CASTELLÓ. La passada setmana es van encadenar notícies que mai voldríem escoltar, però que, malauradament, es tornen a repetir amb una cruesa insofrible. El dilluns 16 va ser assassinada Ana María a Benicàssim. El dimarts 17 descobríem els cossos sense vida de María José i la seua filla Noemí de 12 anys a Xilxes, encara que tot apunta que van morir entre la nit de diumenge 15 i el matí de dilluns 16. El dimecres 18 era Petronila la dona assassinada a Madrid. El divendres 20 va ser assassinat, Yared, un xiquet de 10 anys a la localitat d’Arona a Tenerife. Una altra vegada, morts provocades pel masclisme; una altra vegada, la violència de gènere que alguns continuen negant amb una lleugeresa insultant. Necessiten més proves? Com va escriure Edmund Burke, “perquè el mal triomfe només cal que els homes bons no facen res”. I massa sovint, el silenci, la indiferència o el càlcul polític acaben sent una forma de no fer res.
Totes aquestes morts ens han de posar davant de l’espill com a societat. No ens podem permetre que açò continue passant. És fonamental aïllar aquells que neguen l’evidència, que qüestionen les xifres, que menyspreen les estadístiques i que, amb el seu discurs, invisibilitzen les dones assassinades per violència masclista. Es poden defensar idees polítiques diferents, es pot discrepar sobre models fiscals o sobre la dimensió de l’Estat, però el que no ens podem permetre és negar la realitat. Negar-la no la fa desaparéixer; al contrari, la fa més perillosa. Aquestes línies no volen apel·lar a qui consumeix informació sense contrastar, sinó a qui la difon amb plena consciència. Una de les notícies falses més deplorables és afirmar que la violència masclista no existeix, que tot respon a una suposada conspiració ideològica. De veritat són conscients de les conseqüències del que defensen? Creuen que renunciant a la coeducació als centres educatius podrem acabar amb aquesta xacra social?
El passat mes de desembre es va aprovar el nou decret de convivència, un text que, incomprensiblement, s’oblida de la igualtat i deixa de banda el camí iniciat pel govern del Botànic per introduir l’educació en igualtat a les nostres aules. Aquell pla pretenia desenvolupar accions concretes per alliberar-nos dels ancoratges masclistes heretats durant dècades. Tanmateix, el nou decret que defensa la consellera d’Educació ha decidit suprimir la igualtat. Em pregunte si és un peatge a Vox o si, directament, respon a una visió ideològica que considera secundària la lluita contra la discriminació. En qualsevol cas, la decisió no és neutra: quan es retalla la prevenció, s’afebleix la protecció. I quan s’afebleix la protecció, les conseqüències no són teòriques, són noms i cognoms, són vides truncades, són famílies destrossades.
No podem obviar tampoc el paper que juguen els discursos públics en la construcció d’imaginaris col·lectius. Quan des de tribunes institucionals o mediàtiques es banalitza la violència masclista, quan es posa en dubte la seua existència o es presenta com una exageració interessada, s’està enviant un missatge devastador: que el patiment de les víctimes és negociable, que la seua memòria és discutible. Cada paraula té conseqüències. Cada declaració irresponsable pot reforçar actituds de menyspreu, de control o de dominació. I això, en una societat que encara arrossega profundes desigualtats estructurals, és jugar amb foc.
Seria molt fàcil, en aquests dies tan durs, caure en la demagògia i assenyalar culpables amb ràbia. Però l’objectiu d’aquest article no és alimentar la confrontació, sinó fer dos precs clars. El primer, dirigit als ideòlegs de la ultradreta que juguen amb missatges perillosos que acaben tenint un cost real. Ells poden contribuir a aturar aquesta llista interminable de víctimes si abandonen el negacionisme i deixen d’escampar consignes sense base. Utilitzen les xarxes amb missatges simples, sense contrast, amb una intencionalitat evident, i deixen un pòsit perillós en els nostres joves. Com poden dormir tranquils sabent que el seu discurs banalitza una violència que mata?
El segon, va dirigit a la dreta espanyola i, en concret, a la dreta de la Comunitat Valenciana. Els demane que s’asseguen amb els equips docents, amb els equips directius i amb els representants del professorat. Que dialoguen, que escolten, que rectifiquen. Cal modificar el Decret de Convivència i reintroduir la igualtat com a eix vertebrador. Hem de treballar des de tots els àmbits per tallar les arrels d’una tradició masclista que encara pesa massa. L’educació no és un camp de batalla ideològic; és la ferramenta més poderosa per construir una societat més justa i més lliure. Sense coeducació, sense referents igualitaris, sense una aposta clara per la prevenció, continuarem arribant tard.
Vull ser optimista. Tal volta la reflexió d’aquests precs puga fer reaccionar a qui encara és a temps de rectificar. A la millor entenguem, d’una vegada per totes, que la igualtat no és una opció política sinó una exigència democràtica. Mentrestant, jo ho diré molt alt i molt clar: no ho podem permetre. Ni una més.
