VALÈNCIA. Tot i llegir-se com alguna cosa més que una novel·la, Tota la vida buscant és sobretot una novel·la. M’explique: vaig conéixer l’artista, raper, mestre de l’spoken word i dramaturg Kae Tempest quan s’identificava amb pronoms neutres they/them a través d’un assaig profundament inspirat, bell i revelador anomenat Connectar (Més Llibres en català i Sexto Piso en castellà, 2021). Era un assaig escrit en llenguatge no binari on les particularitats de la forma i l’expressió —per a qui no estiga acostumat al gènere neutre—, es feien molt xicotetes respecte al fons, escrit com una veritat vomitada, com un dubte pendent i totalment irresoluble que apel·lava especialment a la ment —i el cor—, de les persones creatives. Una obra mestra, per a qui escriu aquestes línies.
Actualment, Kae Tempest s’identifica amb els pronoms he/him. I ens presenta una novel·la escrita durant el procés de transició, amb un protagonista que comença utilitzant el gènere no binari per a referir-se a si mateix. Inevitablement, hi ha quelcom subjacent, extraliterari, incòmode de verbalitzar, però existeix: qui ha seguit la trajectòria de Kae pot esperar que la novel·la capture el sentir del procés de transició. És una expectativa que sobrepassa els límits de la pàgina, injusta i, podria dir-se que símptoma d’un problema d’una indústria cultural que explota les identitats i les intimitats de qui escriu més que allò que escriu per col·locar millor la novetat en l’estanteria.
Kae Tempest ha sabut llegir aquestes expectatives i transformar-les en un crit de comprensió, d’empatia, de ràbia i de violència. Ha deixat anar una prosa elegant que fuig de les etiquetes, que no es deixa engabiar. Ferotge i vulnerable —un equilibri existent en tota la seua carrera musical, de fet—.
Tota la vida buscant és una novel·la trans? No hi hauria absolutament res de roín en el fet que la catalogarem així, però és que la resposta és sí i no. Importa que ho siga? Si la voluntat era capturar un relat trans que aportara llum a un col·lectiu que veu vulnerats els seus drets a tota Europa, doncs importaria. Però si la voluntat era escriure una història de recerca personal, un relat d’autodescobriment, ‘allò trans’ no ocupa més espai, no habita més la novel·la que altres discursos i aspectes socials que envolten els personatges. De nou: sí i no. I això és molt més estimulant que una lectura inequívoca, unidireccional. Almenys per a qualsevol ment curiosa. Feu-me cas: Tota la vida buscant és una joia.
Edgecliff: un poble tan al límit com el Regne Unit
Tota la vida buscant narra la història de Rothko Taylor després de complir una pena que l’ha fet viure en diverses presons durant quinze anys. Sense cap lloc on anar, viu en un camp de caravanes als afores del que va ser el seu poble: Edgecliff. Un curiós nom anglés per a una població fictícia que indica quelcom molt proper a l’abisme. Per la sonoritat, però també pels vocables ‘edge’, que significa límit o vorera, i ‘cliff’ que ve a ser un penya-segat. I en Edgecliff Kae Tempest dibuixa un microcosmos reconeixible de poble britànic coster tan caòtic, tan violent, tan tranquil i tan bonic com el Regne Unit.
Parlem d’un país que ha tingut set primers ministres en una dècada, amb governs cada vegada més fugaços de tories i laboristes, que proven de governar la nació des del Brexit, amb uns índexs a la baixa en PIB, en exportacions i negocis, en crisi laboral i productiva, però sobretot en crisi representativa. Ara, els laboristes disposaran en Downing Street a l’exalcalde de Manchester, Andy Burnham, però veurem si això canviarà el rumb de la nació, o millorarà l’autoestima dels seus habitants.
En aquesta crisi identitària, que toca la fibra d’una emoció molt més col·lectiva del que podria semblar, el protagonista de Tota la vida buscant prova de reconduir la seua vida, fent el que se suposa que fan les presons: reintegrar-se. Com si dugués dins d’elli un Regne Unit ingovernable que vol tornar, però no sap on fer-ho. A un poble on no l’han acceptat mai? On cada pub, cada cara coneguda resulta hostil? On tot el món sap el pitjor de tu mateix —eixa vergonya que queda enganxada com una teranyina en qui ha comés grans errors—, la raó per la qual vas estar empresonat?
Kae Tempest escriu un relat ambiciós, amb lectures tant urgents i sotmeses a l’actualitat, com universals si ens quedem en els fets: Rothko torna a Edgecliff, però sense voler ser qui era quan se’n va anar. I ha d’enfrontar un poble que no ha canviat tant, el que li recorda que ell tampoc ha canviat tant. Una veritat que li fa por. Una por més, de les moltes que l’assetgen. Com la por d’entrar al bany de les dones, no sentint-se una dona, i ser malgeneritzat per alguna jove amb poc tacte i alguna pinta de cervesa al cos.
Un mapa afectiu complex i viu
Una altra por de les que habiten el cor de Rothko té a veure amb la família i la xarxa afectiva que un deixa enrere quan se’n va —per la raó que siga—, l’absència de la qual ha de fer front quan torna. Ezra, son pare, li escriu postals i cartes pels aniversaris i els Nadals, però no tenen una relació que puga reconstruir-se fàcilment. Sarai, la seua germana, ha tingut fills i ha dut endavant la seua família tradicional sense desconnectar-se de la seua mare, Meg Taylor, una dona emocionalment inestable, alcohòlica i amb tendències depressives i abusives, que li ha fet la vida impossible a Rothko. I a més de tot això: Dionne, el primer amor juvenil. Dionne era una jove a qui Rothko va trencar el cor quan va acabar en la presó, i ara és una dona adulta, obertament desarmaritzada, empoderada i vital.
Els amors de joventut, la primera experiència lesbiana, la violència de qui odia qualsevol expressió d’amor no heterosexual o no normativa, i la total incomprensió de la pell que s’habita —més enllà de l’estranyesa adolescent—, ocupen la part central del llibre. Fent que el segon acte de Tota la vida buscant siga el més irregular i difícil, especialment en alguns passatges d’escriptura automàtica que sintonitzen molt amb el rap que Kae fa actualment —un exemple el trobem amb la seua col·laboració amb el grup irlandés Kneecap—.
Però l’exploració de l’autodescobriment que Rothko fa a la presó, s’expressa en la persona que és quan afronta tots els vincles afectius suspesos durant quinze anys. I és en un tercer acte gloriós, superat el llarg flashback, quan Kae Tempest sorprén amb un emocionant ús de la reconfiguració de vincles, l’acceptació íntima i el perdó. Tot contribueix a una de les lectures més boniques de l’any.
