VALÈNCIA. El 29 d’octubre de 2024 el fang va entrar a les cases i, com el tarquim, es va quedar instal·lat a la memòria. D’aquella ferida naix el tercer disc en solitari de Jonatan Penalba, que precisament agafa com a títol Tarquim, un treball que publica el pròxim 13 de març i mira de cara la Dana i les seues conseqüències.

“La paraula tarquim a mi és una paraula que m’encisa. Hi ha molta gent que la desconeix, i és una llàstima, perquè és una paraula tan nostra”, diu el cantant. El tarquim és “allò que després de ploure i quan s’alça el riu de mare deposita el fang més clar”, diu. Un fang que en 2024 va deixar 230 morts i una empremta que travessa el disc de cap a cap . La cançó que li dona nom ho diu sense embuts: “Mig criminals, mig ineptes, els governants que tenim, s’emporten precioses vides i ens deixen pudent tarquim” . Penalba ho resumeix així: “No podia abstraure’m del que hem viscut. Ja fora a l’Horta Sud o a la Ribera, hi havia que fer referència i ganes li tenia”.

Tarquim inclou onze peces que recorren nou estils de la música tradicional valenciana —jota, havanera, vetlatori, fandango, cant de batre, seguidilla, cant d’estil, bressol i romanç— . Però el disc s’allunya d’una lectura museística del repertori. “En el primer disc portava una línia més tradicional, però ja fugírem un poc. En el segon ja tiràrem cap a altres coses. I en este estic molt content perquè és el primer que he fet amb lletres pròpies”, afirma.

La producció de Pere Ródenas —responsable també dels treballs anteriors— introdueix teclats i textures elèctriques que tensionen l’estètica acústica . Penalba confia plenament en ell: “Treballar amb Pere és facilíssim. Li dic: vull una havanera, crea una havanera. I m’envia una maqueta i és que no tinc de demanar-li res. Hi ha la suficient compenetració per a saber el que vull”.

El resultat és un disc que respecta les formes però no les fossiliza. Ho exemplifica amb el cant d’estil: “Volem que als puristes els explote el cap. Perquè, com és un cant d’estil amb percussió?”. Des del seu primer disc, la voluntat de Penalba és la d’expandir el llenguatge sense perdre l’arrel.

Les lletres, encarregades a Tesa, Josep Arroyo i Meritxell Castelló, aborden la dana, però també altres inquietuds compartides; per exemple, els atacs a la llengua. A un home que ve del poble reivindica que “No som de segona classe, que quede la cosa clara” . El cantador és contundent: “Fer una consulta de si vols estudiar en valencià o en castellà em pareix una tonteria. Jo cante en valencià perquè és la meua llengua. No puc defensar els meus valors, la meua cultura?”.

La crítica, diu, sempre ha estat present en la seua trajectòria —“Crítica s’ha de fer, sí o sí”. En este disc, però, la ferida es nota recent i el to, més cru.

Cantar després del fang

En Vetlatori, Tesa escriu: “Hi ha un home que plora / per eixe fill que ha perdut, / però per plorar no torna” . Penalba recorda que cantar-la després de la tragèdia li costava: “Les primeres vegades que vaig tindre de cantar-la em costava la vida, és que em posava a plorar”.

Penalba ha hagut d’aprendre a cantar estes cançons sense trencar-se dalt de l’escenari. “M’he preparat escoltant-me-les, cantant-me-les, per a que després no m’entre la plorera dalt de l’escenari”, reconeix. Recorda, per exemple, un concert solidari a Alzira on, en escoltar uns versos sobre un riu desbordat, “em vaig posar a plorar com una magrana”.

La presentació oficial serà el 13 de març al Palau de les Arts (el mateix dia de la publicació del disc), en una sala que per a ell té un valor simbòlic: “Per a mi és un regal tornar a la mateixa sala on vaig estar fa sis anys. Poder presentar un treball propi allí no es paga amb diners”. L’acompanyaran, entre altres, el seu germà Christian Penalba, Noelia Llorens “Titana”, Tesa, Miquel Gil i Vicent Torrent .

Penalba defensa i representa una escena musical valenciana diversa, capaç de dialogar entre gèneres. Ha girat amb Tesa i ha trepitjat festivals poc habituals per a un cantador tradicional. “A mi m’ha donat la vida. M’ha donat molt d’escenaris”. Alhora, lamenta la falta de cultura folk: “Ens tenen com a museu. La música tradicional ha d’estar reconeguda com una cosa viva”.