Al poble de la Mata, de la comarca dels Ports, se celebrava, el 2 de febrer, dia de la Candelera, la festa de l’Onso: una tradició que emparenta amb la d’alguns pobles del Pirineu, i que remet a un antiquíssim imaginari fantàstic segons el qual la figura de l’os apareixia recreada amb atributs propis de la condició humana. Fet i fet, l’Onso de la festa de la Mata és representat per una persona vestida amb roba de sac i pells de corder, amb la cara i les mans plenes de greix, i amb unes sorolloses esquelles lligades a la cintura. Juntament amb l’Onso, protagonitzen la comitiva festiva, a part d’un pregoner (que explica la festa i anuncia la presència de l’os), un parell de Diableres (que són les que condueixen l’Onso pels carrers del poble), el Caçador (que figura que és qui ha trobat i ha capturat l’Onso a la serra) i el Pastor (personatge que guia l’Onso i l’anima a enfilar-se per reixes, façanes i balcons). 

Aquesta festa de l’Onso ha de ser posada en relació amb la celebració de l’anunci de la primavera, com un signe del sempitern renaixement de la vida. Simbòlicament, no deixa de remetre al despertament del plantígrad i, en general, de tota la natura després del fred hivernal. Fet i fet, coincideix amb l’època del calendari en què als Estats Units d’Amèrica o al Canadà, per exemple, es du a terme el famós ritual endevinatori del Dia de la Marmota, o Graundhog Day, amb motiu del final del període d’hibernació d’aquest famós mamífer. I val a dir que aquest Dia de la Marmota nord-americà també se celebra, precisament, el 2 de febrer —punt d’inflexió a l’equador de l’hivern—: just el mateix dia en què a casa nostra celebrem, igualment, el misteri de la llum i la vida creixents per mitjà de la festivitat de la llum de les candeles: la Candelera o Candelària. 

No és, doncs, per casualitat que la festa de l’Onso de la Mata se celebrava antigament pels tombs de la Candelera, al mes de febrer. Per això, ara, des que la celebració es va recuperar el 2007 —després de quaranta anys de letargia en l’imaginari col·lectiu—, s’ha assimilat directament a l’arribada de la primavera, pels voltants del solstici de març: de la mateixa manera que a l’Alt Vallespir, de la Catalunya Nord, la festa de l’os ha quedat, també —com en el cas de la Mata—, assimilada a la celebració del Carnaval en pobles com Arles, Prats de Molló i Sant Llorens de Cerdans. 

Siga com vulga, l’Onso de la Mata és una celebració de la primavera: de la vigoria de la vida retornada. I evoca —no cal dir-ho— el motiu popular de Joan de l’Os. És a saber:  de l’heroi llegendari amb valentia i força extraordinàries que és, en realitat, fill del creuament entre un os i una dona. En efecte: als pobles del Pirineu on se celebra la festa de l’os perdura encara la creença que un d’aquests animals va segrestar una volta una jove, la va tancar en una cova i hi va tenir un fill amb ella. Aquest fill era tan fort i intrèpid com son pare, l’os, i alhora tan sensible i humà com sa mare, la dona. Però atenció: aquest ésser fantàstic extraordinari mig home i mig os —Joan de l’Os— és també el protagonista de no poques versions valencianes d’una mateixa rondalla que tracta sobre tres princeses robades (el tipus internacional ATU 301, «The Three Stolen Princesses»): «Joanet l’Orso» (rondalla recollida a Callosa d’en Sarrià per Àngels Diéguez, Maria Llinares, Francesc-Xavier Llorca i Rosa Montiel en Rondalles de la Marina, 1999); «Juanito l’Orso», (recollida a Bolulla per Maribel Guardiola i Vicent Beltran en Bolulla la caramulla, 2005); «Joanico l’osso», (recollida al Carxe per Ester Limorti i Artur Quintana en El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia, 1998); «Joanet l’Orso» (recollida a la Ribera per Lleonard Torres i Llorenç Giménez en Rondalles meravelloses de la Ribera, 1994). I hi podríem afegir, encara, «Ferrabràs» (recollida a Simat de la Valldigna per Josep Bataller en Rondalles i acudits valencians, 1997); i la cèlebre «Esclafamuntanyes» (documentada a Xixona per Enric Valor en les seues Rondalles valencianes, 1976). 

I és que l’Onso de la Mata no deixa de ser una curiosa manifestació festiva que s’insereix de ple en l’imaginari popular de l’orso que, amb arrels antiquíssimes, encara perdura viu en l’imaginari valencià fins al nostre present: a pesar que fa segles que els mamífers de la família Ursidae van desaparéixer completament dels nostres boscos. Fet i fet, com en el cas de la Mata, la figura de l’orso, relacionada amb el simbolisme de la Candelera i assimilada a la celebració dels Carnestoltes, també es pot documentar contemporàniament amb relativa facilitat a la Marina. L’amic Jaume Buigues, de Teulada, és qui em donava fa poc la interessant notícia que a Teulada, com en el cas de la Mata, abans que el règim franquista prohibira taxativament la celebració de les festes de Carnestoltes, era tradicional celebrar en el marc de les lúdiques celebracions prèvies a la Quaresma la «rua de l’orso». Ho explicava ja fa uns anys, ell mateix, amb tot luxe de detalls —i a partir de testimonis directes—, en un article publicat en la revista La Balluerna a la primavera de 2020 [https://www.iecma.net/wp-content/uploads/2020/04/Belluerna_5-definitiu.pdf.pdf] que porta per títol, precisament, «El joc del cànter i la rua de l’orso a les carnestoltes de Teulada»: 

«Durant els dies de carnestoltes apareixia a Teulada i a altres poblacions de la Marina, un personatge disfressat d’orso, qui es dedicava a esglaiar el veïnat, especialment la jovenalla [...] “Tonet de Maria Joan” era un personatge rústic que, durant els dies de carnestoltes, es guarnia d’orso. Vestia saragüells i portava sobre el cos una jupa elaborada amb pells de corder. El rostre el tenia cobert amb una màscara negra amb les celles pintades de blanc, i el cap el portava cobert amb un «gorro», a fi d’ocultar la seua identitat. A les mans portava un enllaçador de tela subjectat per dos pals, per tal de capturar la jovenalla. Quan anava pel carrer obrava amb moviments com els d’una bèstia, i, quan acaçava la xicalla per capturar-los, o fer-los por, o quan es creuava amb alguna persona pel carrer, feia crits guturals i grunyia. Si corrien, els perseguia fins que els capturava o se li escapaven en entrar a alguna casa, d’aquelles que aleshores romania amb la porta oberta. És per tot açò que, des de l’òptica actual, podem dir que la rua de l’orso era una representació de teatre popular de carrer. 

»Durant els dies de carnestoltes, entre el darrer dijous i el darrer dimarts, l’orso accedia a la Vila per diferents indrets, el més comú dels quals era des del capdamunt del Raval. Entrava al carrer de Dalt des del Ravalet, però, en algunes ocasions, a fi de sorprendre el veïnat entrava a la Vila per la banda de ponent, pel “Cantó de Simó”, i en alguna ocasió es presentava pel Carreró. Aleshores, s’havia abillat la indumentària d’orso a casa Maria “Fu Fu”, una dona que hi tenia sa casa, i entrava a la plaça del Porxe quan s’hi celebrava el joc del cànter i esglaiava a tothom. 

»L’orso corria per tot el poble, i contràriament al que passa en altres representacions profanes del cicle festiu hivernal, en què s’escenifica la cacera de l’ós, la lluita ancestral entre l’home i l’ós, a Teulada era l’ós qui perseguia les persones a fi de caçar-les. L’orso portava a les mans, com ja s’ha avançat, una mena de llaç, integrat per dos pals i una tela unida a ells, que utilitzava per capturar les seues víctimes i una vegada caçades les sacsejava i després les soltava. 

»A la jovenalla, tot i els esglais de l’orso, els agradava la festa de les Carnestoltes i esperaven l’arribada dels darrers dies amb alegria. Quan veien l’orso, uns li tenien por i fugien, altres, els més fadrins li anaven darrere i el torejaven. No obstant això, tots li fugien per tal que no els capturara. Els més menuts corrien a la cerca de refugi i cridaven 

»“Mare, l’orso! Mare, que ve l’orso!”, altres ploraven i anaven a amagar-se. L’orso no solia clavar-se amb la gent adulta, tot i que si es presentava, li tombava el barret o la gorra als homes amb qui es creuava i tenia confiança, i a les dones feia la intenció de caçar-les, tot i que guardava les distàncies. Quan l’orso es cansava d’esglaiar i anar corrent per la Vila, agafava via per algun dels camins que envoltaven el nucli urbà i se’n tornava a casa fins al dia següent o fins a l’any vinent.» 

Doncs bé: l’altre dia em va deixar de pasta de moniato, l’amic Jaume Buigues, quan en un correu sobre el tema em va fer avinent que «Francesc Martínez, en parlar de les “Carnistoltes” en la primera tanda de Coses de la meua terra, també se’n fa ressò de la participació del personatge de l’os durant els “Darrers dies” a Altea». Xe, caram! Hi ha coses que no són de creure! I aquesta n’és una: perquè li vaig haver de confessar a Jaume, amb una mica de rubor, que fins ara m’havia passat del tot inadvertit aquest detall reportat de Martínez, sobre el personatge disfressat d’os en els Carnestoltes d’Altea. Però sí: feta la consulta, allí estava, certament, com una revelació, la referència observada per Jaume Buigues, en el primer volum de la trilogia del folklorista alteà, de l’any 1912: 

«Els tres dies de Carnaval hi ha més animació, i entre les bromes que es gasten hi ha la de tirar-se uns a altres farina: especialment són blanc d’esta xança els que van vestits de negre. Les màscares són més numeroses que durant la temporada, i ixen també de nit, anant per les cases a donar bromes, en especial les xiques fadrines, que per això s’ajunten en quadrilles, mirant-se estes i també els fadrins en els trages: el que més priva en elles és el de xixonenca, i entre ells el de contrabandiste. També sol eixir algú disfressat d’osso, i este està autoritzat per a fer-lo, per més que algunes voltes tinga d’eixir de la casa amb tota la lleugerea de sos peus.»       

Ja es veu: el cas de l’Onso de la Mata vinculat a la Candelera i assimilat al Carnestoltes és extraordinari, però no excepcional. Vull dir: que no és aïllat i únic. La memòria de l’os —de l’onso, o de l’orso— és encara viva en l’imaginari etnopoètic valencià, on també es conserven expressions idiomàtiques com «fer l’orso» o «ser un orso». Tot plegat, si bé es mira, apel·la al vessant més atàvic de la condició humana: a l’instint salvatge que es manifesta; a la vida que es desperta; a la natura que anuncia una nova primavera tan bon punt el calendari depassa el moment intermedi de l’hivern. I és així que el vell refrany català «Per la Candelera, l’os surt de l’ossera» convergeix amb altres dites populars nostrades més recurrents, en què la Candelera —talment el Dia de la Marmota, o el Graundhog Day anglosaxó— assenyala la fita o punt d’inflexió a partir del qual s’augura l’adveniment d’un nou i bon temps. La llum que renaix. El món que es devetla: «Si la Candelera plora, ja tenim l’hivern fora»; «Si la Candelera riu, ja som a l’estiu»; «Si per la Candelera flora, l’hivern ja està fora», «Per la Candelera, el sol salta a la Ribera»; «Per la Candelera creix el dia un pas de llebre»; «Per la Candelera, una hora sencera»; etc. 

Sí. Ara al febrer, entre la Candelera i el Carnestoltes, i a pesar del vent impietós d’aquests dies, val molt la pena confiar en el bon temps que vindrà: en la vida renovellada, en els instints rebrostats, en el despertar del vigor de la naturalesa. I esperançar-se, així, d’acord amb el cicle de l’univers, en la imminència d’una nova primavera —on encara siga possible la memòria, la força i la fantasia dels orsos (i de les persones de bona voluntat).