CASTELLÓ. A través de la paraula, la literatura converteix pensaments i emocions en situacions que penetren en la ment d'aquells als qui arriben. El transvasament d'idees entre l'autor i el lector aconsegueix evocar realitats a vegades llunyanes. No obstant això, quan el plantejament de l'emissor habita en la trajectòria del món conegut, té la capacitat de transformar la seua perspectiva. D'aquesta manera, la construcció d'un relat i els seus diversos apartats - del context als personatges - posseeixen la clau per a arribar més enllà de l'intel·lecte i aconseguir l'ànima del receptor. La visió d'aquest es tradueix llavors segons la narració de l'escriptor, que bressola mitjançant el seu estil i dibuixa les seues històries en l'ampli ventall de gèneres possibles; dels contes a la novel·la negra o històrica.

Vicent Usó i Mezquita (Vila-real, 1963) mescla una vida de forja de narracions i gèneres en la seua última obra i primer recopilatori, Les ferides del món. La combinació d'històries, un total de setze, travessa la carrera literària del reconegut escriptor des de La mirada de Nicodemus, de la qual recupera el seu origen inèdit, fins a la novel·la curta o els microrelats. La compilació, publicada per l'editorial Bromera, extrau l'essència i l'experiència del treball d'Usó i estudia assumptes com la lluita contra el destí o la memòria dels amors perduts en mans d'uns personatges que representen l'anhel i l'existència humans. Enmig de presentacions a Vila-real, Castelló i València, Vicent Usó conversa amb Castellón Plaza sobre el paper de la literatura, revisitar el seu univers o l'oportunitat de reflexionar sobre la realitat.

— Vicent, després de catorze novel·les publiques el teu primer recull de relats. Què t'ha portat a fer aquest gir de format i com ha sigut l'experiència de recopilar les històries?

— La cosa és que les històries ja havia anat escrivint-les al llarg del temps. De fet, la més antiga és de 1995; són dos relats: un com a tal i l'últim del llibre, que suposa la base de la meua primera novel·la 'amb més gruix'. Primer vaig escriure dues novel·les molt breus - La cançó de la terra estimada i I en els arbres i en el vent - que van ser premis Ciutat de Vila-real i no van circular més enllà. Però, l'origen de la primera novel·la que va circular, La mirada de Nicodemus, és un relat que apareix en aquest llibre. L'incloc per a fer una mena de regal als lectors que m'han seguit i perquè va ser arran d'eixe relat, que quan el va llegir la gent del meu entorn em va dir que podia doner de més, que em vaig posar a escriure la meua primera novel·la.

Per tant, aquesta és la raó per la qual m'he dedicat a fer les catorze novel·les. Llevat eixos dos, n'hi ha dos de més recents i la resta els he anat fent al llarg del temps; alguns per encàrrec i uns altres que s'han anat publicant en mitjans de comunicació, reculls o han quedat inèdits. Es tracta d'una tasca de recopilació dels relats breus que he anat fent al llarg del temps, encara que soc més procliu a la novel·la. D'aquesta manera, ara ja tenia prou material per a poder fer una tria i donar-li una certa unitat al conjunt.

— Les ferides del món és un títol amb molta força simbòlica. Quines són aquestes 'ferides' que travessen el llibre i què et mou a explorar-les literàriament?

— Sempre dic que en els meus llibres intente fer-me preguntes al voltant del món. Soc historiador de formació, tot i que no he exercit mai, i crec que ja vaig estudiar història contemporània perquè tenia el desig d'intentar entendre el que passava a la meua vora. Per a això calia fer-se preguntes. Les preguntes difícilment tenen respostes clares i el que he fet durant tots aquests anys és fer-me eixes preguntes a través de la literatura. Les meues novel·les quasi totes exploren aspectes del món que no acaben de funcionar bé, que serien les ferides a les quals fa al·lusió el títol.

A l'hora de buscar-li un, em vaig adonar que els relats, tot i haver estat escrits en temps diferents, compartien dues característiques: tots excepte Nicodem estaven escrits en primera persona i tots exploraven algunes de les imperfeccions del món. De fet, els títols que vam estar buscant anaven tots al voltant d'això, de les escletxes o els clivells del món. Al final ens va eixir Les ferides del món, que vam trobar que tenia molta força. És per això, perquè tots indaguen en les anomalies del món que ens toca viure.

Les meues novel·les exploren aspectes del món que no acaben de funcionar bé

— En el llibre hi trobem des de microrelats fins a novel·les curtes, passant pel gènere negre o el relat històric. Com has treballat la cohesió d’un recull tan divers?

— Crec que no m'ha fet falta treballar-ho de manera expressa perquè sense adonar-me, tot i que aparentment, en respondre a motivacions diferents i estar escrits en temps molt diversos, podia semblar que és un recull molt dispers, té una unitat d'estil bastant gran que es nota. Després, el fet que tots ocupen aquestes situacions - en tots els relats n'hi ha perdedors o gent a la qual les coses no li van bé per diverses circumstàncies - els aporta una unitat que a mi m'ha sorprés fins i tot quan vaig llegir el llibre en conjunt. Havia treballat els relats per separat, i alguns inclús venien motivats per eixos encàrrecs, però em va sorprendre que no es notava la diferència entre el que havia escrit en l'any 1995 i l'últim, per exemple. Tots pivotaven al voltant d'aquestes situacions. Això i el fet que estaven escrits en primera persona fan veure que és un recull amb una certa unitat que no hem hagut de 'forçar' d'alguna manera.

— També recuperes l'origen inèdit de La mirada de Nicodemus. Quin valor té per a tu revisitar un univers que ja havies desenvolupat anteriorment?

— Això respon al fet que, quan em vaig posar a mirar els relats que tenia també em vaig trobar, perquè el conservava tal qual, el relat que en principi volia presentar a un premi de contes. Parle de l'any 1995. La meua dona i altres lectors em van dir: "Açò té entitat de novel·la". En eixe punt vaig tornar al relat, quan estava revisant-los tots, pensant-ne un poc més per curiositat i per enyorança, que no perquè pensara que el podia integrar. Pensava que seria un esquema de novel·la, més que un relat 'amb cara i ulls'. Em vaig adonar no tan sols que es llegia com un conte, un poc més llarg, sinó que, a més a més, allí estava condensat l'esperit de La mirada de Nicodemus. Per tant, vaig pensar que pagava la pena, sobretot per als meus primers lectors de l'obra, donar-los l'origen del relat i que pogueren tindre la curiositat de comparar la novel·la amb el relat original.

— Molts dels teus personatges es mouen entre la soledat i l'esperança, entre la memòria i el desig. Creus que la literatura continua sent una eina per comprendre la vulnerabilitat humana?

— Crec que la literatura és una de les ferramentes més potents que tenim. Sobretot perquè aconsegueixes empatitzar en les situacions. Quan llig un llibre d'història, m'assabente molt bé de l'època que puga retratar aquell historiador, però quan et diuen que ve una pesta i es moren un nombre indeterminat de persones, no sents el dolor que sents quan veus una notícia per televisió o la lliges en un diari; o fins i tot quan un personatge d'una novel·la es mor en aquelles mateixes circumstàncies. Això es produeix únicament perquè el contacte amb el personatge, més enllà que siga més simpàtic o més antipàtic, fa que les situacions que pateixen t'afecten d'una manera molt més directa. Per tant, ets capaç de comprendre les situacions que es poden veure retratades de diferents maneres - en un diari, en una notícia o en un documental - d'una forma més directa. Crec que aquesta és la força que té la literatura per a fer-nos entendre quines són les circumstàncies del món en el qual ens trobem.

He aprés moltíssim dels meus alumnes i els estic molt agraït perquè tot això m'ha donat prou bagatge per a aprendre a escriure cada vegada un poc millor

— Ets professor d’escriptura narrativa i condueixes, amb Sandra Capsir, el pòdcast L'arquitectura de la ficció. Com t’ha influït aquesta doble vessant pedagògica i divulgativa a l'hora d’escriure?

— El pòdcast és la conseqüència del taller que impartisc en la UNED, fa ara dotze anys. Era una idea que em rondava pel cap, però no em vaig atrevir a proposar-la a la aleshores directora de la universitat fins que no vaig tindre un cert recorregut, fins que no vaig tindre unes quantes novel·les publicades, i la certesa que podia parlar amb una certa propietat. Aleshores, en aquell moment pensava en si era capaç de transmetre la meua experiència als alumnes; el que no imaginava és que l'experiència dels alumnes em poguera transformar a mi. No sols pels comentaris i per les coses que ells t'expliquen, o les preguntes que et fan, sinó també perquè tot allò m'obligava a reflexionar sobre el meu ofici d'escriptor; un ofici que, al llarg de la història s'ha practicat més per intuïció que no per formació.

Els tallers d'escriptura són un fenomen molt recent. Havia escrit moltes novel·les per pura intuïció i t'adones que això té darrere una reflexió que fas de manera inconscient, però que quan aflora et fa entendre millor quins són els mecanismes de la narrativa. He aprés moltíssim dels meus alumnes fent el taller i els estic molt agraït perquè tot això m'ha donat prou bagatge per a escriure el manual L'arquitectura de la ficció i pel goig de poder fer el pòdcast, i també per a aprendre a escriure cada vegada un poc millor. Almenys d'una manera menys conscient dels recursos que tens a les mans.

— Has estat reconegut amb premis com l'Enric Valor, el Ciutat d'Alzira o el Socarrat Major. Quin paper tenen els reconeixements en una trajectòria ja tan consolidada com la teua?

— Els premis tenen un valor molt important en la nostra literatura per diverses raons. En primer lloc, perquè permeten una certa professionalització de l'escriptor. Escriure una novel·la porta moltes hores; a mi em porta un mínim de dos anys. Per tant, dedicar-te encara que siga a temps parcial - perquè tenim un altre ofici - cada vesprada a treballar sense tindre una repercussió econòmica i convertir-ho només en un hobby quan n'hi ha obligacions familiars o un entorn que ens reclama és molt més complicat. Així, els premis suposen una aproximació a la professionalització que pot assumir un escriptor.

A més a més, sempre posen el focus en un autor i sobretot en una novel·la i quan estàs començant t'ajuda a publicar. Quan comences i no domines, no tens contactes i no pots parlar amb un editor t'has de limitar a enviar una novel·la a una editorial on arriben centenars com la teua i és molt difícil que 'traga el cap'. En un premi, també hi ha competència com és lògic, però potser l'afluència és menor i quan aconsegueixes una certa trajectòria et permet tractar directament amb els editors, que ja confien en tu perquè et coneixen i això et dona més estabilitat. Per tant, es tracta d'un primer pas, una professionalització i una promoció més intensa de cara al públic, que sempre avala un premi.

Els premis tenen un valor molt important en la nostra literatura, suposen una aproximació a la professionalització que pot assumir un escriptor

— Finalment, què trobarà el lector que s'endinse en Les ferides del món? Quin sentiment t'agradaria que li quedara després de llegir-lo?

— En tots els meus llibres aspire al fet que d'alguna manera, modestament i humilment, canvie la forma en la qual el lector veu el món. Per una banda, que el commoguen, que el facen patir o que el facen riure; en definitiva, trobar algun sentiment pels personatges i que els importe la seua sort. Si, a més a més, els mou a certa reflexió i els ajuda a canviar d'alguna manera la perspectiva sobre algunes qüestions del dia a dia i adonar-se d'aspectes del món que no havien reparat en ells, ja seria un premi molt important.