CASTELLÓ. Fermín Sales (Albocàsser, 1990) és un artista que situa la seua pràctia entre la no-ficció i la vídeo-instal·lació, explorant temes com la memòria, el territori i la identitat rural. Actualment l'ETNO (Museu Valencià d'Etnologia) acull 'Solsida', un projecte obert de diferents peces que Fermín ha anat treballant i fent créixer amb el temps. La instal·lació estarà oberta al públic fins al mes de gener.

Les preguntes que obri ‘Solsida’ són directes: poden els joves voler formar part d’una societat rural o estan condemnats a marxar? Quin futur tenen els pobles? Quines són les arrels que ens mantenen units al territori on ens hem criat?”

Des que Fermín acabara la seua carrera en Audiovisuals, la seua voluntat de creació ha variat bastant, tanmateix ha variat la seua concepció sobre la imatge i la seua posició com a creador.  “Jo volia fer cinema quan era adolescent. Aquest era el meu somni. Jo venia de la fascinació per la imatge, pel cinema dels grans creadors, de tot allò que em resultava potent i transformador en la meua manera d’entendre el món”

El tipus d’imatge en què s’interessa Fermín canvia amb l’avanç en la seua formació: “Em vaig apropar moltíssim més a la vanguardia, a la perifèria del cinema documental… A totes aquelles propostes que eren arriscades tant en forma com en discurs. Això em va portar a seguir formant-me en cinema documental, en el que ara anomenen -crec que de forma més encertada- no ficció”.

Allò va obrir-li diàlegs amb altres formes de creació i “és en aquest moment que decideixc treballar amb l’arxiu com a element central dels meus projectes”. 

“Vaig anar apropant-me a postures pròximes a l’art contemporani i al tractament que aquest fa de la imatge”. Fermín descriu que ara mateix es troba en una frontera entre aquests dos mons: “Això és positiu i negatiu al mateix temps. Positiu perquè em permet vincularme des de posicions de creació canòniques en el camp del cinema documental, fins a propostes experimentals i rupturistes, i negatiu perquè, potser no sóc ni un cineasta a l’ús ni un artista com alguns artistes entenen que tindría que ser un artista”.

Ell treballa el rural “intentant fugir de idealitzacions i folkloritzacions”. Encara que, afegeix, “és molt complicat evidenciar aquest discurs en un país que sempre ha mirat al rural des de la ciutat i amb prou condescendència”.

“Per a mi, Solsida no és un conjunt tancat d’obres, sinó un procés viu que creix i es transforma en cada context. Una manera de pensar el món rural des de dins, i de compartir les meues preguntes amb el públic: què significa formar part d’una comunitat rural avui? Què queda del passat i com afrontem el futur?”

Respecte a la pertinença… “Realment, qui és o no és de(l) poble? Sempre defenc que el poble i, en aquest cas, cada comunitat… l’hàbitat et proveeix una sèrie de codis. Experiencials, emocionals, alguns rituals… que et fan conformar-te dins del grup. És complicat d’entendre, i es podria extrapolar a altres conjunts, però vulgues o no vulgues, ser de poble implica estar dins d’una comunitat que encara moltes voltes està per damunt de l’individu. Tu pots marxar ben lluny, però si t’has criat al poble, el poble te l’emportaràs al darrere (amb tot lo bo i tot lo roín)”.

Fermín no vol dir que els pobles tinguen un passat més interessant que les ciutats o altres espais, sinó que tenen el que tenen. “Potser si el vinculem amb el progrés és on resulta més contradictori. Però jo entenc, a hores d’ara, que tots els pobles miren cap al futur (o deurien fer-ho). No hi ha més remei contra capitalisme destroy contemporani en el que ens toca viure. És aquest el camp de batalla que han d’afrontar els pobles i, baix la meua opinió, les probabilitats de derrota són altes. Ja no parle políticament, que també, sinó estructuralment. Quin tipus de societat volem? Tenen cabuda altres estils de vida en aquest futur? No ho sé. Ho veig complicat sincerament.

La construcció en ‘Solsida’

“Cada peça que l’integra no és només un resultat, sinó també un pas en un procés de recerca i reflexió constant”.

Les primeres passes van vore la llum amb la investigació i realització del curtmetratge de no ficció ‘Paisatjes en Solsida’ -produït pels Somnis de la Formiga Roja S.L. i amb el suport del IVC-  sobre un territori que s'enfonsa i uns jóvens disposats a resistir, amb el repte de continuar habitant-lo; “és una *experiència plena de contradiccions, on els arrels, el bagatge i els emocions de qui s’ha criat al *territori afloren en tot moment”.

Durant la seua residència Cultura Resident del CMCV, Fermín Sales continua la producció amb un video-assaig que ell mateix defineix com un laboratori d'idees, on obri les preguntes sobre qui ha estat representat el món rural i des de quina voluntat: “Va ser una manera de posar en crisi els arxius, els discursos i fins i tot la meua pròpia mirada.” 

En aquest temps, Fermín troba la necessitat de donar un cos material i íntim al projecte, desembocant en el llibre d'artista, “un objecte que permet aturar-se, llegir i re-pensar, on va trobar una oportunitat per a experimentar amb el llenguatge editorial com a ferramenta artística”.

Així assenta les bases d’un projecte que encara s’expandix al nou contexte de l’ETNO amb altres dos treballs:  ‘El Llindar’, una instal·lació multimèdia que reflexiona a partir d'imatges sobre el món rural produïdes pel mateix museu. “Volia evidenciar que moltes de les representacions que conservem són, avui, fantasmes d’un món que ja no existeix”.

I ‘Una foto a Fageca’, un exercici fotogràfic i conceptual sobre el retrat d'una comunitat rural i contemporània. “Tornar al mateix lloc i a les mateixes persones que un dia van ser fotografiades, per confrontar el pas del temps i les transformacions socials. No volia fer un retrat únic ni tancat, sinó obrir un joc de mirades: el fotògraf, els veïns amb els seus mòbils, l’arxiu històric i les xarxes socials.”

Projectes en continu: ‘Kintos’

Fermín seguix treballant en el seu projecte de ‘Kintos’, que parla de les violències al rural, centrant-se en les tradicions, el ritual i la festa, amb una clara voluntat de seguir jugant amb l’imaginari visual rural, però introduint de forma clara elements en contradicció com són el poder i el gènere.

En relació a la seua experiència personal, l’artista explica: “Jo he sigut quinto, he fet com tots, vaig ser un més del grup, protagonista de la comunitat”. 

“Quan eres un xiquet et quedaves impregnat del poder i privilegi que tenien aquest joves. Eren els teus referents, et causaven admiració. Tu, com a xiquet només contaves els dies per a arribar ahí”.

“Ara, ja d’adult i amb certa distància presa cap a molts dels seus constructes, em trobe les contradiccions. La festa perpetua estereotips, consolida estructures i a més dóna peu a moltes violències, directes i indirectes que estan presents en la tradició.

I és ahí en eixa contradicció on jo em posicione, no la romantitze ni la criminalitze. La intente entendre, però al mateix temps en sóc crític. És en aquesta pulsió on es crea el discurs, la reflexió. A banda, la imatge ens facilita aquesta aproximació al fet. El meu objectiu és que el procés serveixca per a pensar la societat on vivim, i que, si fora necessari, es puguera millorar, actualitzar o readaptar.

El rural en present

Fermín assumeix: “jo no sóc qui per a dir quina és la forma correcta o no de representar o de treballar (amb) el rural. Jo tinc la meua posició, i és des d’on cree el discurs”.

“Entenc que moltes voltes es peca d’aproximacions folkloritzadores o bé nostàlgiques cap al rural. Els típics films o documentals que parlen de com eren les coses abans, el que s’ha perdut, etc.  Tot són problemes, dificultats, abans tot era millor. Jo els respecte, però aquesta aproximació no és la meua”.  

Jo considere que el rural és un espai contemporani i que, evidentment, té que haver-hi memòria, inclús en un moment donat nostàlgia, però el pensament en l’ara i el seu contexte sempre ha d’estar per dalt de tot. 

‘Solsida’ continuarà expandint-se?

“Dir que no seria arriscat. Moltes voltes he intentat tancar un projecte i després he hagut de tornar a ell per tal de seguir reflexionant i portar-lo a altre nivell de la creació. És una de les conseqüències (jo crec que positives) de treballar a partir de processos oberts i adaptables. En confiança, i parlo per experiència, una de les raons per les que em costa fer cinema és per el condicionament del format, el “paquetito” no va amb mi.

Què fascina a Fermín?

“Estic molt capturat pel concepte de mirada, és a dir, si pensem en el rural, des d’on se’ns mira (normalment des de la ciutat), i qui mira? i amb quin objectiu? espera treure algun benefici de nosaltres?”

“Possiblement, tant conceptual com formalment, siga la fascinació allò que em fa seguir, que em crida  i que m’obsessiona. Fascinació, entès com a il·lusió, com a decisió, com a gust, com a raó per se, és el que em fa seguir fent el que faig”.

També cita la idea d’imaginari. “Crec que en aquest moment de la meva carrera ja no treballe amb imatges sinó amb imaginaris. Part del procés creatiu de Fermín és questionar-se els constructes visuals; “el que signifiquen aquests imaginaris no és innocent. Sempre hi ha una sèrie d’elements -pulsions, discursos, construccions- que els consoliden.

Abans d’acomiadar-mos i per a que res quede al tinter, Fermín evidencia la dificultat de viure professionalment en el sector en el que treballe. “Evidenciar la militància personal que implica la decisió de voler ser creador en aquests moments complexos, i agraïr a tots aquell que ens ajuden i que treballen per a que es puga seguir creant al territori i aprofitar també per a demanar a les institucions i altres agents vinculats, si es que poguera ser, un esforç per a propiciar que es puga seguir creant. Molta gent ha de deixar de fer-ho, i renunciar, i quan passa açò és una derrota com a societat”.