CASTELLÓ. Les generacions d'éssers humans encadenen els seus camins vitals de manera ininterrompuda, un darrere de l'altre. No obstant això, a mesura que el temps avança, el pont que uneix els enllaços entre elles es distancia progressivament. El territori suposa un element abstracte però així mateix tangible que ocupa un paper important en les connexions. Més en el cas d'un sòl, concretament el de la comarca castellonenca de la Plana Baixa, treballat a través dels avantpassats fins a perdre's en la línia del passat. El fort nexe que una vegada va arrelar a les famílies a un terme agrícola - en aquest cas citrícola - afluixa ara la seua tensió i amenaça amb deslligar-se per a perdre no sols un producte, sinó una cultura, un treball i una identitat. El món rural i el seu espai dedicat al cultiu del camp representen la clau que obri la porta a la memòria de llinatges que, així com el cicle dels mateixos arbres i fruits, es van establir i van deixar la seua petjada. Aquesta realitat agonitza i consolida gradualment un buit creixent.

A partir d'eixa premissa, el borrianenc Vicent Carda proposa en La lleugeresa de la cendra - visitable a la Galeria Cànem de Castelló fins al 26 d'abril - una reflexió al·legòrica sobre el col·lapse i la fi de l'agricultura com a pilar de la identitat territorial. El projecte, que beu d'un anterior treball propi en Arqueologia del paisatge, ampra la característica volatilitat de les restes derivades de la crema de llenya dels tarongers per a atorgar-los un segon ús artístic i visual amb, per exemple, el dibuix. En aquest sentit, la instal·lació allotjada a la sala del carrer Antonio Maura condueix a l'espectador de manera seqüencial pels diferents escalons del procés; des d'uns cremadors traçats amb cendra a taronges deshidratades o grapats de la pols que descansen sobre antigues balances. En conjunt, l'obra de Carda busca penetrar en el sentit de l'audiència i remoure una reflexió més enllà del simple paisatge rural de la costa castellonenca, sinó com aquest evoluciona i es transforma.

El pes d'allò volàtil

La idea primigènia del projecte va començar a circular en la ment de Vicent Carda ara fa tres anys, al voltant d'uns horts de tarongers de la seua propietat - entre heretats i adquirits fa temps - a Borriana. "Va arribar un moment en què em suposaven un mal de cap i una despesa econòmica", recorda l'artista. Com a conseqüència, Carda va prendre la decisió de "arrancar els arbres i aplanar la terra restant". No obstant això, en una de les seues visites al terreny, l'autor va advertir que en el camp descansaven llavors tres cremadors que havia construït ell mateix al costat del seu pare. "En ells vaig trobar unes restes arqueològiques, com unes runes, enmig de la terra; a partir d'ací, vaig començar a pensar que podia eixir un projecte visual", explica el borrianenc. Carda va plasmar el concepte en Arqueologia del paisatge - l'any passat en la Galeria La Merceria de València -, fonamentat en la metàfora de la "trobada d'aquelles restes, el buit gradual del món agrari i la destrucció del territori".

Després d'uns mesos i mitjançant la invitació de la Galeria Cánem, La lleugeresa de la cendra continua la reflexió de l'artista i arreplega la seua perspectiva trobada en una visita posterior als horts. "Vaig veure que, en portar-me els blocs dels cremadors per a fer la instal·lació a València, s'havia quedat un cercle d'absència; no estava el cremador, però sí la seua marca de la cendra en la terra", detalla Carda. D'aquesta manera, l'autor 'trasllada' a la sala un d'aquests anells de pols, que presideix la mostra com la seua peça principal. "Parla sobre la memòria col·lectiva i familiar, del que és el camp", assegura l'artista. "La cendra en si és una cosa lleugera; recorde quan anàvem al camp a cremar i després l'escampàvem". Malgrat la seua notable volatilitat, la pols comparteix un caire de permanència del qual Carda se serveix per a dibuixar esbossos sobre llenços blancs que acompanyen l'experiència de l'espectador des del principi. "Utilitze la cendra com a impremta en el paper", destaca.

Les coordenades del camp

Deixat arrere el cercle de cendra estés en el sòl, l'exposició ensenya la lleugeresa en si mateixa mitjançant dues balances que pesen sengles grapats de restes calcinades. "Són instruments que s'utilitzaven per a mesurar les cartes, és a dir, allò que és volàtil, que viatja d'un lloc a un altre", continua Vicent Carda. Així mateix, al llarg de la mostra ressalten unes taronges "deshidratades i cremades" de vius colors daurats i blaus i foscos negres. En suma, les diferents peces de la instal·lació caminen cap a explicar l'absència i l'agonia de l'espai rural més tradicional. "Amics meus i la gent de Borriana et diuen que ja no queden llauradors, sinó que aquests han deixat pas a una agricultura de jornalers i assalariats", comenta l'artista. En aquest sentit, Carda també es refereix a la pèrdua de saviesa quant a la labor del camp. "Tendim cap a una menor professionalització, com la dels nostres avis, que sabien els temps; el canvi actual comporta una transformació no del producte, però sí del territori i del paisatge", assenyala.

La lleugeresa de la cendra representa el sisé treball del borrianenc en la galeria castellonenca, un espai que Carda "coneix" i on la seua mostra descansa al ritme d'una distribució "seqüencial". "Tenia clar que la peça de benvinguda exhibiria una brúixola amb les coordenades del camp del qual parle al principi del projecte", indica l'autor. A aquest efecte, les obres acompanyen a l'espectador mentre dialoguen entre si; els esbossos i dibuixos realitzats amb cendra suposen el preàmbul per a l'anell de pols, la fruita recoberta amb pa d'or i les balances. "El primer que em plantege en construir una instal·lació és que l'audiència la faça pròpia", afirma l'artista. "A partir d'ací, busque que es forme la seua pròpia opinió; l'objectiu consisteix en una denúncia que aconseguisca que la gent es faça preguntes sobre la destrucció del camp". En definitiva, Vicent Carda recupera en Cànem fins al 26 d'abril la cendra com una eina per al dibuix i la memòria d'un món i una cultura que pateixen.