De l’acumulat d’annus horribilis que du el País Valencià en polítiques lingüístiques per a evitar la desaparició definitiva del valencià com a llengua socialment normal, el 2025 s’ha dut la palma, i això que des de 1990 quasi tota la política lingüística ha vingut marcada pels “números rojos” i ací, incloc, per si algú no ha caigut en el compte, els períodes del 1990 al 1995 i del 2015 al 2023 de governs progressistes. Convé dir-ho. Però el 2025 ha estat tota una “mascletà” contra el nostre idioma.
La consulta “joseantoniana” sobre la llengua base educativa per als estudiants valencians que, més enllà del debat sobre els resultats, eixe fifty fifty valencià/castellà que s’allunya de l’autèntic debat de com s’aconsegueix de Vinaròs a Oriola la plena i igualitària competència amb que han d’acabar els estudis obligatoris tots els jóvens valencians, perquè, cal dir-ho clar, cap dels dos models de llengua base —valencià o castellà— resol el problema: la llengua beneficiada sempre és el castellà. I a qui no estiga d’acord amb mi el convide a un debat serè i professional sobre l’assumpte. No em sembla decent que els genocides a la manera d’una “DANA idiomàtica contemplada des del Ventorro” ni els del “comboi possibilista”, farcit de simptomatologia optimista un tant idiotitzant, frivolitzen amb aquesta qüestió que només es resol des dels rigorosos plantejaments acadèmics i professionals de la psicolingüística, la sociolingüística, la pedagogia i la didàctica. La resta són “collonades”.
La proposta de l’ajuntament d’Alacant de modificar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià perquè la ciutat històricament i actualment valencianoparlant (ací no parlem de percentatges ni d’àmbits d’ús) passara a ser considerada “municipi de predomini lingüístic castellà”, és a dir, que el sistema educatiu a Alacant oferirà l’assignatura de Valencià: Llengua i Literatura amb opció d’exempció i es reduiren, encara més que ho estan ara, que ja és molt, els usos administratius, socials i culturals de l’idioma en la ciutat. El problema en si no era la proposta PP/VOX sinó la possibilitat de ratificar-la a les Corts —i fer-la extensiva a altres municipis del país (Elx i, per què no, València)— perquè la llei contempla eixa absurda territorialització idiomàtica des de 1983 i la manté encara vigent i anacrònica perquè cap majoria parlamentaria valenciana, ni progressista ni conservadora —de tot, menys conseqüentment autonòmica—, ha tingut la vergonya de fer-la desparéixer pel seu caràcter discriminatori i socioculturalment descohesionador.
El simbòlic canvi de denominació de la nostra capital autonòmica: de València a Valencia/Valéncia, l’al·lucinat debat sobre l’accentuació que no tanca altra intenció que la de fer-li mal a l’idioma i que ha comptat amb el patrocini intel·lectual d’un brillant acadèmic “salvapàtries” de la Valenciana de la Llengua (AVL) que s’ha passat pel “forro” la fidelitat cap a la institució i els seu col·legues i ha emès un brillant informe, antologia del destrellat, que obri les portes al secessionisme normatiu des de la ciència idiomàtica més esotèrica, permeteu-me l’oxímoron. I ho ha fet per un grapat de quinzets i certa posició privilegiada en la institució provincial valenciana i en el mateix Cap i Casal. La vanitat, a vegades, fa científics.
La persecució malaltissa que la Generalitat de Mazón/Juanfran —i sempre de VOX— ha posat en marxa contra l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i, en general, contra la promoció de qualsevol forma cultural lligada al valencià. I, de retruc, les maniobres defensives que l’AVL —institució, acadèmics i acadèmiques, convé deixar-ho clar— ha hagut de posar en marxa per a què els poders centrals, perquè dels autonòmics, provincials i locals ben poca cosa pot esperar, li proporcionen respiració assistida per a subsistir.
Efectivament, parle de subvencions. A canvi de què? d’acceptar que el Ministro de Cultura, el senyor Ernest Urtasun, un català de la formació política Sumar, vinguera a Alacant fa unes quantes setmanes a explicar-nos que el valencià i el català no són la mateixa llengua, cosa que ens informa molt bé de la “cultura” del Ministro de Cultura, i d’acceptar 25.000 € del Congreso de los Diputados per a traduir algunes lleis espanyoles al valencià ja que, com tots sabem, els ciutadans i ciutadanes valencians maldem per llegir en valencià les lleis espanyoles que només es tradueixen a una incomprensible llengua que es parla al nord del riu Ebre. I és de domini públic que una de les tasques prioritàries per a promocionar la llengua del valencians és traduir el BOE a l’idioma d’Ausiàs March, qui ho dubta? Seguirem tenint cultura majoritàriament en castellà, cinema, internet, plataformes, mitjans de comunicació escrits i audiovisuals majoritàriament en castellà, polítics que s’expressen quasi sempre en castellà, un àmbit comercial i publicitari pràcticament i només en castellà, una escola afavoridora sobretot de la competència idiomàtica castellana, una transmissió generacional de l’idioma cada vegada més en castellà però, ah, estiguem tranquils, podrem llegir en el BOE les lleis espanyoles en valencià: una gran avanç!
Si el 2026 és una miqueta millor en afers idiomàtics i culturals no tindrem més remei que celebrar-ho. Jo ja tinc el “corpinnat” a la nevera. Serà tota una alegria. Tot i que, què voleu que vos diga?, no me les tinc totes.
Vicent Brotons-Rico
Universitat d’Alacant
