VALÈNCIA. “Vull existir més enllà de mi mateix. Vull camuflar-me amb tu en aquesta selva. I ser part del moviment, rodejar-me de bona gent”, diu ‘La voràgine’, la cançó que obri l’àlbum d’El Primer Moviment. Carles Caselles, que inicia etapa després d’anys de la mà de Smoking Souls, parla de buidar-se, de deixar de protegir-se tant i de trobar altres maneres d’estar al món. RO.DI -Romàntic Dimoni- és el lloc des d’on fer-ho. 

El valencià ha construït un alter ego que li permet moure’s des d’un lloc més cru i vulnerable, sense tant de filtre, acompanyat d’una nova banda i un equip creatiu que inclou la producció sonora de Joel Gilabert. En este nou treball, la música també pren cos més enllà de la paraula. Les cançons es deixen travessar: hi ha canvis, intensitats, moments en què la veu es retira i són els instruments els que sostenen el pes emocional, donant forma també a eixe so rocker i amb essència postpunk anglosaxó que tant li agrada.

Mentrestant, el “dimoni” que Carles Caselles ha configurat té per bandera l’amor. Pot semblar contradictori, però en un context on l’odi, la incomprensió i la crispació a voltes semblen imposar-se, el músic reapropia una figura històricament fosca per desplaçar-la cap a la tendresa, demostrant que qualsevol pot operar des del bon cor. 

No ho fa soles. El disc compta, a més, amb col·laboracions com les de Tenda, Ana Millo, Toni Carrillo o Laborde, professionals que amplifiquen el seu relat sense trencar-lo. Un pas endavant en la trajectòria de Caselles que arriba després d’un recorregut intens amb Smoking Souls, que va aconseguir fer més de 500 concerts, un públic fidel i una projecció estatal. 

Amb aquest nou projecte, Caselles ha començat ja a portar les cançons al directe, amb presentacions a València i Barcelona -el 9 de maig a la Sala Apolo-, en una etapa que tot just arranca. Una idea travessa tot el disc: l’amor contra la màquina.

-RO.DI no és només un nom, sinó un personatge. Què et permet fer o dir aquest alter ego que abans no apareixia?
-RO.DI em dona un espai de llibertat. Em permet dir coses des d’un lloc més cru, més vulnerable, sense la necessitat de protegir tant la imatge. És com eliminar alguns filtres que abans em bloquejaven a l’hora d’exposar-me o de dir, segons quines coses en les lletres de les cançons.

-El “romàntic dimoni” trenca amb la idea més clàssica del dimoni com a figura violenta. En el teu cas és més tendre, més empàtic. És una manera de dir que, en el fons, tots podríem ser-ho?
-Sí, totalment. M’interessava fugir d’eixa idea del dimoni com una cosa destructiva. Per a mi és més bé eixa part contradictòria que tots tenim: capaç de fer mal, però també d’estimar molt profundament i observar com amb la tendresa col·lectiva podem arribar a fer front a eixos monstres de l’odi que tant s’estan reproduint a dia de hui a la nostra societat.

-En ‘La voràgine’ cantes “vull existir més enllà de mi mateix” i “ser part del moviment”. D’on ix eixa necessitat de desbordar-te?
-Crec que ix d’una sensació de límit, de voler viure el món més enllà de les nostres pròpies idees preconcebudes, de la importància de dubtar, per poder trobar diferents punts de vista, de desenvolupar un pensament crític que plantege alternatives per millorar les nostres vides, de trencar amb l’individualisme rampant que ens assola. Formar part d’alguna cosa més gran que el nostre propi jo.

-També planteges l’amor com una forma de resistència. Com es sosté això en el dia a dia?
-En el dia a dia és complicat, perquè tot sembla que et porta cap al contrari. Però resistir des de l’amor és intentar no caure en la indiferència, cuidar els vincles, estar present encara que tot vaja a la nostra contra.

-Hi ha moments en què la música pesa més que la paraula, on tot és molt sensorial. Buscaves que les cançons també es notaren físicament, més enllà del que diuen?
-No és premeditat que això passe en algunes cançons, però m’alegra saber que la música també té un pes en el cos, no només en el cap. Les emocions naixen del propi cos, de les vivències, la música té el poder d’arribar a llocs emocionals, però també físics. Aborronar-te és el millor que et pot passar quan escoltes un disc.

-El disc tanca amb una cançó més continguda i lenta, quasi com un col·lapse -com ja titules. Era important acabar des d’eixe lloc?
-Després de tot el viatge, necessitava acabar en eixe lloc més fràgil, més buit. Com quan ja no queda res a dir i només pots arrimar-te al silenci, com apagar la llum a poc a poc.

-Després de tot el recorregut i d’un treball tan personal, quina sensació et queda quan el disc ja està fora?
-És una mescla rara entre alleujament i buit. Quan ja està fora, deixa de ser només teu, i això també fa un poc de vertigen perquè les cançons passen a una altra dimensió que no controles. Supose que serà com deixar els teus fills que marxen a descobrir el món.

-Què t’ha donat tot el camí amb Smoking Souls en qui eres ara, en arribar a este lloc?
-M’ho ha donat tot. Sobretot entendre el valor del col·lectiu, del procés, i també aprendre a conviure amb les meues pròpies contradiccions. Smoking Souls sempre serà ma casa i els meus companys part de mi.

-Hi ha alguna cosa d’aquest nou procés que t’haja sorprés, especialment en la resposta del públic?
-M’ha sorprés que en molt poc temps sembla que el projecte s’ha integrat en la vida de molta gent. Pensava que era un treball més íntim, i que això costaria més, però la gent l’ha fet seu d’una manera molt bonica, he rebut molta estima en aquests primers mesos.

-Parles de la immediatesa, del consumisme i d’egos virtuals. És possible viure fora d’eixa “màquina” de la que parles o al final tots estem dins?
-És molt difícil eixir-ne del tot. La “màquina” està en tots els llocs. Però crec que sí que podem trobar espais de resistència, on es desenvolupe la humanitat que portem dins sense influència digital. Deixar-te el mòbil a casa per connectar des d’un lloc més humà hui en dia és un gran acte revolucionari.