portar a centenars de llars la seua passió pel producte. Els seus primers passos en l'obrador sorgixen amb la creació del xocolate de brioix artesanal Santa Teresa”.

Abans dels KitKats, Twix, Snickers, Huesitos, Mars i Kinders va estar el bollet. Esta xocolatina valenciana, que encara es ven en molts forns tradicionals i en els quasi extingits ultramarins, es preparava calfant la pedra de moldre. Amb un corró es convertia en una pasta de cacau a la qual després s'afegien els altres ingredients que rebaixaven la quantitat de xocolate i endolcien la mescla. Amb la massa ja feta, se li donava —i se li dona— forma usant un instrument flexible, com un foli, en el qual el xocolate es mou fins que adquirisca la forma allargada dels bollets, l'expressió més democràtica del xocolate.

La producció d'este xocolate autòcton a penes ha canviat. Es mantenen els mètodes però apareixen xicotetes innovacions: amb canella, picant… encara que no sempre. El xocolater Pascual Andreu explicava durant una demostració xocolatera oberta al públic que "la gran quantitat de demanda ha fet que s'industrialitze tot. S'utilitzen maquinàries per a rendibilitzar el temps, no podem continuar fent-lo a mà, encara que sabem fer-lo perquè l'hem fet així tota la vida. Hem automatitzat el producte a l'hora de donar-li la forma final, la resta es fa tot a l'antiga”. La mateixa lògica mercantil “obliga” a adoptar mesures tecnològiques per a no perdre el tren de la productivitat: “la tecnologia de la qual hui disposem ajuda al fet que el resultat siga millor, fa anys el xocolate s'assecava a casa o al carrer els dies de molta calor, quan eixia un dia de ponent era impossible que s'assecara, es quedava blanet, les tecnologies permeten que qualsevol dia isca bon xocolate”.