CASTELLÓ. És una sort que la llibreria Noviembre (Benicàssim) haja organitzat un any més la trobada entre autors i lectors que sota el nom de 'Afinidades Electivas' ens porta este divendres a un dels escriptors més singulars de la narrativa contemporània, Albert Sánchez Piñol. Al costat d'Isabel Soler debatrà sobre l'ofici de la literatura i sobre les particularitats que amaguen els seus llibres. Sánchez Piñol, l'escriptor català més traduït a altres llengües, porta sota el braç la seua última obra 'Les tenebres del cor' (La Campana), on torna a demostrar que l'antropologia pot ser també literatura i matèria de long sellers, com passa amb 'La pell freda'. A més de donar algunes claus del seu darrer llibre, revisitarà el territori mític de Joseph Conrad on va descobrir que el vertader viatge no és cap a l'Àfrica, sinó cap a l'interior de l'ésser humà.

Aprofitant la trobada amb els lectors a Noviembre (divendres 17 a les 19.00 hores), l'escriptor català ha conversat amb Castellón Plaza per a explicar per què ha tardat 25 anys a publicar 'Les tenebres del cor' i per a analitzar l'impacte literari, mediàtic i personal que va obtindre amb 'La pell freda'.

-Portes a Benicàssim un llibre de divulgació que es llig com una novel·la i en la qual hi ha literatura però trufada amb ciència, història i antropologia. Què comptes realment en 'Les tenebres del cor'?

-Es tracta d'un llibre de no-ficció. No és ficció perquè tot allò que s'hi explica és veritat. En aquest llibre relate la història d'un conjunt de personatges que, entre mitjan segle XIX i mitjan segle XX, van viatjar a la selva de l'Àfrica tropical, el que avui coneixem com la República Democràtica del Congo, on van entrar en contacte amb els anomenats pigmeus, que riu-te tu dels hobbits, perquè físicament són al·lucinants. Els que coneixem com pigmeus semblen àliens. Tenen uns cossos extraordinàriament exòtics i formen part d’una societat ultraexòtica. Així, els protagonistes del llibre són exploradors, missioners, antropòlegs i artistes que van viure experiències que, per un motiu o altre, mereixen ser recordades. Jo vaig anar allà com a antropòleg i vaig adonar-me que les seues vides constituïen unes aventures de no-ficció absolutament apassionants. Parlem de persones que es van endinsar en terres remotes, al cor del tròpic, a la selva, l'escenari per excel·lència de l'aventura. El llibre mostra com cadascun d'ells reacciona davant allò fabulós, allò extraordinari, allò que frega la fantasia. Perquè els pigmeus són, efectivament, una societat estranyíssima.

-Dius que no hi ha gens de ficció en aquest llibre. Qui ho diria, eh?

-Efectivament, no és fàcil de creure però així és. Són històries fabuloses i absolutament màgiques. Ells acaben sent projeccions de la seua pròpia fantasia, perquè com que és una realitat tan estranya... Per exemple, n'hi ha un que els pren les mides i troba una dona que és més baixeta que un pal de golf. Quan veus allà a eixa gent, en directe, és molt diferent que fer-ho en un documental de televisió.

-Quan vas escriure el llibre, no vas tindre temor que no agradara als lectors?

-Dona, clar, he trigat vint-i-cinc anys a escriure'l, mira si tenia por. És que no sabia com enfocar-lo. He trigat molt de temps perquè l'últim personatge soc jo contant la meua pròpia experiència allà. I honestament, al principi no sabia si posar-la perquè tots aquests altres que apareixen al llibre són titans de la història. A veure, n'hi ha de tot: hi ha gent que són fracassats, per exemple, i d'altres que tenen un èxit increïble amb la seua aventura personal. I al final hi havia jo. Però finalment ho vaig fer perquè era una manera d'explicar també l'aventura interior i l'experiència del treball de camp d'antropologia, que per a mi és fascinant. És tot el contrari d'una missió clàssica d'un antropòleg.

-T'has divertit escrivint el llibre?

-M'ho he passat molt bé escrivint aquest llibre. Ha rebut molt bones crítiques i potser per això s'ha venut poc. Normalment preferisc que siga al revés (jeje). Em sap greu, perquè és un llibre d'aventures i molt recomanable. Jo soc escriptor, sé narrar, però tot el que hi explique no és ficció, és documentació real. Explique coses com el perquè es diuen pigmeus. Es diuen així perquè hi ha algú que creu haver trobat uns personatges d'Homer al centre d'Àfrica, i s'ho creu! Per això es diuen pigmeus, perquè és un nom que surt a Homer. També parle dels missioners que hi busquen Déu, allà. Són missioners que pensen que si els pigmeus creuen en Déu i estan tan allunyats de la Terra serà perquè Déu sí que existeix, almenys que s'ha manifestat en tothom. És una aventura espiritual enorme, la d'aquests personatges que apareixen al llibre. N'hi ha un altre que es proposa escriure un gran llibre sobre els pigmeus i es passa vint-i-cinc anys intentant-ho. Acaba llançant la màquina d'escriure per un barranc i fracassa. Projecta el seu èxit i el seu fracàs en els pigmeus. És una aventura increïble. A mi m’ha marcat moltíssim. Soc una persona diferent abans i després d’haver estat entre ells. És un altre món. Allà ets molt més lliure. És difícil d’explicar.

-Quines són les tenebres del cor?

-Aquí està el tema. Aquest títol és un homenatge a ‘El cor de les tenebres’, de Joseph Conrad, perquè passa allà mateix. Físicament i geogràficament, l’acció de ‘Les tenebres del cor’ transcorre on jo situe ‘El cor de les tenebres’. El relat de Conrad i el meu ocorren al mateix lloc. La gent diu que allà està el cor de les tenebres perquè és el lloc més salvatge i més fosc, però el que jo explique en algunes pàgines del llibre és que, si hi vas com a antropòleg, vas a conèixer-los, i quan els coneixes t’adones que les tenebres només són dins del teu propi cor. I la millor manera de dissipar-les és, justament, conéixer eixes tenebres. Fins i tot el que sembla més maligne de l’altre desapareix perquè es transforma en coneixement. Això és, en el fons, l’essència de l’antropologia: si vas allà i els coneixes, les tenebres del teu cor desapareixen perquè descobreixes que no són en absolut terribles, sinó que, al contrari, és una societat amb uns valors morals superiors als nostres. Almenys és el que jo vaig trobar. Són autènticament igualitaris i molt més democràtics. I, evidentment, no assassinen vint mil nens amb bombes dient que ho fan en nom de la democràcia, com fem nosaltres. És clar que tampoc els he idealitzat, però és precisament allà on s’esvaeixen les tenebres del cor, allà on suposadament hi havia el cor de les tenebres.

-Com has aconseguit que l’antropologia siga l’eix d’una trajectòria literària plena de llibres que, lluny de ser per a erudits, són supervendes?

-Vaig estudiar antropologia però vaig renunciar a l’acadèmia, per dir-ho d’alguna manera. Tenia un professor que deia: “No t’il·lusiones, l’antropologia no serveix per a res”. I jo pense que no és cert, perquè serveix per a tot. La prova és que, com a autor, m’ha donat unes virtuts i unes capacitats molt grans. Si t’hi fixes, i segurament ho saps millor que jo, la majoria d’autors provenen de la filologia, del periodisme o de la filosofia. Però quan vens de l’antropologia aprens moltes coses que et serveixen per a la narrativa en tots els sentits. Per exemple, tinc un llibre titulat ‘Les estructures elementals de la narrativa’, on parle del que és la narrativa, però al mateix temps, del que fa un antropòleg. I què fa? Se’n va a viure amb gent exòtica per aprendre d’ells i, sense imposicions, els deixen parlar. I jo faig el mateix amb els meus personatges. M'anul·lo i els deixe parlar a ells. No necessite ser-hi present en el llibre. Està molt de moda la literatura del jo: jo i el meu divorci o jo i el meu gos. Jo no. Per això he dubtat en aquest llibre a incloure'm com a personatge, perquè jo deixe que els altres personatges siguen ells mateixos. Això et dona una pluralitat enorme, perquè si sols parles de tu al final t’acabes, t’esgotes com a personatge. De la mateixa manera que, com a antropòleg, deixe parlar els pigmeus quan els entreviste i reflectisc el seu món segons com el veuen ells, amb els personatges de ficció faig exactament el mateix.

-Has citat ‘Les estructures elementals de la narrativa’. D'on ix la idea d'escriure un treball que és una rara avis en la teua trajectòria literària?

-Primer, perquè m’agrada escriure llibres que siguen molt diferents entre ells. Segon, perquè vaig pensar en la gent que comença a escriure i en com en pot ser d'útil per tal d’estalviar-se tot allò no massa bo pel que jo vaig passar, i per això done tota la informació sobre com funciona un relat. I, en tercer lloc, pel que m’has preguntat abans. És a dir, com que soc antropòleg, mire el fet narratiu des d’un punt de vista molt estructuralista, parlant tècnicament. No cal voler ser escriptor sinó que qualsevol persona pot llegir aquest llibre si vol gaudir de les històries i descobrir com és el motor i veure com funcionen les històries. També he fet classes de narrativa on es detalla com s’estructuren els relats i com es divideixen en tres actes i com cada acte té la seua pròpia estructura interior. És molt llarg d’explicar, perquè jo soc antropòleg estructuralista, i aquest tipus d’antropologia es basa en els lingüistes estructuralistes. I que hi ha més a prop de la narrativa que el llenguatge? És un cercle. Per mi, antropologia, narrativa i lingüística són un tot. I des d’aquest punt de vista, gairebé ningú ha escrit manuals de narrativa com aquest.

-Sí, n'hi ha molt pocs, tens raó.

-Sí, i vaig escriure el llibre no per als erudits sinó planer, perquè tothom el puga llegir i entendre. M’arriben molts comentaris de lectors que m’expliquen que els ha anat molt bé, que els ha ajudat molt. I això m’agrada, perquè jo tot això no ho sabia quan vaig començar a escriure. Són reflexions que he anat fent al llarg de tota la meua trajectòria. Ja fa trenta anys que publique llibres. Poca broma. Ens fem vells (riu).

-Ara que ha passat tant de temps des de la publicació de 'La pell freda', sincerat i conta'ns com vas viure eixe èxit tan extraordinari.

-Va ser totalment imprevist, per què és un llibre que menja a part, saps? Mira, aquest diumenge m’he reunit amb el meu editor ucraïnés, que està a Barcelona i volia quedar amb mi. Les dues últimes edicions que s’han fet, ara mateix, són àrab i ucraïnés. O siga que encara ara s’acaben de comprar els drets en eixes llengües. Avui en dia un llibre caduca a les llibreries abans que un iogurt al supermercat, perquè no duren ni tres setmanes als prestatges. I aquesta novel.la es va publicar el 2002, fa vint-i-tres anys, i encara es continua traduint a altres idiomes. És un fenomen únic i difícil d’explicar.

-I com l'explicaries tu?

-Diria que igual és perquè té un discurs molt antropològic i parla del que l’altre pot ser un monstre o algú com tu. Segons la nostra mirada, és un discurs universal.

-Però alguna coseta més te l'obra, no?

-Sí, clar. No només això. És una aventura, i és molt amena. Jo sempre pense en el públic, no només en quatre intel·lectuals. Sempre intente fer fàcil el difícil i no fer difícil allò fàcil, que és el que fan els pedants. Escric per a tothom. Quants més lectors tinga millor. Ara, fer una literatura popular no vol dir fer una literatura idiota o dolenta o mediocre, hi ha tot un món darrere d’una cosa aparentment senzilla. Em va costar molt escriure ‘La pell freda’, però he sigut molt afortunat.