Bustamante, el patriarca musical de pell de roure

Julio Bustamante (Julio Balanzá Cano, València, 1951) és cantant. Té textura de roure, pell de apatxe, ulls de llar. Té el caràcter d’una incursió nocturna al bosc, els perills, la lluna i els llops; un mussol vigilant. I un riure juvenil capaç de desactivar totes les tensions d’un territori desconegut. Es passà totes les pantalles del pop mediterrani en companyia de Remigi Palmero i Pep Laguarda. El disc que consagrà la seua sensibilitat epidèrmica fou Entusiastas (1998) i des de fa anys que València, Madrid i Barcelona practiquen, des dels laterals de la indústria, la veneració per este patriarca bohemi d’una genialitat natural i humil. Unes vegades en valencià, altres en castellà. Sempre tranquil i des de dins.

És un matí de primavera, d’ara fa huit anys, en el qual brolla l’optimisme. Ens hem citat en el parc de Marxalenes, el seu parc. M’espera en un banc, com en una cita adolescent, i arribe tard. Després d’anar a buscar un café per a endur en un museu del trenet arrambat per un bar, seiem al costat d’unes taules a l’aire lliure. Bustamante gasta molt la paraula mogolló. El diàleg sorgix com si dos persones que no es coneixen de res acabaren d’ajuntar-se per a parlar de com els tracta la vida. Sobretot a tu, Julio.

Per què m’has portat a este parc? Vinguí a viure ací a finals d’octubre del 2001. Abans vivia en la plaça de l’Ajuntament de València amb ma mare, que ja estava molt major. I abans havia passat vora vint anys entre València i Madrid. Quan morí ma mare, prenguí la decisió de vindre a Marxalenes. Passe molt de temps en este parc, és com ma casa.

Com si fora el jardí de ta casa? Sí, és com l’extensió de ma casa i de tanta altra gent. Tinc molts amics ací. És com un poble, amb veïns de tota la vida, però de tot arreu: Extremadura, Andalusia, Portugal… Pareix un exili dins de la ciutat. També soc molt d’anar a Altea o la serra de Xiva.

Eres més de perifèries que de centre. Sí, perquè em sent més tranquil, no hi ha tant de soroll, vaig al meu aire. M’agrada molt anar al meu aire.

Què fas normalment a estes hores del matí? Més o menys com hui. Si pare per València, em desperte matí, cap a les huit i mitja o les nou em desdejune a casa mentres escric o componc alguna cosa, i aprofite l’arribada de la llum. Després me’n vinc al parc, em faig un altre café, repasse la premsa. Porte sempre papers solts perquè m’agrada escriure o dibuixar assentat al parc. Després vaig a la biblioteca i entre en Internet i estic durant una hora despatxant el que m’envien.

» Els valencians som gent genuïna

No tens ordinador a casa? No, tinc un ordinador que és la màquina d’escriure. La tinc aproximadament des de 1998. He anat desfent-me a poc a poc d’electrodomèstics perquè m’he adonat que no els necessite. Per exemple, no tinc nevera, ni llavadora. Llave la roba a mà.

Quantes cançons has escrit? Crec que, més o menys, totes les que hi ha en els discos, que deuen ser unes dos-centes. Són les que he gravat, i cinc o sis d’adolescent. Però tampoc moltes més. Totes les que he escrit pràcticament estan gravades, perquè tinc una manera de treballar que el que comence m’agrada acabar-ho. Quan una idea està ahí, cal treballar-la fins al final. També n’he escrit quinze o setze a partir de llibres. Per exemple “Pasear”, arran del llibre El deseo de ser piel roja, de Miguel Morey. Quan hi ha una part d’un llibre que m’agrada molt, l’adapte. Com amb altres de Carlos Marzal, Carme Tendillo… És una manera de sentir-me protagonista de llibres que em donen molta vida. Fa temps que deixí de pensar en les obres d’art com a coses separades entre si, són un continu.

I quines emocions sents quan t’adones que has acabat una cançó? Totes les cançons sempre partixen d’una emoció molt vehement. I m’impacten com les coses que fins que no les fas no te les pots llevar de damunt.

Quines cançons han suposat una emoció més forta? Les cançons amb què m’enfrontí a la mort de ma mare, com “Adelina”. O la cançó “Una casa para el tiempo”, en què parle de quan em tocà tancar la porta de ma casa per última vegada, una casa on havia viscut la meua família durant més d’un segle. Són cançons que no vols fer perquè no t’abellix fer front a eixos records, però en un moment o altre ho has de fer. I estic molt satisfet d’haver vençut eixes pors.

Conta’m l’últim dia en la casa de la plaça de l’Ajuntament. Em consolava mirar per uns balcons tan alts i pensar en tota la gent que havia hagut de passar per una cosa semblant allí mateix o en qualsevol altre lloc del món. Durant molts mesos me n’aní despedint a poc a poc. Era un edifici en el qual ja quedava molt poca gent coneguda. El notari, la peluquera, els de l’hotel, ma mare i jo. Després de cent vint anys, els propietaris decidiren traspassar la finca en bloc. Jo acabava de fer 50 anys i em prenguí allò d’anar a Marxalenes com una aventura divertida.

» València no s’acaba mai. És molt inexplicable, 
però alhora és molt irresistible.

Com era la teua infància pel centre de la ciutat? Molt musical. En la família i la meua vida la música era indissoluble. Feia cançons amb 15 anys, encara que llavors em costava moltíssim. Ens passàvem la vida tocant la guitarra, les flautes, la bateria…

Com has canviat des de llavors? He aprés molt, però en moltes coses no ha canviat res. Continue sent l’adolescent obsessionat per fer cançons. Una amiga em deia l’altre dia que jo ja tenia la carrera feta. Però que va! L’únic que tinc és que ara hi ha més cançons meues, però tot continua igual. Si no faig cançons, me muic, aixina de clar.

Els músics jóvens et veneren. Sempre m’he considerat jove i he estat rodejat de jóvens com la gent de Barcelona, Maderita… Però sobretot he estat envoltat de gent entusiasta. Perquè o hi ha entusiasme o no hi ha res, i això transcendix qualsevol edat. Amb la gent amb què estic, amb què toque, hi han nascuts en el 79, com el meu fill; gent nascuda en els 90 o que és quaranta anys més jove que jo… Però sempre hi ha una connexió. Som gent que estem per al que estem. Pot paréixer estrany, però en el fons no ho és gens. Si hi ha connexió, la cosa va. En la vida tot es tracta de tindre bona companyia.

Un dels teus temes emblemàtics és “València no s’acaba mai”. Per què no s’acaba mai? Quan pare per Madrid o Barcelona sempre tinc ganes de tornar a València. Com a músics, com a creadors, els valencians sempre han sigut del més bo de l’Estat, no s’han deixat portar per les modes, som gent genuïna. És cosa de la terra. No hi ha en un altre lloc creadors que vagen tant a la seua. Per això València no s’acaba mai.

Com li explicaries València a algú que no la coneix. És molt inexplicable, però alhora és molt irresistible. Som mestissos d’origen i molts som bilingües, i estes coses marquen, són un avantatge. Encara que és una ciutat gran, és una ciutat ben digerida perquè els seus pobles continuen sent pobles, no són barris de la ciutat com en el cas de Barcelona o Madrid.

I a què sona? València sona molt a poqueta nit en la Malva-rosa escoltant el soroll molt lleuger de les ones en arribar a l’arena. I a les bandes, a les bandes de música.

Què és l’èxit, Julio? L’èxit és passar el màxim temps possible al costat de músics fent música, i no dependre de ningú. És una riquesa que tinc.

Sempre has tingut clara la fórmula? Sí, bàsicament és superar-se i no quedar-se detingut en la visió pròpia que tens de tu mateix. Des de molt jove m’adoní que havia de fer coses que tingueren a vore amb mi, i no amb altres. Fer cançons a la meua manera, no a la manera dels altres.

I el futur? El futur serà llarg mentres puga escriure, compondre, tocar… Encara queda molt de futur.

[Huit anys després d’esta entrevista Julio Bustamante continua escrivint, component i tocant]

Vicent Molins (València, 1986) és geògraf i director de l’Agència Districte. Col·labora en CulturPlaza i en El Confidencial. És autor de Club a la fuga i de La nova guia de València.

@vicentmolins