CASTELLÓ. Dissabte passat, mentre dinava amb una amiga que ja supera de llarg els setanta anys, va emergir en la conversa un record d’aquella Espanya en blanc i negre que, tot i haver sentit contar moltes vegades, havia quedat relegat a un racó de la memòria. Parlàvem d’aquella Espanya rància que alguns, amb un desconeixement temerari, aspiren a ressuscitar. Ella recordava els carxots i les humiliacions que patia per atrevir-se a escriure amb la mà esquerra—una simple singularitat que es considerava una desviació intolerable.
Aquell relat va despertar en mi la imatge del que feien amb el meu oncle, el germà de ma mare: li nugaven la mà esquerra a l’esquena perquè aprenguera a escriure amb la “mà correcta”, la “normal”, aquella que el sistema havia decretat com a única admissible. Era un procés de domesticació forçosa, un exercici d’autoritarisme quotidià.
I aleshores hom es pregunta: com pot haver-hi algú capaç d’afirmar que amb Franco es vivia millor? Com és possible oblidar que fins i tot un gest tan íntim i insignificant com escriure podia convertir-se en un motiu de repressió?
Ací cal recordar el paper fonamental que va jugar el principal pilar del règim franquista: l’Església catòlica. Fou la institució que dictava com havia de ser l’educació, que legitimava la imposició del que és normatiu, i que va oferir el suport moral al colp d’estat del general Franco contra la II República. Aquesta mateixa jerarquia, que va donar cobertura a milers de casos d’abusos i al robatori sistemàtic de xiquets i xiquetes, va actuar com a guardiana moral del franquisme, tutelant una normativitat excloent que condemnava tot allò que no s’ajustava als seus preceptes.
Podríem pensar que tot això ja està superat, però, malauradament, la resposta és no. No quan el PP va oferir suport explícit a les manifestacions episcopals contra el matrimoni igualitari. No quan alguns dels seus dirigents encapçalaven protestes homòfobes i, tanmateix, assistien impassiblement a casaments homosexuals dins de la mateixa cúpula del partit. Eixe joc de màscares, eixa doble moral, és el símptoma d’un partit que fa anys flirteja amb la ultradreta i que ara sembla plenament còmode en aquest rol. Un partit que qüestiona les polítiques contra la violència de gènere, contra el canvi climàtic, que blanqueja el discurs reaccionari i que ha eixit de l’armari ideològic sense gens de pudor.
Aquesta mateixa setmana, l’alcaldessa de València declarava que Franco havia fet “coses bones i coses dolentes”, com si parlar d’una dictadura fora un exercici de balanç comptable. Ha estat, igualment, una setmana en què alguns jutges han demostrat que, a voltes, les proves són prescindibles quan el veredicte ja està dictat al subconscient ideològic. Una setmana que confirma que la mort biològica del dictador no fou, ni de bon tros, la defunció definitiva del pensament totalitari.
Ens volen fer creure que avui ja no cal ser “normatiu”. Però la normativitat continua sent dictada pels hereus d’aquell poder moral que el franquisme venerava. I una pregunta, potser incòmoda, em ronda el pensament: hi haurà algun “zurdo” entre aquells que afirmen que abans es vivia millor?
Tothom sap que no es vivia millor. És un mantra simplista que els demòcrates de veritat continuarem combatent. Perquè la “llibertat” que ven la dreta extrema és una llibertat condicionada, tutelada, restringida als límits que ells mateixos dibuixen on la diversitat no pot existir perquè no els agrada. Un sistema que, com ja es va demostrar, no tenia lloc per als “zurdos” —ni en sentit literal ni en sentit metafòric.
Continuarem defensant una democràcia plena, igualitària i genuïnament lliure, que done les mateixes oportunitats a totes i tots, encara que no entren dins dels seus cànons de normalitat o, simplement, s’atrevisquen a escriure amb la mà esquerra.
Com deia Albert Camus: “La llibertat no és res més que una oportunitat per ser millors.” I és aquesta oportunitat la que no permetrem que ens tornen a furtar.
