Hi ha moments en la història de la literatura en què, sense grans proclames ni manifestos, alguna cosa canvia en la manera de contar-nos. No és tant una revolució visible com un desplaçament subtil, gairebé imperceptible, en la sensibilitat dels autors i dels lectors. Diria que en els últims anys assistim a una revalorització del testimoniatge, d’allò que podríem anomenar —amb certa prudència— la veritat íntima. No es tracta, evidentment, d’una novetat absoluta. Les autobiografies, les memòries o els dietaris han estat sempre presents, sovint publicats pòstumament, com si la mort atorgara a la confessió un segell de legitimitat. Però el que ara sembla emergir amb força és una altra cosa: la infiltració d’allò autobiogràfic dins de la ficció, la dissolució de fronteres entre el que s’ha viscut i el que s’inventa. És el territori ambigu, fecund i, a voltes, incòmode de l’autoficció.

No parle, per descomptat, d’aquelles biografies oportunistes que pretenen redimir figures públiques caigudes en desgràcia. Obres com les recentment conegudes sobre el rei emèrit, Joan Carles de Borbó, no mereixen cap reflexió ni pèrdua de temps en la seua valoració. Parle de literatura amb majúscules, de la que ens sacseja i ens interpel·la. De la que, sense necessitat de proclamar veritats absolutes, aconsegueix transmetre una sensació de verisme que ens atrau com a lectors. Perquè, al capdavall, no sempre necessitem comprovar si el que li passa al protagonista li va ocórrer realment a l’autor. Però quan ho intuïm, quan ho sospitem, s’hi afegeix una capa de profunditat que ens convida a continuar llegint.

Durant aquesta Pasqua he tingut ocasió de llegir dues obres acabades de publicar i que s’inscriuen plenament en aquest corrent: Relíquia (2026), de Pol Guasch, i la novel·la de Simon Chevrier, Foto per privat (2026), guardonada amb el Goncourt. Ambdues comparteixen una mirada cap a la joventut, cap a la formació —i deformació— dels seus protagonistes, i també un element que no és menor: la desaparició del pare, convertida en un buit que condiciona la construcció del jo narratiu. En el cas de Guasch, ja ens havia sorprès amb Napalm al cor (2021), però en Relíquia sembla endinsar-se amb més decisió en els territoris de la pròpia experiència. S’ha especulat sobre els motius d’aquest gir cap a l’autoficció, però potser la resposta és més senzilla del que sembla: escriure és, sovint, una forma de supervivència. “Només aconsegueixo alliberar-me de mi mateix en un sol cas: per la idea d’escriure”, confessa el narrador de Relíquia. I en aquesta frase hi ha una clau que transcendeix el llibre: la literatura com a espai de descompressió, com a refugi i, alhora, com a exposició.

Tendim a analitzar les decisions dels autors en termes de mercat, d’oportunitat o de tendència. Però oblidem massa fàcilment que, abans que productors de contingut, són individus que necessiten dir alguna cosa. Hi ha qui escriu per exorcitzar fantasmes, qui els disfressa sota altres noms, qui s’amaga darrere de mons imaginaris o qui, al contrari, s’ancora en la quotidianitat més immediata. No hi ha una única manera de ser sincer en literatura. Quanta distància hi ha entre el món de la creació artística i el d’altres de la quotidianitat com el de la política o el del món del comerç… En aquest sentit, el precedent de l’escriptora Anaïs Nin resulta especialment revelador. Nin aspirava a ser reconeguda per la seua obra de ficció, però el temps ha acabat situant els seus diaris en el centre del seu llegat. Paradoxa o justícia poètica: el seu millor personatge era ella mateixa. La seua vida, narrada amb una franquesa i una complexitat inusuals, s’ha convertit en una de les exploracions més fascinants de la subjectivitat del segle XX.

Potser és això el que ens atrau avui de l’autoficció: la sensació que, darrere de la trama, hi ha una vida que batega. No tant per satisfer una curiositat voyeurista, sinó perquè intuïm que en aquella experiència particular hi ha alguna cosa que ens concerneix. La bona literatura —també la més íntima— sempre acaba parlant de nosaltres. Ara bé, aquesta tendència planteja també alguns riscos. El primer, confondre sinceritat amb exhibicionisme. El segon, pensar que l’experiència personal és, per si sola, garantia de qualitat literària. No ho és. La veritat íntima, sense una elaboració formal, sense una mirada que la transcendisca, pot quedar-se en mera anècdota. És en el treball amb el llenguatge, en l’estructura, en la capacitat de suggerir més enllà del que es diu, on la literatura troba la seua raó de ser.

Per això, més enllà del debat sobre gèneres, el que realment importa és la sinceritat amb què s’escriu. I aquesta sinceritat no implica necessàriament dir la veritat factual, sinó ser fidel a una veu, a una necessitat interior. En un temps en què la impostura sembla haver-se normalitzat en molts àmbits de la vida pública, la literatura pot convertir-se en un dels pocs espais on encara es pot aspirar a una certa autenticitat. Si Josep Maria Castellet parlava en el segle passat de l’hora del lector, potser ara ha arribat —o està arribant— l’hora de l’autor. No en el sentit d’una autoritat incontestable, sinó com a reivindicació d’una escriptura que naix de la necessitat i no només de l’estratègia. Escriure per a un mateix, encara que això comporte el risc de no ser comprés, de no connectar amb el públic o de quedar al marge dels circuits habituals.

També els lectors tenim una responsabilitat: llegir amb honestedat, valorar les obres sense prejudicis, deixar-nos interpel·lar. Però són els autors els qui, en última instància, han d’assumir el repte més gran: dir allò que realment volen dir. Perquè només des d’aquesta sinceritat —incòmoda, fràgil, de vegades contradictòria— és possible que la literatura continue sent allò que ha estat sempre en els seus millors moments: un espai de veritat compartida. I, potser, una manera —encara que siga provisional— d’entendre’ns una mica millor.

Carles Cortés és catedràtic d’universitat i escriptor