CASTELLÓ. El passat 30 de gener es publicava al DOGV el cessament de la directora general de Formació Professional, Marta Armendia, després de dos anys i mig en el càrrec. Formava part de l’equip de l’antic conseller d’Educació, el senyor Rovira, amb l’objectiu —segons afirmaven— de situar la Formació Professional com una prioritat. El mateix conseller que va abandonar els valencians i valencianes el 29 d’octubre de 2024.
Però, quina ha sigut realment aquesta gestió? Quina herència deixa la senyora Armendia? Malauradament, i per desgràcia per al conjunt de la ciutadania, la política aplicada ha sigut nefasta. I no és una opinió personal de qui escriu aquestes línies: és una valoració àmpliament compartida per la comunitat educativa vinculada a la Formació Professional.
En aquest article faré un breu repàs de com s’ha anat desmantellant el treball fet pels governs anteriors des de 2015, quan sí que existia una aposta clara per l’FP pública. Només citaré cinc exemples evidents de la despreocupació i l’abandonament de l’educació pública, materialitzats en la gestió de la Direcció General que encapçalava la senyora Armendia.
El primer exemple, clar i contundent, va ser el bloqueig en la construcció de nous Centres Integrats de Formació Professional. Només arribar al govern, el PP va decidir que Guardamar del Segura no mereixia un nou centre. Les paraules textuals d’un diputat del PP i alcalde de Torrevieja van ser: «Guardamar no tiene entidad para albergar el Centro Integrado de la Formación Profesional». Sospito que el vertader problema era que l’ajuntament era socialista i que, per al PP, l’educació pública no és una prioritat, ja que prefereix obrir la porta a la privada. I Guardamar no va ser un cas aïllat: des de la Conselleria es va decidir paralitzar qualsevol nou centre integrat, apostant en canvi per reconvertir instituts de secundària, com a Orihuela o Alacant, malgrat l’oposició frontal de les seues comunitats educatives.
El segon exemple és la reducció dràstica de l’oferta pública de nous cicles d’FP, amb una retallada que passa dels 221 nous en el curs 22-23 a llevar 9. Aquestes dades són molt alarmants, perquè la conseqüència és evident: si no s’ofereixen places a la pública, l’alumnat es veu obligat a acudir a centres privats, un centres privats amb matricules que poden arribar als 5.000 euros.
La tercera mesura va ser la reducció de les plantilles docents. Com? Disminuint la jornada lectiva dels cicles semipresencials de 30 a 25 hores setmanals. Aquesta decisió va suposar l’eliminació de més de 200 llocs de treball docents i va provocar un fort conflicte, que va desembocar en una vaga del professorat d’FP a l’inici del curs 2025-2026.
En quart lloc, cal destacar la manca absoluta de voluntat per desenvolupar la nova llei estatal de Formació Professional, una norma pionera a Europa. La desídia de la Direcció General va ser tan gran que el professorat va haver d’avaluar l’alumnat sense criteris clars ni instruccions, simplement perquè la Conselleria no havia desenvolupat cap normativa ni orientació.
Finalment, és especialment greu que, durant els tres cursos de govern del PP, amb el senyor Rovira com a conseller i la senyora Armendia com a directora general, els centres hagen començat el curs sense professorat expert del sector productiu. En alguns casos, aquest personal, essencial per a una formació eminentment pràctica, no s’ha incorporat fins al mes de gener, quatre mesos després d’iniciar-se el curs. Davant aquesta situació insostenible, el professorat va arribar fins i tot a convocar una vaga indefinida per aconseguir unes condicions dignes i el reconeixement del seu treball.
Davant tots aquests fets, només es pot afirmar que el cessament de la senyora Armendia arriba tard. El seu pas per la Direcció General de Formació Professional ha sigut devastador i no ha aportat cap millora real al sistema. Ara la pregunta és clara: desfarà la nova consellera les destrosses heretades? Apostarà per l’FP pública i dialogarà amb la comunitat educativa o continuarà prioritzant els centres concertats i privats?
Tot aquest panorama no és casual ni fruit de la improvisació, sinó el resultat d’unes decisions polítiques molt concretes. Com advertia el sociòleg Pierre Bourdieu, «l’educació pot ser un instrument d’igualtat o un mecanisme de reproducció de les desigualtats». Quan es retalla l’oferta pública, es precaritzen les plantilles i es facilita l’expansió de la privada, s’està triant clarament la segona opció. L’estudi publicat pel sindicat CCOO ja mostrava clarament com l’FP privada havia expandit el seu negoci d’una manera molt alarmant. Raó per la qual el govern de Pedro Sánchez ha decidit intervindre i posar restriccions a l’abertura de cicles sense cap tipus de seguretat pedagògica. El PP de la Comunitat Valenciana encara està a temps de canviar i apostar de veritat per l’Educació Pública i no fer demagogia o discursos buits.
Personalment, no soc gens optimista. Per moltes reunions o fotografies que es facen, el que cal són decisions valentes i una aposta ferma per l’educació pública. Però, per desgràcia, l’experiència ens demostra que aquesta mai ha sigut una prioritat per als governs de dreta. Com ja han fet a Madrid o Andalusia, desmantellar els serveis públics de totes les etapes educatives sí que és una prioritat. L’objectiu està clar: qui puga pagar, que pague. Una educació segregadora, amb ciutadans de primera i de segona.
