CASTELLÓ. No hi ha una sola manera de mirar un poble, sinó tantes com veïns i veïnes l’habiten. Eixes mirades, com també els seus records, ajuden a construir un relat col·lectiu. En el cas del seu, Paula Moliner Brau, diu que a Vinaròs “som l’estereotip del llagostí”. “De fet, som els qui fem paella amb llagostins”, afegeix, i segueix: “Som carnavalers. Som la música d’Esther. Som els de la Room. Lo nostre ha acabat sent una identitat, i allà on vages trobaràs i reconeixeràs algú de Vinaròs”. 

La jove historiadora d’art es va encarregar d’acostar tots aquests trets -i molt més- a València l’any passat a través d’una mostra col·lectiva i participativa construïda a partir de les fotografies compartires pels mateixos veïns i veïnes del poble. Una manera de mostrar com la gent de Vinaròs mira el seu territori: com ho feia als anys vint del segle passat i com ho fa en l’actualitat. D’aquest procés va nàixer Vinaròs.jpg i, en concret, la mostra La mirada fotogràfica de la gent del poble.

Un projecte que, després de viatjar a la capital, ha fet el camí de tornada a casa. L’exposició es pot visitar des de fa setmanes a l’Auditori Municipal de Vinaròs, i continuarà oberta fins al 25 de gener. Allí el que troben els qui apareixen fotografiats, i també els visitants, són records íntims i memòria compartida, així com un recorregut simbòlic de la muntanya a la mar -de l’ermita al passeig marítim- per pensar la identitat, la transformació urbanística i les formes de vida del municipi a partir d’imatges quotidianes i domèstiques.

Amb tot, Vinaròs.jpg s’obri també a la participació a través de diverses activitats que amplien aquesta mirada col·lectiva. El dissabte 24 de gener, a les 10:30 hores, l’Auditori Municipal de Vinaròs acollirà un taller d’escriptura creativa que convida a imaginar les històries que s’amaguen darrere de les fotografies: què ha passat abans de la imatge, què pot haver vingut després, com els records visuals poden activar relats propis sense necessitat de conéixer la història real.

L’endemà, diumenge 25 de gener, també a les 10.30 h, el projecte es tancarà amb el Laboratori d’Històries, una proposta participativa que anima el públic a portar fotografies pròpies -en paper o en el mòbil- per posar-les en diàleg amb les imatges de l’exposició i compartir anècdotes, memòries i relats que connecten la memòria col·lectiva amb l’experiència personal.

“Encara que no siguen les teues fotos, pots pensar perfectament que el teu avi també feia això. En eixe sentit, és una exposició molt arrelada a Vinaròs, però amb trets d’identitat valenciana compartida”, apunta Paula Moliner Brau, que explica què s’activa quan un poble decideix mirar-se a si mateix.

-En quin moment decideixes que la millor manera de parlar del teu poble era cedir la càmera -i la mirada- a la seua gent?
-El projecte naix mentre estudiava Història de l’Art a València. En una assignatura, la professora ens va proposar fer una mena de TFG vinculat als nostres pobles, ja que casualment la majoria veníem de municipis del voltant. A mi em va interessar especialment pensar com posar en relació Vinaròs, la fotografia i els records, perquè és un poble on la gent se sent molt arrelada, jo mateixa em sent molt vinarossenca. També em preguntava com podia fer perquè la gent participara de veritat i vaig fer el típic cartell dient que buscava fotografies, ja fora dels seus àlbums o de les galeries del mòbil. M'era igual l’any; volia barrejar fotografies antigues i actuals. La resposta va ser immediata, la gent es va motivar molt, i quan vaig acabar el treball de l’assignatura ja tenia una quantitat enorme d’imatges.

Durant un temps el projecte es va quedar en pausa, fins que dos anys després, gràcies a Activa Cultura, em van donar una xicoteta subvenció i vam poder muntar-ho. També les xarxes socials han sigut clau: han despertat curiositat i han permés arribar a gent de totes les edats. Amb l’ajuda de Selene Valanzuela vam començar a fer vídeos i continguts per a Instagram i TikTok, i això va fer créixer molt el projecte, perquè teníem imatges tant d’adolescents com de gent gran. 

-El projecte parla molt d’identitat: eixe “som l’últim poble” del País Valencià, a voltes massa catalans per a uns i massa valencians per a altres. Com es trasllada aquesta manera de ser a les fotografies?
-Al principi tenia fins i tot un poc de temor que fora un projecte massa identitari, massa tancat en Vinaròs. M’interessava que també poguera connectar amb gent que no és del poble, que les imatges els atraparen i els feren pensar sobre la seua pròpia ciutat o en el lloc d’on venen.

Crec que la gent de Vinaròs connecta molt ràpid perquè reconeix els llocs, les tradicions com el dia de la Carta Pobla o la manera de vestir de les dames. M’encanten les àvies que van i reconeixen a totes les persones que apareixen. Però al mateix temps, t’adones que hi ha una manera de viure molt valenciana que travessa les imatges: anar al mercat a l’aire lliure, passar els diumenges a la platja, les relacions de veïnat. Encara que no siguen les teues fotos, pots pensar perfectament que el teu avi també feia això. En eixe sentit, és una exposició molt arrelada a Vinaròs, però amb trets d’identitat valenciana compartida.

-Quin feedback trobares, en efecte, a València?
-A València l’exposició va tindre molt bon feedback, tot i que l’Espai Vives encara no és un lloc massa conegut i no va anar tanta gent com després a Vinaròs. Tot i això, em va sorprendre molt la reacció de persones d’altres pobles. Gent de Massanassa, per exemple, em deia que en veure les fotos de com havia canviat la plaça i el campanar, li entraven ganes de tornar al poble i preguntar als seus avis com havia sigut eixe canvi urbanístic allí. 

-I què canvia quan Vinaròs.jpg torna a casa?
-Per a mi ha sigut molt impactant. D’alguna manera, l’exposició també és una dedicatòria a les meues amigues i a la meua família. Sempre dic que els orígens i la identitat tenen molt a veure amb la gent que t’envolta, i jo em sent molt vinarossenca per les persones amb qui he crescut. Si no fora per elles, segurament no sentiria el mateix arrelament al poble. I veure les fotografies penjades en una paret de museu els dona un altre valor. De sobte, aquelles imatges quotidianes tenen importància. Ha sigut molt emocionant veure les reaccions de la meua família, sobretot dels iaios.

-En paral·lel, el projecte també ha passat per l’estudi fotogràfic de Jordi Febrer. Què contava aquesta versió més íntima?
-A partir de l’exposició a València, Jordi Febrer es va posar en contacte amb mi i vam decidir fer una mostra menuda, perquè molta gent de Vinaròs em preguntava que quan podrien veure's a les imatges. Vam plantejar una mostra completament diferent de la mostra gran i inicial, també com una manera de dir: ací teniu el començament, però no encara el fort del projecte. De fet, només hi havia una fotografia que posava en context les dues exposicions. I les imatges de l’estudi estaven totes en format polaroid, perquè la idea era “revelar” els records del poble.

-El recorregut temporal va dels anys vint fins avui, però les imatges no estan ordenades cronològicament. Per què aquesta decisió?
-Era molt important que els anys no es distingiren de seguida, que no hi haguera una lectura cronològica clàssica. Per a això, la part museogràfica és més contemporània i juga amb les formes i la disposició de les fotografies. La tipologia i el color et diuen si la foto es més antiga o més moderna. De seguida notes si una està feta amb un telèfon mòbil, perquè és més allargada o una mica deformada; o si és una imatge antiga, perquè és més quadrada, amb tons sèpia o més gra. 

Així, volia sobretot que es veiés eixa mirada fotogràfica de poble i com ha canviat. Per exemple, hi ha un selfie fet a l’ermita i, al mateix temps, pots veure un grup d’amics als anys seixanta. Canvia molt, tot i que l’escena siga semblant.

-Hi ha hagut moments de reconeixement o emoció especial per part del públic?
-L’altre dia estava fent una visita guiada i un grup de dones que havien anat a pegar la volteta, com que l’Auditori està al costat de mercat, van entrar i es van voler quedar. L’exposició està ordenada com si fora un carrer: comences per l’ermita, després passes pel centre del poble i vas baixant cap a la mar, fins a arribar al passeig marítim. Doncs, al final del recorregut, la dona es va emocionar molt i va dir: “Si eixa soc jo de joveneta, en banyador, mira que guapa isc”. Resulta que ella era amiga de la dona que apareix a la foto, una imatge d’un grup de gent a la platja als anys setanta. La fotografia me l’havia passat el fill d’una de les dones que ixen a la imatge, però ella no sabia que formava part de l’exposició. Es va reconéixer allí mateix, de sobte.

-Diries que Vinaròs.jpg és un projecte tancat o una idea amb voluntat de continuar transformant-se?
-És important qu e s’entenga que el projecte és interdisciplinari. Ara hem fet aquesta mostra i, de moment, hi haurà una pausa perquè estic centrada en el màster, però no ho entenc com un final, sinó més aviat com un punt i coma. A més, ja que tenim un canal de difusió amb les xarxes social, igual ens agradaria fer més vídeos de divulgació cultural sobre Vinaròs. També es podria crear una web on es puguen veure les fotografies, perquè a l’exposició possiblement només hi haja un terç de les que tinc. Vinaròs.jpg no s’acaba ací cent per cent, simplement continua fluint.