La notícia de l’accident de trens a Adamuz, a Còrdova, amb més de quaranta morts, ens ha colpit amb la força seca de les tragèdies que no admeten matisos. No hi ha relat que les suavitze ni explicació que les faça assimilables amb facilitat. En dècimes de segon, tot allò que constituïa una vida —projectes, afectes, rutines, expectatives— queda interromput. El trajecte quotidià es converteix en frontera definitiva. I aleshores, inevitablement, apareix la pregunta antiga: què és viure, si pot acabar-se així? Podem anomenar-ho atzar o destí. Podem buscar causes tècniques, errors humans o cadenes de negligències.
Tot això és necessari i just. Però, més enllà de la investigació, la tragèdia ens enfronta a una veritat incòmoda: la vida és radicalment efímera. Allò que planifiquem amb una confiança gairebé inconscient —el demà, la setmana vinent, el futur— pot dissoldre’s en un instant. Les víctimes d’Adamuz eren persones inserides en una xarxa de relacions: algú que les esperava, algú a qui havien promés tornar, algú amb qui compartien una història en curs. Tot queda suspés, trencat, com si el temps haguera estat tallat de soca-rel.
Aquesta fragilitat no és nova. Els filòsofs antics ja la van pensar amb una lucidesa que encara incomoda. Sèneca escrivia a De brevitate vitae: «No és que tinguem poc de temps, sinó que en perdem molt». La sentència, repetida fins a l’afartament, adquireix una densitat especial quan la vida no s’esgota lentament, sinó que és arrabassada de colp. No és només que perdem el temps: és que el temps pot perdre’ns a nosaltres sense avís previ. Davant d’això, hi ha dues temptacions extremes. La primera és el cinisme: si tot pot acabar-se en qualsevol moment, res no té sentit. La segona és la paràlisi: viure amb por constant, com si cada gest fóra l’últim. Cap de les dues no ens ajuda a viure millor. Potser la resposta és una altra: assumir la caducitat com a condició de possibilitat de la intensitat. Precisament perquè la vida és breu, val la pena viure-la amb consciència, amb atenció, amb una responsabilitat que no naix de la por, sinó del valor que atribuïm a cada instant.
Aquesta idea ressona amb força si la relacionem amb la lectura d’Una noia a la ciutat (2025), l’última obra de l’escriptora i periodista de Saidí (Baix Cinca) Mercè Ibarz. L’obra s’inicia després de la mort de L, el company que va acompanyar l’autora des dels dèsset anys, en un moment clau de la seua formació vital. No és només un llibre sobre el dol, sinó sobre la reconstrucció del sentit a partir de la memòria. La mort no és l’epíleg, sinó el punt des d’on s’activa el relat. Escriure, recordar, tornar als llocs i als gestos compartits esdevé una manera de resistir l’aniquilació del temps. En aquest procés, la ciutat ocupa un lloc central. Barcelona no és només escenari, sinó matèria viva del record. Ibarz escriu que “les ciutats són somnis”. Ho són perquè canvien, perquè es construeixen sobre capes de vides anònimes, perquè ens permeten projectar-nos i, alhora, ens recorden que som de pas, com la vida mateixa. La ciutat acull, transforma, expulsa i conserva rastres, igual que la memòria personal. Viure en una ciutat és aprendre a conviure amb allò que desapareix.
Aquesta intuïció connecta amb una tradició literària i filosòfica llarga. Ja al segle XVII, Pedro Calderón de la Barca formulava a La vida es sueño una idea que encara ens interpel·la: la vida és fràgil i incerta, com un somni, i precisament per això l’ésser humà ha d’actuar amb responsabilitat i virtut. Si tot és somni, si tot pot esvair-se, l’ètica no perd sentit; al contrari, esdevé imprescindible. No podem controlar el final, però sí la manera com habitem el temps que ens és donat.
Les tragèdies col·lectives, com la d’Adamuz, posen a prova aquesta consciència. Ens obliguen a mirar de front la vulnerabilitat pròpia i aliena. També ens recorden que el dol no és només individual: és un fenomen social que demana paraules, rituals i relats per ser digerit. En aquest sentit, llibres com el d’Ibarz són necessaris. Des de l’element autobiogràfic, ens fan entendre que res no és casual en la memòria, que reconstruir els records no és quedar-se ancorat en el passat, sinó trobar una manera de continuar. Recordar, escriure, rellegir la pròpia vida és, en certa manera, aturar el temps. O, si més no, guanyar-li terreny. No per negar la mort, sinó per integrar-la en una narració que faça possible seguir vivint sense renunciar a la intensitat ni a la lucidesa. En un món accelerat, materialista i sovint desmemoriat, aquest exercici és gairebé un acte de resistència.
Per tot això, recomanar Una noia a la ciutat no és només recomanar un llibre, sinó una manera d’entendre la caducitat de l’existència i la bellesa de les coses petites: els gestos quotidians, els espais compartits, les paraules que ens sostenen quan tot trontolla. Davant la brutalitat de la mort sobtada, només ens queda això: viure amb consciència, estimar amb intensitat i agrair cada dia com el regal fràgil que és. Només així, potser, podrem mirar la tragèdia sense deixar-nos véncer del tot per ella.
