CASTELLÓ. Pot semblar una exageració dir-ho així, però cada vegada hi ha més indicis que indiquen que el govern del Partit Popular està disposat a governar l'educació valenciana baix pal·li. Algú podria interpretar aquesta afirmació com un simple atac polític. Tanmateix, quan s'observen els fets amb una mica de distància, el relat es construeix pràcticament tot sol.

En política, el soroll de la baralla partidista sovint distorsiona la percepció de la realitat. Les acusacions i les rèpliques acaben semblant part d'un espectacle previsible. Però en la política valenciana actual hi ha un element que destaca amb nitidesa: el full de ruta del PP sembla cada vegada més orientat cap a una agenda ultraconservadora. El dubte, si és que encara n'hi ha, és saber si ho fan per satisfer els socis d'ultradreta que els sostenen o perquè, senzillament, han decidit assumir sense complexos el discurs de l'ala més dura del partit. L'educació és, com sempre, un dels camps on aquestes decisions es fan més visibles.

Fa poc més de quatre mesos que la Conselleria d'Educació té una nova responsable. La senyora Ortí va arribar amb la voluntat aparent de marcar distàncies amb el seu predecessor, José Antonio Rovira, un conseller que va aconseguir un fet insòlit: unir pràcticament tota la comunitat educativa en la crítica a la seua gestió. No era només la manca de consens; era també la sensació permanent d'improvisació. Episodis com la seua confusió entre codocència i coeducació o les seues declaracions sobre un suposat excés de professorat il·lustraven un estil de govern més procliu a la polèmica que a la reflexió.

Davant d'aquell escenari, la nova consellera va optar per un gest aparentment senzill: obrir el diàleg. Reunions amb associacions de famílies, trobades amb directors i directores de centres, converses amb representants sindicals, cites amb les confederacions de l'ensenyament concertat i privat. Sobre el paper, tot semblava indicar un canvi de rumb.

Però la realitat, segons expliquen molts dels participants en aquestes trobades, és menys esperançadora. Massa sovint, aquestes reunions acaben convertint-se en un ritual buit: una fotografia, un missatge a les xarxes socials i poc més. Documents sense revisar, debats sense continuïtat, promeses que s'esvaeixen abans d'arribar a cap conclusió. Potser canvien les formes, però l'atac a l'educació pública es manté.

Curiosament, quan es tracta d'introduir determinades decisions ideològiques en el sistema educatiu, aleshores sí que apareix la determinació política. Des de l'arribada de la nova consellera s'ha proposat incrementar les hores de religió en alguns nivells educatius i s'ha reforçat el paper del professorat d'aquesta assignatura.

La pregunta és inevitable: pot afirmar el govern que això no és una manera d'introduir ideologia a les aules?

En l'any 2026, té sentit ampliar les hores de religió en els primers cursos de primària? És realment aquesta la prioritat educativa en un moment en què l'escola ha d'afrontar reptes com la competència científica, el pensament crític o l'educació digital? Té més valor pedagògic reforçar els projectes interdisciplinaris o dedicar més temps a una assignatura de caràcter confessional?

I encara hi ha una coincidència difícil d'ignorar: l'increment d'aquestes hores es produeix just en els cursos que precedeixen l'edat habitual de la primera comunió. Potser és casualitat. O potser no.

El problema de fons és un altre: quan la política educativa es construeix des de la ideologia, el debat pedagògic desapareix. L'educació pública no hauria de ser un camp de batalla cultural. Hauria de ser, sobretot, un espai de llibertat intel·lectual.

Una escola pública forta ha de basar-se en la igualtat d'oportunitats, en el pensament crític i en el mètode científic. Ha de ser l'autèntic ascensor social: el mecanisme que permet a qualsevol xiqueta o xiquet, independentment del seu origen, aspirar a un futur millor.

Per això, l'escola no pot construir-se sobre dogmes. Les creences pertanyen a l'àmbit privat, a cada família, a cada llar. Si les creences entren a l'aula, el risc és convertir l'educació en una eina de conformisme i no de pensament. És precisament aquest el perill que avui es percep en l'horitzó educatiu valencià.

El govern del senyor Llorca pot haver suavitzat el to respecte a etapes anteriors, però les decisions que adopta continuen dibuixant una mateixa direcció. Una direcció que mira més cap al passat que cap al futur.

Per això la metàfora resulta tan eloqüent. Perquè, si alguna cosa sembla cada vegada més clara, és que el model educatiu que alguns volen per al nostre país continua caminant —sense dissimular-ho massa— baix pal·li.