CASTELLÓ. L'art pot explicar-se segons uns paràmetres que defineixen la seua destresa, la seua forma o el seu significat. Aquests atenyen al pla conceptual de l'obra; tanmateix, queden lluny d'emmarcar-la a un nivell físic. El material mitjançant el qual es treballa i es dona forma a una peça marca igualment la seua expressió, tant en el plantejament que emet l'artista com en la recepció de l'espectador. Des d'estructures monumentals a objectes més íntims; el ferro suposa una eina especialment important en la història de l'art i, per descomptat, de la seua vessant escultòrica. L'element químic, un dels metalls més antics utilitzats per l'espècie humana, arrossega en essència connotacions de força i permanència. Així, la seua estètica aparentment sòbria i densa serveix per a abordar temàtiques relacionades amb el temps, la indústria o l'absència. En el cas d'aquest darrer aspecte, sota la calor, el ferro adquireix una important versatilitat plàstica i incorpora una capacitat poètica que li permet envoltar objectes i simular buits.

A partir d’aquesta premissa, l’artista castellonenc Miquel Gozalbo (Betxí, 1961) exposa sota el títol On s’amaga la veritat a la Galeria Cànem de Castelló fins al pròxim 28 de juny. La mostra, oberta al públic des del passat 3 de maig, constata un nou pas en l’evolució del reconegut autor i referent de l’escultura amb ferro, concretament en forma de pletines. Després de la seua instal·lació Espai-Temps a la Sala Sant Miquel de la ciutat fa poc més de dos anys, Gozalbo redueix ara la mida de les seues obres. En aquest sentit, el cèntric espai cultural castellonenc acull més d’una vintena d’obres del ferrer que ressalten no sols a la vista - en els detalls que recorden la feina de forja i soldadura aplicada -; sinó també en el seu sentit. Les peces de Gozalbo envolten, amaguen i acaricien uns elements que, si bé no es troben físicament allí, sembla que descansen sota els fils metàl·lics que cus l’escultor. En suma, l’exposició utilitza l’ocultació per a abordar el concepte de la desinformació i el seu context actual.

Una pregunta al visitant

Les precises paraules de l’escriptor valencià Joan Francesc Mira donen la benvinguda a l’audiència una vegada superat el llindar de la porta de la galeria. La cuidada prosa encerta en la descripció dels sentiments que el passejant s’enduu una vegada completat el recorregut: "força, sentit o la pròpia fantasia projectada". Amb això en ment, la sèrie d’obres metàl·liques s’obri amb petites dosis que introdueixen les de major envergadura, assegudes sobre taules de fusta a l’habitació principal. El primer capítol encobreix objectes menuts com una fulla, unes fletxes o una creu; amb tot, deixa entreveure la feina duta a terme en el procés. D’aquesta manera, en acostar la vista a les peces, s’aprecien les pletines de ferro, unides entre si per un reguitzell de punts de soldadura, com cordons que s’entrellacen per construir una idea superior. Així, en un dels treballs s’intueix un Autoretrat de Gozalbo, tot i que, en trobar-se cobert pel metall, demana la creença del visitant en la seua observació.

​​​​La mostra de l’artista de Betxí parteix d’una pregunta que formula ell mateix: "«M’estarà dient la veritat l’autor?» La intenció rau en qüestionar l’espectador; si creu que davall de cada tela de ferro es troba realment l’objecte del qual només se’n mostra la silueta", assegura Gozalbo. A tal efecte, el ferrer juga durant el recorregut amb la seua posició "d’autoritat" respecte al públic. "El metall actua com una màscara de l’element que amaga i em permet crear una forta interacció amb el passejant a través d’eixe dilema", afirma l’escultor castellonenc. Exposades, les obres obliden la pesadesa i la rigidesa que alguna vegada va caracteritzar el seu material per a corbar-se i girar sobre si mateixes. Tanmateix, el procés per transformar el ferro en una eina maleable, modelable i artística respon a una constant "evolució" des dels anys 90. D’aquesta manera, la feina plasmada a la Galeria Cànem continua a partir de "les banderes i els draps" que semblaven bressolar-se a la reconvertida sala del carrer Enmig.

Qui diu la veritat

De tornada a l’espai cultural situat al carrer Antonio Maura, les distintives bandes metàl·liques de Miquel Gozalbo s’estenen més enllà de l’al·legoria d’una tela al vent. En aquest sentit, l’Autoretrat mira just enfront d’una peça que ressalta pel seu color ocre, inequívoc després del procés d’oxidació del ferro. L’escultura, batejada com a Sant Ander, assumeix la forma inconfusible del logotip del banc Santander. "Concretament, en aquesta obra jugue també amb el títol per a ocultar-ne el significat vertader", explica l’autor, que defineix igualment el sentit d’altres treballs exposats. "Apareixen dues fulles d’arbre col·locades de forma vertical, com si volgueren aspirar a convertir-se en alguna cosa més que dos simples elements de vegetació caiguts a terra", detalla Gozalbo. La ruta del visitant al llarg de l’imaginari de l’autor culmina amb les tres peces centrals. Una gàbia per a ocells inimitable tapada amb un llençol metàl·lic dona pas a Sis mitges veritats, que retalla el contorn de tres llibres recolzats en prestatges de ferro.

Les tres publicacions - clàssics de la literatura espanyola - es mantenen dretes damunt d’una taula que amaga la clau que arrodoneix l’exposició. Gozalbo oculta la silueta d’una cartutxera d’una pistola oberta, sense l’arma dins. "Pot estar en qualsevol lloc; no saps on es troba el perill", comenta el ferrer. En suma, els treballs de l’artista castellonenc parlen d’una absència i posen a prova el visitant en la seua consciència i en la seua imaginació, ja que no existeix l’objecte que el motle representa; no pot veure’s ni tocar-se, però sí sentir-se afectat per les conseqüències de la seua manca. "Quan isca de la galeria, espere que l’espectador es pregunte on resideix la certesa i qui la diu hui en dia; i, sobretot, si sap discernir entre la informació i la desinformació", conclou. En definitiva, Miquel Gozalbo utilitza la calor de la forja del seu taller per transformar la matèria fèrria en una via suau i dolça per a expressar, a la Galeria Cànem de Castelló fins al 28 de juny, on s’amaga realment la veritat.