Ja tenia la intenció d’escriure sobre la Sagrada Família de Barcelona. La setmana passada va acoblar la seva rematada més alta, la Torre de Jesús, i em va semblar un esdeveniment fabulós. De meravella, vull dir: d’aquestes històries que ens explicaven als nascuts abans del 92, plenes de conjurs, fetilleries, animals mitològics i projectes que finalment es completen. Em servia, a més, per recordar els meus passejos per Barcelona. Des de Sants, on vaig viure, fins a l’encreuament del carrer París amb Comte d’Urgell; les escapades diàries al cicle de Scorsese a la Filmoteca; els diumenges a Gràcia i a la plaça del Diamant; la llarga baixada dels Verdi; el ressò en penombra del Gòtic. Aquella vegada que Mariano Sánchez Soler no va visitar la llibreria Negra i Criminal, a la Barceloneta, i va al·legar que tenia coartada. I els cafès amb periòdic al Kasparo.
Comprovo a internet que el Kasparo va tancar fa un any, però. Una víctima més, una prova més que aquella Barcelona ja no existeix. O que només existeix com Macondo, com Comala, com el carrer Aribau de Laforet, com el Raval de Marsé. Com el París de Cortázar, el Nova York de Lorca o la Santa María d’Onetti. Territoris on llances l’àncora una vegada i una altra per comprovar que continues viu. Que aquella Barcelona en què encara et quedaven somnis per malgastar guarda encara una casa prestada prop del parc Güell, un concert d’homenatge a Bowie a tocar de la plaça de George Orwell, les sorpreses del Mercat de Sant Antoni i aquell “parli’m en català, si us plau” que necessitava per practicar aquest accent tevetresí al qual ens aferràvem els que volíem oblidar que algun dia ens veuríem obligats a tornar.
La col·locació de l’última creu de la torre de la Sagrada Família quedava així en una mera anècdota. O potser no. Encara que no estigui acabada, l’obra de Gaudí és el recordatori que la vida ha de seguir, i s’ha convertit en la necessitat de preparar-se per al que vindrà després. Però aquesta idea se m’ha creuat amb la notícia que la Generalitat Valenciana, una altra vegada, elimina els autors catalans i balears del currículum de l’assignatura de valencià. Com ja va passar el 2001, quan Eduardo Zaplana era al capdavant del Consell, en una decisió els titulars de la qual són calcats als d’ara. Ni Ramon Llull ni Mercè Rodoreda ni Josep Pla. Ni Pere Gimferrer ni els versos de Joan Salvat-Papasseit que diuen que “no som mai un plor / sinó un somriure fi / que es dispersa com grills de taronja”. Ni les Paraules d’amor de Serrat.
Aquell aventurer de Barcelona continua pensant que les llengües són ponts. Que tan meu és el castellà de Machado com el francès de Camus, com l’italià de Collodi, com el mexicà de Rulfo, com qualsevol altra llengua que mai aprendré. Per això m’he atrevit avui amb el tevetresí charnego que feia servir. Ara, que Pérez Llorca digui que no ho ha entès.
@Faroimpostor
