CASTELLÓ. Bego Arretxe Irigoien acaba de publicar la seua primera novel·la, No creas una palabra. Una història que ens transporta a la Barcelona de principis dels anys 90, una ciutat que és reinventada per al món mentre amagava les seues pròpies ombres. A través de la mirada dels seus personatges, l’autora rescata una realitat silenciada: els moviments socials, l’impacte de l’heroïna i el VIH, i la transformació que va convertir la capital catalana en un producte de consum global. Però, el debat que planteja va més allà, perquè moltes altres ciutats han seguit el mateix camí posteriorment.

La novel·la comença quan Marta rep l’encàrrec d’escriure una biografia de Phil Lynott, cantant de Thin Lizzy. Aquest fet la fa tornar a la seua joventut, als últims dies dels vuitanta, quan estudiava a la universitat i recorria una Barcelona canalla amb els seus inseparables Happy i Pipe. En aquell 1989 també es va acomiadar de Manu, enmig d’una ciutat que es transformava per a rebre els Jocs Olímpics.

Amb motiu de la presentació del llibre el passat divendres a la llibreria Argot de Castelló, Castellón Plaza parla amb l’autora per entendre com la memòria individual i col·lectiva es barregen en aquesta novel·la i què ens diu, encara hui, aquella ciutat que va desaparéixer.

-Has dit que volies rescatar una Barcelona poc retratada, quasi amagada baix una catifa. Què creus que es va voler ocultar d’aquella època?
-Crec que es van voler amagar moltes coses. Hi havia una voluntat de projectar una ciutat moderna, cosmopolita, oberta a Europa, i tot allò que contradeia aquesta imatge es va ocultar. Durant el 1992, per exemple, la crisi de la sida posava en evidència una realitat incòmoda que xocava amb el relat de progrés, i alhora estava envoltada de molt de prejudici. Va morir molta gent estimada i es van negar moltes històries de futur, impedint fins i tot que es pogués viure el dol col·lectivament. Per altra banda, també es va voler amagar tot el que representava una idea de ciutat alternativa al sistema: els moviments socials. Es volia donar una imatge de Barcelona solidària, pacífica, preparada per als Jocs Olímpics, com una mena d’oli calmant on tothom era feliç. Però jo vaig viure aquella època i crec que, igual que s’han recuperat memòries oblidades com la Guerra Civil o el franquisme, també és important rescatar aquest altre passat. Només es pot mirar cap al futur quan tota la història ha estat reflectida i no negada.

-Els Jocs Olímpics van marcar un abans i un després. Creus que van ser el punt d’inflexió que va convertir la ciutat en un producte per a turistes i inversors?
-Per mi, sí. No era una cosa nova, perquè Barcelona ja havia tingut l’Exposició Internacional del 1929. Però amb el neoliberalisme i la globalització, els Jocs del 92 van marcar un abans i un després, consolidant una ciutat pensada com un espai de diversió. I no només en termes de turisme, sinó que la imatge de la ciutat passava per damunt de les condicions de vida de la seva gent. Les inversions i l’entrada de grans empreses no es traduïen necessàriament en una millora quotidiana per als ciutadans. 

-Què tenia aquella ciutat que s’ha perdut?
-Amb tots els seus defectes, la gent sentia que Barcelona era seva. Això és important. Tot i les diferències de classe, tot i la precarietat, tot i que els anys 80 van estar marcats per la crisi del petroli, la ciutat pertanyia als qui hi vivien. La gent encara percebia que formava part del seu entorn. Això ha canviat. La ciutat ja no està pensada per als seus habitants, sinó per a la gent de fora. Encara que abans era difícil viure, la gent lluitava perquè Barcelona fora de tothom. No se’ls acudia que això fora d’altra manera.

Hi ha molts dols, el dol per la ciutat és un d’ells. 

-A València, Vicent Molins parla en Ciutat clickbait sobre urbs que volen construir un relat propi però que, en realitat, cada vegada s'assemblen més. Creus que és un camí tan establert que l’estan seguint fins i tot les ciutats més petites?

-Sí, penso que és un model que s’està implementant a tot el món. Evidentment, no és el mateix a Guinea Equatorial que al Nord global, però dins la lògica globalitzada, sí. I és un model de generació de diners que no implica necessàriament una millora per a la ciutadania. Però totes les ciutats, no només les grans, cada vegada s’assemblen més. Les franquícies que hi ha a Barcelona es poden trobar en molts altres llocs. Quan vaig pel centre d’Amsterdam, em trobo les mateixes botigues que a Barcelona. Segurament també passa a València o a Bilbao. L’identitat de les ciutats s’està perdent a marxes axagantades.

-La novel·la té molt de la teua pròpia experiència i records. Com has treballat la memòria per convertir-la en ficció?

-Això és molt important perquè la memòria és el fil conductor de la novel·la. I la qüestió és: què és memòria i què és ficció? Les persones ens expliquem el que necessitem explicar-nos, a vegades de manera dolorosa, i això fa que fixem determinats records mentre n’esborrem d’altres. A la novel·la, la memòria es presenta com un territori col·lectiu, un camp de batalla on diferents veus intenten imposar el seu relat. A mi m’interessava mostrar, des d’una aportació subjectiva, com la memòria que construïm pot deixar gent fora de la història. I també volia indagar en com la memòria és, en el fons, emocional.

De fet, d’aquella època tinc moltes llacunes, igual que la Marta, la protagonista. També he ficcionat des de la meva pròpia memòria. Però he llegit moltíssim, tant assaig com novel·la històrica i literatura de l’època, i he parlat amb moltes persones per intentar ampliar la meva mirada i incorporar altres elements. Per això la novel·la està escrita en tercera persona.

-El llibre també parla de l’heroïna i del VIH, una part de la història que sovint s’ha silenciat. Com has afrontat aquest relat?
-Escriure sobre això des de l’honestedat ha estat un viatge personal difícil. Jo vaig viure aquella època i vaig perdre molta gent. Tots vam perdre algú, ja fos un amic, una amiga, un germà o una germana. Però el més dur és que aquesta pèrdua va quedar silenciada. Una part important de la societat va desaparèixer, i encara avui hi ha un silenci col·lectiu sobre aquell dolor. El col·lectiu LGTBI va ser més reivindicatiu, però d’altres, com el que jo pertanyia, van tocar el tema de puntetes. A partir del 1996, es va començar a assumir més com una lluita col·lectiva. Però en aquell moment, especialment per a les persones amb addiccions, hi havia molta culpabilització i pocs recursos mèdics.

-Les dones tenen un paper fonamental en la novel·la. Què volies reivindicar amb aquestes figures?
-Les mares han estat altre col·lectiu invisibilitzat. La seva lluita no sempre va ser política o organitzada, però va ser fonamental. A la novel·la hi ha tres tipus de mares. La de Marta, que creu en l’autonomia de les seves filles i vol que tinguin més drets dels que ella va tenir. La de Manu, que representa totes aquelles que van lluitar pels seus fills addictes i que, en alguns casos, es van acabar polititzant. I la de Phil, que és una dona irlandesa  que em recorda molt a aquella Espanya postfranquista. Va ser mare soltera i es fa cada cop més moderna i conscient. Alhora va ser una gran defensora del seu fill però també dels músics. 

-Cada capítol està encapçalat per una estrofa de Phil Lynott. Com vas triar els fragments?
-Cada fragment està connectat amb el que passa en el capítol. Phil Lynott era un gran lletrista, gairebé un poeta, i la seva manera de condensar emocions em va fascinar. Les seues cançons tenien una subtilesa que era poc comú entre els cantants de rock. Vaig analitzar totes les seves lletres, les vaig traduir i vaig triar aquelles que establien un diàleg amb la història. Algunes les vaig escollir abans d’escriure el capítol, d’altres després, quan ja tenia clar el significat de cada part del llibre.

-Quina de totes les seues cançons és ara la teua preferida?
-‘It’s Getting Dangerous’. Molts amics diuen que si l’hagueren entés en el seu moment, l’hagueren ajudat. Parla de tenir amics fidels i de com la fama t’endureix. Eixe enduriment provoca fred i t’allunya dels amics. És un exercici de reflexió que va fer de més major. És una cançó molt honesta i complexa. Quan estic una mica angoixada me la pose.

-A mesura que avança la història, els personatges veuen com el món que coneixien desapareix. La novel·la també parla de la resaca emocional després del 92? Com et va afectar a tu?
-Sí, la novel·la també parla de què fem amb els fragments del passat. La ressaca del 92 es barreja amb ressaces personals. Volia parlar de com cadascú construeix la seva pròpia memòria i de com ens mirem en el mirall de la nostra joventut. Jo, per exemple, segueixo militant, però Marta, la protagonista, no ho fa. Em feia por que es veiés només com una "bogeria de joventut", perquè no ho és. Per això volia parlar d’aquest mirall que ens hem construït i que, de vegades, pot ser un mirall deformador. Per a Marta, aquest mirall és negatiu. També volia contraposar-ho a la idea de qui decideix viure una vida més "feliç" i despreocupada. Cadascú té una imatge de la seua joventut.