Aquesta història va començar en plena Guerra Civil, l’any 1938, quan Castelló acabava de viure la presa de la ciutat per les tropes del general Aranda, en l’avanç de les tropes franquistes cap a València. L’escenari de la primera escena és l’Institut Nacional de Segon Ensenyament Juan Marco, el nom d’un antic alumne mort al front de Terol en els primers dies de la contesa. Faltaven cinc anys perquè l’institut de Castelló rebera el seu nom actual, Francisco Ribalta. En aquella època, una de les seues ales és ocupada per l’Escola del Treball, un centre de formació d’arts i oficis. I a les seues aules arriba, com alumna de Dibuix, una xiqueta de nou anys anomenada Pilar Agut Nebot. És la menor de quatre germanes d’una família que regenta una panaderia a la ciutat.
“Vaig anar amb altres amiguetes a apuntar-me”, recorda la nostra protagonista. “Vaig tindre de professors a don Rafael Guallart (Carpi) i Tomás Colón, la veritat és que em volien molt”. En aquells anys, amb l’educació segregada entre xiques i xics, Agut es va acostumar a guanyar premis de concursos de dibuix al centre, on romandria fins l’any 1950, quan va complir 21 anys. En paral·lel, a casa la mare de Pilar li proposa aprendre a brodar “perquè em deia que així faria els aixovars de totes les germanes... total, que així és com vaig començar a brodar”.
- Els escuts, un dels treballs dels quals Agut està més orgullosa
- Antonio Pradas
Però la seua passió, llavors, és el dibuix i després també ho serà la pintura. “A l’escola començaves primer dibuixant en llapis, després a carbó i més tard, amb aquarel·la… i l’ambient era molt agradable”, explica. En aquella dura postguerra, als anys 40, Castelló viu una xicoteta revolució en 1945 amb la posada en marxa de la nova estructura de les festes de la Magdalena, impulsades des de l’Ajuntament per l’alcalde Benjamín Fabregat perquè esdevingueren una via de cohesió social en temps marcats per la divisió en bàndols irreconciliables. Amb les seues germanes, Pilar Agut està vinculada amb la Gaiata 1 -Brancal de la Ciutat- des dels seus inicis, i de fet ella mateixa serà dama del sector l’any 50.
Com recordava fa uns anys Salvador Bellés, el creador del Pregó, Manuel Segarra Ribés, li demana llavors a Rafael Guallart que confeccione carrosses i carros triomfals per a les primeres cavalcades. El geni creador de l’artista ceramista es posa així al servei de la causa de les festes de la Magdalena. Mentrestant, a l’aula, Pilar escolta converses sobre com les gaiates han de fer la transició “de posar farolets en lloc de llumenetes”. L'electricitat entrarà en els monuments gaiaters en 1949, perquè fins l’any anterior, com explica Agustín Mon al seu article De les minetes al led. L'evolució de la Gaiata, publicat en 2018 al 'llibret' de la Gaiata 15, Sequiol, “l'única solució era emprar bateries de cotxes com a sistema d’alimentació”. En 1949 s’introdueix la innovació d’un sistema de subministrament per postes, que permetrà a les gaiates completar el recorregut de la desfilada enllaçant punts de connexió estratègicament posicionats al recorregut.
En aquella etapa, Guallart i altres professors impulsen una exposició de treballs del seu alumnat per mostrar el potencial de l’escola de Castelló. “Estaven intentant fer-la de més categoria i no dependre tant de València”. I precisament en eixe moment, potser per la relació de Guallart amb la Junta Central de Festejos de la Magdalena, Agut fa la seua primera incursió en l’art vinculat a les festes: “a l’escola vam pintar entre jo mateixa i altres xiques uns estendards per als monuments gaiaters, i a cada fanal pintàvem un poble de la província de Castelló”. Aquella feinada va ser possible, afegeix, “perquè Comas Aldea era molt actiu i va portar unes pintures molt bones per a tela”, que garantien un resultat òptim. “I a més, l’any 46 o 47, algú de la Junta de Festes em va demanar que pintarem els estendards per als premis del concurs de carros engarlandats... i allò era una faena tremenda perquè s’havien d’assecar, però jo encara era soltera i li vaig dedicar moltes hores”, recorda Agut.
Guallart volia que Pilar marxara a estudiar a València per aprofundir en els seus estudis, “però en aquella època, això de que una dona estudiara i a més fora de casa... no estava ben vist”. El seu germà sí estudia per aparellador. Mentrestant, ella continua formant-se i es consolida com una proveïdora de materials per a les festes de la Magdalena, que viuen un gran creixement i abasten una forta popularitat conforme avancen els anys. En 1952, quan la ciutat celebra el seu setè centenari, l’Ajuntament aprofita per realitzar una aposta per vincular la identitat de la ciutat al color verd, aprofitant l’existència del Llibre Vert, que des del segle XVI recopila assumptes transcendents per a la vila. És l’any en què s’introdueixen les cintes verdes per a les canyes de la Romeria a la Magdalena i en definitiva, queda per a la història com el “centenari verd”. Per aquesta celebració, Pilar Agut pinta en colors uns mocadors de fons blanc amb parelles de castelloneros d, que es regalen a la Reina de les festes, Amparo Fabra Gasset, la seua Cort d’Honor i les madrines de les 12 gaiates de l’època. Molts anys després, en 1989, farà una rèplica d’aquells mocadors. Ho fa davant la insistència del seu home, Alberto Masó, “perquè tenia raó en què pràcticament no tinc records de la meua feina”, admet.
Arran d’aquest tipus de feines, a poc a poc, “me venia gent de la Junta Central per demanar-me tant dibuixos com brodats per a tratges”. I més coses: “els primers anys qe jo portave eixes coses, les trompetes del Pregó portaven un estendard i el brodava jo; ara veig que ja no el porten”. El cas és que per a eixe moment, Pilar Agut ja és brodadora professional: “em venien modistes amb tratges de novia, demanant que imitara coses que eixien a les revistes”. Una d’aquelles clientes era la modista Fina Pascual, una de les filles menudes de l’autor de Tombatossals, Josep Pascual Tirado. Anys de feina intensa i aprenentatges en contacte amb diferents col·lectius festers.
Amb el pas dels anys, el boca a boca a la ciutat farà que a Pilar li arribaran altres treballs, com el brodat d’un mant per a la Mare de Déu del Lledó, que la Gaiata 10, El Toll, li vol regalar a la Patrona de la ciutat l’any 1971. Es tracta d’un mant verd, ras i amb brodats de fils de colors. Uns anys més tard, ja en la dècada dels 80, entre altres encàrrecs li arriba un molt especial: inicialment es tracta del brodat de les bandes de les dames de la Gaiata 13, però a instàncies de la Junta Central, la feina s’estén a totes les bandes de tots els sectors i de les Corts d’Honor de les reines de les festes. “Em vaig passar tot l’estiu brodant bandes a la nostra alqueria, i a més, després em venien a demanar d’altres possibles, entre ells Vila-real”.
Amb el temps, Pilar Agut acabarà fent també brodats en cobertors per adornar els balcons en festes, “com el roig que té de la Fundació Dávalos-Fletcher, per exemple”, sense oblidar un gran nombre de brodats per a tratges com el de la Na Violant d’Hongria de 1996, María José Fabregat... “i també per als cavallers”. Eixe tipus de treballs eleven la fama de la brodadora, perquè molta gent sap que és una de les poques professionals a Castelló capaces de fer feines que habitualment s’encarreguen a tallers de València. Amb el pas del temps, però, Pilar va detectar “un interès de la gent per saber quina era la brodadora que hi havia darrere de cada modista”.
Així doncs, amb dècades de treball intens i rigorós, Pilar Agut es fa un nom de prestigi a la ciutat, i algunes feines ha de fer-les amb col·laboradores, de manera puntual. “Faig tot tipus de peces de roba, en els primers temps també aixovars, però cap al final ja ningú en volia”. Hui en dia, la brodadora manté la seua humilitat quan li pregunten pel el seu èxit durant tant de temps, i acaba admetent que potser la clau “és la barreja de les dues habilitats, la del dibuix i la del brodat”. Confessa que no sap ben bé què li ha agradat més del seu treball “ha sigut tot, perquè és un ofici molt bonic i sacrificat; ja de jove em posava a pintar i com que m’agradava tant, m’oblidava de tot”. Hui, només unes poques fotografies i alguna peça solta preserva la memòria d’eixe ofici a casa de Pilar. La resta estan distribuïdes per baguls a Castelló i als àlbums de fotos de tres generacions de festers i festeres de la ciutat.
