CASTELLÓ. Sidonie torna a xafar Castelló per a participar en el Festival Capla i congregar als milers de fans que no els deixen d'acompanyar cada vegada que pugen a un escenari. Amb més de vint-i-cinc anys de carrera, el trio barceloní format per Marc Ros, Jesús Senra i Axel Pi s’ha convertit en un referent capaç de saltar amb naturalitat de les sales més menudes als grans escenaris dels festivals, sense perdre mai l’essència que els va fer singulars: l’experimentació, l’humor i una amistat inqüestionable que és la base de la seua música.

En aquesta entrevista, el cantant i compositor Marc Ros ens parla de com Sidonie ha sabut mantenir-se fidel al seu esperit psicodèlic, de la peculiar relació que tenen amb la província de Castelló —on van viure les seues primeres experiències fora de Catalunya— i de la il·lusió i el risc que suposa publicar el seu pròxim disc, ‘Catalan Graffiti’, íntegrament en català. Un treball que presentaran per primera vegada en directe al Capla i que confirma que la banda continua avançant amb la mateixa curiositat i valentia del primer dia.

— Marc, se us defineix sempre com una banda de rock psicodèlic. Ho comparteixes o tens una manera millor de definir al teu grup?

— Sí, és una bona manera de definir-nos. En realitat, és una autodefinició, perquè nosaltres vam ser els que ens inventem denominar-nos així. Érem psicodèlics quan vam començar la nostra carrera, però en realitat no ho som sempre cent per cent. Som un grup de pop, però és veritat que l'experimentació i les músiques més avançades sempre ens han interessat. En els nostres inicis vam pensar que era la forma de diferenciar-nos. Però jo estic encantat que encara hui dia ens qualifiquen de psicodèlics.

— Lluís Gavaldà comptava no fa molt a este diari que la raó més important de l'èxit de Els Pets durant quaranta anys era la relació tan bona que tenia amb els seus dos companys de grup. És també l'element clau perquè Sidonie continue omplint concerts o cal mirar a altres llocs?

— Està molt bé vista eixa comparació perquè ells són un trio també. Sempre dic de broma que en la meua vida personal funcione millor com a trio que com a parella, perquè la meua vida sentimental és un desastre absolut. A la banda, esta fórmula de trio va bé perquè ajuda el fet que no practiquem sexe (riu). No sé si ells tenen sexe després dels concerts... ho dic de broma. En qualsevol cas, en Sidonie ens avenim molt bé, ens respectem molt i ens admirem. La nostra relació d'amistat està per damunt de qualsevol cançó, disc o concert. A partir d'eixa premissa és quan podem fer bones cançons, discos i concerts macos, perquè si no seria molt desagradable esta vida d'anar amunt i avall. Sembla molt bonic de fora, però és una vida una mica dura, i si no estàs mà a mà amb els companys és molt difícil.

— Mai t'ha temptat treballar en solitari?

— Sí, m'ho he imaginat, però pense immediatament que no tinc la necessitat de fer-ho. Jo soc el compositor dels temes i ells m'ajuden a portar estes cançons a discos i a concerts. Però no tinc la necessitat de fer-ho en solitari; no vull.

Amb la província de Castelló tenim un vincle molt important per a nosaltres. Ahí és on vam fer el primer concurs de la nostra vida, concretament a Vinaròs

— Esteu molt presents en els cartells dels festivals. S'afronta de mode distint fer un concert en una sala menuda a fer-lo en el Capla, per citar al que us porta a Castelló?

— Sí, però deixa'm que et conte que amb la província de Castelló tenim un vincle molt important per a nosaltres. Ahí és on vam fer el primer concurs de la nostra vida, concretament a Vinaròs. Va ser un concurs amb quatre grups. No vam guanyar i ens vam indignar moltíssim perquè estàvem convençuts que mereixíem el primer premi, però ens vam recordar a nosaltres mateixos que els Beatles mai van ser a cap concurs i vam seguir cap avant. Des de llavors sempre que anem a la província de Castelló els tres ens recordem que ens hem de superar i que hem de fer-ho millor.

— Us va deixar marcats eixa visita a Vinaròs?

— Sí. Encara érem un quartet, érem quatre a la banda. Era el principi de la nostra carrera, l'any 1997. Va ser la primera vegada que sortíem de Catalunya com a grup. Vam anar a parar a Vinaròs i va ser una experiència tremenda. Allí vam entendre moltes coses. Llavors, sempre que anem a la província de Castelló ens diem que ho hem de fer millor, com si encara estiguéssim a un concurs. En certa manera encara hi som. Però tornant al que preguntaves sobre tocar en sales o festivals, sincerament jo gaudisc dels dos espais. Sempre depén del públic, i les primeres vibracions les tens quan estàs en el camerino. Ahí veus si l'ambient és bonic i preparat o si te l'has de treballar. En un festival tens a disposició teua molts watts de llum i molts watts de so, i això et fa sentir com si estigueres a l'Enterprise. És una emoció increïble. Però, és clar, a les sales petites, i mes nosaltres hem nascut en esta subcultura de tocar a tots els locals menuts d’Espanya, tindre a la gent tan a prop, no cal que et diga el que és… És segurament la millor experiència humana, exceptuant el sexe.

— Això que comentes em fa pensar en el concert que vau donar a La Bohèmia a la fi del 2020 després de la pandèmia, on es va viure una comunió entre vosaltres i el públic irrepetible. 

— Gràcies per recordar aquell concert. És clar que les circumstàncies, després de la Covid, eren molt particulars, però va ser com comentes. Les sensacions en qualsevol sala xicoteta són especials. Si t'he de ser sincer, Sidonie som un trio, que formem jo mateix i els meus companys Jesús Senra i Axel Pi, pensat per a tocar en sales i no enfront de 20.000 persones. El escenari natural de Sidonie és la sala, però vivim en els temps que vivim i ens hem d'adaptar. I això és el que fem, treballar i aprendre per a fer concerts grans i gaudir amb ells. I saps una cosa?

— Dis-me.

— Torne a les coses maques dels festivals. Al Capla anem amb moltes ganes de compartir escenari amb una banda que vosaltres coneixeu bé, Valiente Bosque. Em fa il·lusió veure-la, perquè m'han parlat molt bé d’ells. Els he escoltat i són una meravella. Com et dic, una de les coses millors d'anar a festivals és justament veure en directe a gent que no has vist mai. Jo encara avui en dia tinc la capacitat de sorprendre'm i d'aprendre. És una cosa molt guai dels festivals.

Sidonie mai es queda quiet; és un grup al qual li encanta jugar

— Esteu a les portes de presentar un disc en català. Què ens pots comptar d'este treball?

— Al festival Capla avançarem algunes cançons. El títol del disc és ‘Catalan Graffiti’. Sortirà pel novembre, i no saps la il·lusió que tenim. I el grau de risc que comporta. D’entrada, econòmic, perquè malauradament encara hi ha en Espanya gent que no vol escoltar la música en altres idiomes, cosa que no acabe d'entendre. En qualsevol cas, nosaltres hem fet un disc per a tothom. Este treball està pensat per ser interpretat a Espanya, la resta d’Europa, Llatinoamèrica o on siga. Ja hem estat tocant temes del disc per diferents ciutats i pobles i la reacció ha estat molt bona, encara que sempre hi ha algú que s'incomoda.

— Què va ocórrer perquè deixares d'escriure lletres com fins ara i ho feres en català?

— Es que és preciós escriure en català. Tan senzill com això. Jo vaig fer una cançó que es deia ‘Portlligat’, que està al disc ‘El regreso de Abba’ i em va encantar. Em va agradar compondre-la i cantar-la. Vaig pensar que igual era casualitat i que si ho tornava a intentar m'anava a quedar un xurro. Però no va anar així. I la clau va arribar quan els vaig passar els temes que estava component als meus dos companys i ells em van donar el vistiplau perquè els van entusiasmar. Llavors els vaig preguntar si els semblava bé que preparàrem tot un disc en català i van respondre que sí immediatament.

— Però els dubtes econòmics reconeixes que existeixen?

— Sidonie mai es queda quiet; és un grup al qual li encanta jugar. És cert que en l'àmbit empresarial no sabem què pot ocórrer. No tenim ni idea de les conseqüències. Però Sidonie té ara la suficient confiança i força per a fer este pas, i a això cal sumar-li les ganes que tenim de cantar en l'idioma amb el qual parles amb la teua mare.

— Per cert, fa cinc anys vas publicar una novel·la, primera i única fins a la data. L'aventura literària va ser com esperaves?

— Va anar molt millor del que esperava. A nivell de vendes no pensava que aniria tot tan bé. Però va ser un correctiu per a mi literàriament. A mi m'agrada llegir, i avui dia veig tots els errors que vaig cometre en eixa novel·la. He parlat amb altres escriptors que em diuen que és normal tindre fallades en un primer llibre, però encara així, hi ha errors que em podria haver estalviat.

— Comentaves abans que la vida del músic és més dura del que ens pensem, et veus escrivint una novel·la sobre Sidonie?

— És una boníssima idea. És un material literari interessantíssim, perquè soc conscient que no portem una vida normal. Una persona que puja a l'escenari i dona un concert és peculiar. Jo admet que la meua cordura m'ha quedat afectada per estos anys, però tinc la sort d'estar acompanyat, perquè som una família i estem en bones mans. Però jo pense en la gent que està sola fent esta feina, i mare meua.