CASTELLÓ. La Llei orgànica 3/2020, de 29 de desembre, estableix amb claredat que els centres sostinguts parcialment o totalment amb fons públics —com és el cas dels centres concertats— no poden separar l'alumnat per raó de sexe; en cas contrari, han de passar a ser centres íntegrament privats. Fins i tot el decret autonòmic que regula la renovació dels concerts educatius recull aquest mateix principi. Tanmateix, pareix que al Partit Popular de la Comunitat Valenciana li és completament indiferent. Ha decidit renovar els concerts de set centres educatius que practiquen la segregació per sexes.
Si entrem més en detall trobem a la província de Castelló dos centres a Betxí: Miralvent, destinat a xics, i Torrenova, on tota l'etapa de Primària i Secundària és exclusivament femenina. A la província de València trobem Guadalaviar i el de Vilavella a la ciutat de València completament format per dones i El Vedat, en la ciutat de Torrent, totalment masculí. A la província d'Alacant, el centre Altozano, a la ciutat d'Alacant, manté un model exclusivament femení des de segon de Primària fins a segon de Batxillerat; i a Torrellano (Elx), el centre Aitana escolaritza únicament xiques des de tercer de Primària fins a Batxillerat.
Davant d'aquesta realitat, el govern valencià del PP ha optat per renovar els concerts d'aquests set centres, tot i que incompleixen de manera evident la legislació vigent. Podria arribar a entendre's, potser, que alguns centres hagueren iniciat canvis en les etapes inicials —com podria ser el cas d'Altozano, Aitana o fins i tot Torrenova—, però aleshores sorgeix una pregunta inevitable: per què s'han renovat també els concerts en etapes com l'ESO o el Batxillerat, on la segregació continua vigent?
I encara més: per què no s'ha denegat la renovació dels concerts a centres com Miralvent de Betxí, El Vedat de Torrent, Vilavella o Guadalaviar? La resposta és clara. L'aposta del PP a la Comunitat Valenciana apunta a un retrocés cap a models educatius que pensàvem superats, models propis d'una època en què la segregació per sexes era la norma. Ens trasllada al règim franquista. Com va afirmar Simone de Beauvoir, "no es neix dona: s'arriba a ser-ho"; una reflexió que posa en evidència que les desigualtats no són naturals, sinó construïdes, i que l'educació hauria de contribuir a desfer-les, no a perpetuar-les.
A més, no es pot obviar un element clau en aquest debat: sis dels set centres citats estan vinculats a l'Opus Dei. Aquesta connexió no és anecdòtica, sinó que ajuda a entendre la persistència d’un model educatiu segregador que respon a una determinada concepció ideològica i social. La renovació dels concerts, per tant, no sols contradiu la legislació vigent, sinó que també suposa el suport explícit amb diners públics a institucions que promouen un model educatiu basat en la separació per sexes.
La renovació d'aquests concerts no és un fet aïllat, sinó part d'una línia política més ampla que impulsa una visió ideològica clarament ultraconservadora dins del sistema educatiu. Aquesta orientació es reflecteix també en la marginació de l'educació transversal en igualtat i diversitat, així com en la nova ordenació acadèmica, que substitueix projectes interdisciplinaris per una presència més elevada de l'ensenyament religiós en la primera etapa educativa. Això configura un model educatiu que no sols mira enrere, sinó que ho fa amb voluntat de permanència.
Cal preguntar-se quin és el preu real d'aquestes decisions. No es tracta només d'un debat legal o administratiu, sinó d'una qüestió de valors i de futur col·lectiu. Permetre que diners públics financen models educatius segregadors implica legitimar una concepció de la societat basada en la diferència i no en la igualtat. I això té conseqüències directes en la formació dels nostres xiquets i xiquetes.
En definitiva, el que està en joc no és només el compliment d'una llei, sinó el tipus de societat que volem construir. Una societat moderna, inclusiva i equitativa no pot sostenir, amb recursos públics, pràctiques que perpetuen la desigualtat. L'educació ha de ser un espai de convivència, de respecte i d'oportunitats compartides, no un instrument per reproduir esquemes del passat.
