CASTELLÓ. Tot feia pensar que aquell trio de nom horrorós que va aparéixer del no-res fa quaranta anys cantant en català no duraria més enllà de tres o quatre concerts. Però Els Pets es van estrenar en els escenaris una nit de Nadal de 1985 i quatre dècades després segueixen a dalt dels escenaris.

Lluís Gavaldá, líder de la banda, no dubta a admetre que ells eren els primers que no donaven un duro pel projecte i, per tant, van ser els primers sorpresos de veure com creixia el que és un dels grups amb la trajectòria més consolidada en el mercat català. No hi ha més que donar una ullada als números de la gira ‘'Cantant els 40', que en este 2025 ja ha tancat 15 concerts amb tot l'aforament complet i 17.000 entrades venudes.

El 5 d'abril arriben a la sala La Bohemia de Castelló, en el que segurament serà la seua única cita en tot el País Valencià. Tan especial es preveu esta trobada amb els seus seguidors, que la banda de Constantí, amb Joan Reig i Falin Càceres sempre al costat de Gavaldà, té previst un concert diferent de la resta de la gira en el que sonaran els grans èxits del trio i no els discos dobles que toquen en este periple celebració del seu aniversari.

Com explica Gavaldá a Castellón Plaza, el triomf d'Els Pets quatre dècades després continua sent un misteri, "encara que potser el motiu és que hi ha molta gent que considera la nostra música la banda sonora de les seues vides".

-En la presentació de la gira heu assegurat que el de Castelló serà un concert molt diferent de la resta dels que esteu donant en este 2025. Per què és especial esta cita en La Bohemia?
-Com este concert a Castelló és probablement l'únic concert que farem al País Valencià, no volem deixar cap dels quatre discos que estem pujant a l'escenari fora de l'espectable. I per això el que hem preparat és una barreja dels dos espectacles de manera que puguem fer un recorregut per estos quatre àlbums.

-Conta'ns com és que per a esta gira de celebració heu triat 4 discos…

-La idea bàsica de la gira és que per a no fer el típic concert de grans èxits vam triar 4 discos que entenem que són els més representatius de la nostra trajectòria i com que no volem matar al públic interpretant-los el mateix dia, vam decidir fer dos i dos. Amb la particularitat que es podran escoltar des del principi fins al final. En un dels concerts interpretem el més antic i el més nou, és a dir, el ‘Calla i Balla’ i el ‘Som’, i a l’altre fem el ‘Bon dia’ i ‘Agost’. És la idea amb la qual estem treballant d'ençà que vam començar la gira a Girona. Tenint en compte que les nostres visites a la província de Castelló són molt espaiades hem volgut preparar alguna cosa especial per a tots els que ens segueixen allí, i per això hem decidit planificar una trobada concreta i única per a la nostra visita al públic castellonenc.

-Heu demanat als vostres seguidors que vagen cridant als cangurs dels seus fills per a quan vagen al concert. El públic se us ha fet gran, Lluís?

-El públic d'Els Pets és un fenomen molt curiós. M'ho diu molta gent. El nostre públic és un públic molt variat, molt intergeneracional. Tenim a gent ja major que està amb nosaltres des del principi. Després estan els que es van incorporar més tard amb el 'Bon dia' o amb 'Agost', i per últim comptem amb pares que venen amb els seus fills, encara que siguen petits. Supose que el que això demostra és que la nostra música ha estat un vincle familiar i és possible que s'haja escoltat molt durant viatges amb cotxe o que han anat a dormir amb el 'Bona nit' o s'han despertat a casa amb el 'Bon dia'. Tot això ho estem veient ara a l'espectacle que estem fent. L'altre dia, a un dels darrers concerts, vaig pujar a l'escenari a un xiquet que devia tindre 8 anys i que va tocar la bateria amb nosaltres d'una manera totalment desaforada, i va ser molt bonic. Em vaig quedar mirant el crio tot embadalit.

-Com es gestiona el pas dels anys des de l'escenari?

-Com es pot. Et puc dir que jo l'endemà dels concerts no em puc ni moure. Em fa mal des de la punta del dit del peu fins al cap. La meua dona se'n riu de mi em diu que quan la gent li comenta 'quina marxa que té el teu home' el que voldria és contestar-los: 'hauríeu de veure la marxa que té l'endemà de cada concert!'. Tot és diferent. A veure, fa vint anys era bonic anar a un concert, però és que a més d'això era un pretext per a eixir i apurar la nit. I ara això ja no succeeix. Ara la nostra manera de treballar és més professional i tenim moltes més responsabilitats. Som conscients que el que està passant ara amb la banda és un miracle. Crec que esta consciència que dona l'edat és la que et permet adonar-te de l'especial que és poder viure d'este treball i que este fenomen d'Els Pets que no s'acaba d'explicar continue viu.

-Heu arribat al 40 aniversari per haver continuat fidels als vostres principis?

-Som fidels als nostres principis, però hem anat evolucionant. Podríem dir que de tots els grups de la nostra quinta Els Pets pot ser som els que més hem canviat digitalment. Cosa que s’agraeix perquè al principi érem molt dolents i no teníem més remei que millorar i ens vam posar les piles bastant en este aspecte. Però el que està passant en esta gira és molt diferent i especial. Hem fet ja 15 concerts amb tot esgotat i hem venut 17.000 entrades fins ara, i això feia molts, molts, molts anys que no ens passava. És com si el públic volgués celebrar que fem quaranta anys plegats, nosaltres i ells junts. Ho estem notant a cada concert d’esta gira perquè hi ha una energia brutal. Acabem cada concert i ens abracem com si tinguérem divuit anys perquè encara no ens ho creem.

-En quin moment us vau adonar que la cosa anava de debò?

-Al principi de tot teníem bastant clar que les coses no aniríen bé. Ens vam posar el nom de grup més lleig del món mundial, això d'entrada. Perquè dir-se Els Pets ja és signe que no tens moltes expectatives. A sobre, cantàvem en català, que en aquells anys això no ho feia ni el tato i a més a més teníem molt d'entusiasme però poca habilitat. Les perspectives, per tant, eren nul·les. Però contra tot pronòstic la gent va fer seua el nostre cançoner i diria que, a partir de l'any 91 amb el concert al Palau Sant Jordi vam veure que la cosa podia anar de veres i vaig decidir deixar la meua feina de mestre d'anglés i tirar-me a la piscina sense gaire aigua, perquè com et dic, semblava una decisió bastant arriscada.

-Mai vau tindre la temptació de cantar en castellà sabent que això segurament us haguera obert més portes?
-No, per motius complementaris. Per una banda, estos càlculs de vegades no són tan evidents com sembla. Grups que canten en una llengua que pensen que canviant de llengua multiplicaran el públic, i això en el cas de grups catalans bastants coneguts hi ha exemples en el que s'ha demostrat que no és veritat. Però més enllà d'això, en el cas d'Els Pets sempre hi ha hagut una voluntat de reivindicar la nostra llengua i de normalitzar-la, i per a aconseguir-lo el que has de fer és fer-la servir a la teua feina i en el teu dia a dia. Si a això li afegeixes que la millor manera de ser honest és cantar en la llengua en la qual penses, tot plegat fa que ja no et planteges cantar en castellà. Hi ha gent que es pensa que per saber parlar en un altre idioma sap fer cançons en un altre idioma, i no és tan fàcil. És a dir, una cosa és saber parlar anglés o castellà, i un altra cosa és fer una lletra amb esta llengua. I en el meu cas, almenys, no m'hi veig amb cor, no em veig capacitat. Ja prou feina tinc per a fer-les amb la llengua amb la qual estime, parle i somie, com per intentar-ho en altres idiomes.

-Com veus la salut de la música en valencià hui dia?

-Jo crec que hi ha una salut envejable. Al mercat valencià i al mercat català hi ha més grups que mai, més eclecticisme que mai, és a dir, ja no es pot dir allò que la música en valencià no m'agrada. Doncs tens un problema que és extramusical perquè hi ha tota mena de gèneres i estils i pots trobar el teu grup amb la llengua que parles i pròpia del teu territori. Jo ho veig com una època especial. Estem vivint una revolució, un renovament de cares i de propostes que jo, com escoltador de música les trobe molt engrescadores. Ens agafaran la feina, ja ho sé, però per un altra banda, ja em sembla bé.

-En estos quaranta anys ha canviat també la manera d'escoltar música. Eres nostàlgic de l'època anterior a l'aparició d'internet i de les plataformes?

-De natural no soc gens nostàlgic, però en el cas de la música sí. Crec que hem anat a pitjor i no vull semblar un boomer que es queixa i que diu que tot el que hi havia abans era millor, però sí que és cert que abans hi havia més respecte per com escoltar les cançons que feien els artistes. La qualitat de les cançons, el format, el LP, el vinil… ara la majoria de les cançons s'escolten en auriculars minúsculs que perden totes les baixes freqüències o s'escolten en ordinadors on es perden molts matisos, i per a rematar-ho, som tan masoquistes al gremi dels músics que hem acabat acceptant que les nostres cançons siguen gratis i que s'embutxaquen els diners les plataformes digitals que no ens paguen ni un duro. Fer un LP costa el mateix que costava fa 20 o 30 anys, amb la diferència que abans recuperaves la inversió amb els vinils, i ara, en canvi, el senyor Spotify es fa milionari a costa teua.

-Com heu aconseguit els tres, Joan Reig, Falin Càceres i tu, mantindre la il·lusió de gravar discos i fer concerts durant quaranta anys?

-El secret jo tampoc el sé, sincerament. Jo encara em faig creus avui en dia de comprovar que la gent disfruta amb Els Pets. No és normal que un grup, després de quaranta anys, encara publique cançons i la gent les escolte d'esta manera com ho fa. Si sabés el secret tindria la jubilació assegurada. Supose que té alguna cosa a veure que som tres amics del mateix poble, que ens coneixem des de la guarderia, que ens podem barallar però que sabem que darrere d'això tenim una amistat a prova de bombes i, sobretot, la clau de l'èxit d'Els Pets és el seu públic. Tu pots ser molt amic dels teus companys de grup, però si no et ve ningú a escoltar en directe i ningú compra els teus discos malament. I aquest és el gran misteri i el gran orgull nostre, que hi haga tanta gent que ens haja agafat com la banda sonora de les seues vides. Això no té preu.