VALÈNCIA. “Nus-altres possibles és un viatge des del jo, compartit amb el tu, arribant a l’altre. És un trencaclosques que parteix del llenguatge, el que difumina i expandeix el nostre imaginari col·lectiu al voltant del cos, la imatge, la materialitat i el so, per produir desviacions i resinificacions al voltat de la identitat. És un joc de nusos que es traslladen des del buit al ple, des del no-res fins al tot. Quan s’estira un dels caps del nus apareix un nou node de significació, que fan emergir eixes altres possibilitats”.
A l’escenari un paper blanc cobreix tot el terra. A la paret del darrere uns cartons allarguen el blanc de la proposta escènica. Durant l’obra van apareixent objectes que estableixen relació amb els performers que els activen. El text apareix escrit a uns cartells que alcen els intèrprets, construint analogies aleatòries que a vegades descriuen l’acció que està ocorrent. En altres moments, els textos s’associen sense significat a l’espera que l’espectadora puga construir la seua pròpia lectura. La trama es va construint fins al punt que el mateix escenari, els cossos dels i les performers o l’escenografia entra en tantes relacions que perd el seu significat unívoc.
Fa unes setmanes Javier J Hedrosa presentava a la Carme Teatre la peça “Nus-altres possibles”. Una obra emmarcada dins del cinqué Cicle Escèniques LGTBI. La producció es va gestar en col·laboració amb Julia Irango, Maria Tamarit, Cristina Martí, Eva Rausell, Martí Guillem, Laura Pastor, Néstor Garcia, Florin Badilici i Andrea Avinent. Dies després quedem a un dels bancs del Conservatori de Dansa per a fer memòria i parlar.
“Per a mi hi ha una semblança. M’agrada, ara pensant-ho que hi haja un paregut amb el periodisme, o com jo sempre he pensat l’exercici periodístic, que és molt paregut a com enfoque al meu treball creatiu. Hi ha artistes que comencen a produir obra sabent com serà el resultat final, un procés molt condicionat per una cerca del fet original.
A mi el que m’interessa és com d’una petita anècdota vas tirant del fil. M’agrada veure com d’eixe indici es va construint un esdevindre. En eixe procés d’esdevindre m’interessen les cessions i com et toca acceptar tot el que et vas trobant. Després hi ha un moment en el qual has de triar. Tot açò té molt que vore amb el periodisme que a mi m’interessa. Un procés d’investigació que des d’un fet o una intuïció, que a tu t’apel·la, va generant una afecció que acaba descobrint una sèrie de coses que si no hagueres fet tot eixe exercici, no tindries la peça final”.
