CASTELLÓ. El passat dimarts 5 de maig, la consellera d'Educació, M. Carmen Ortí, va visitar la ciutat de Castelló. Abans d'entrar a la reunió, els sindicats ja l'esperaven per reclamar, una vegada més, una negociació real. El professorat no demanava miracles ni grans titulars: simplement exigia una proposta seriosa damunt la taula. La resposta literal de la consellera va ser tan sorprenent com ofensiva: "Voleu que portem un document?".

De veritat, senyora Ortí? Encara es permet fer eixa pregunta després de mesos de mobilitzacions, advertències i vagues? La seua actitud no només evidencia una falta absoluta de respecte cap al professorat, sinó també una preocupant incapacitat per entendre la gravetat del conflicte educatiu que viu a la Comunitat.

Cal recordar que l'11 de desembre de 2025 ja es va convocar una primera vaga educativa i que aleshores ja es plantejava la possibilitat d'una vaga indefinida a partir del mes de maig. Posteriorment, el 31 de març de 2026, una nova jornada de vaga va tornar a evidenciar el malestar creixent de la comunitat educativa. Tot apuntava al conflicte actual. I, malgrat això, la Conselleria ha sigut incapaç d'aportar cap proposta digna ni cap voluntat real de negociació. Només va enviar un decàleg que inclús posava en dubte la professionalitat dels docents i les seues absències.

Per tant, la responsabilitat de la vaga indefinida iniciada el dilluns onze de maig té noms i cognoms: la consellera M. Carmen Ortí i el president Pérez Llorca. El problema de fons és el menyspreu sistemàtic cap a l'educació pública valenciana. I aquesta responsabilitat no es pot desviar ni cap als sindicats ni cap a l'oposició política.

Si l'alumnat de segon de batxillerat es veu afectat per la situació, també cal dir clarament qui és responsable. És la consellera d'Educació qui no ha pres seriosament les reivindicacions de la comunitat educativa; és ella qui ha manipulat dades per desacreditar les demandes del professorat; és ella qui ha enviat cartes a les direccions privades de les famílies amb una clara intencionalitat política i carregades de falsedats; i és ella qui ha intentat enfrontar famílies i docents.

Com deia Maria Montessori, "el senyal més gran d'èxit d'un professor és poder dir: ara els xiquets treballen com si jo no existira". Tanmateix, perquè això siga possible, cal una administració que respecte el professorat, que dialogue i que defense l'educació pública, no que la convertisca en un camp de batalla ideològic.

La consellera i el Consell han repetit dades enganyoses de manera reiterada. No és cert que s'hagen incorporat vuit mil docents nous a l'educació pública valenciana des de l'arribada del PP al govern. L'increment real és molt inferior i, en gran part, respon al compliment obligat de l'Acord de Plantilles impulsat pel govern anterior i exigit judicialment. Però el més greu no és només la manipulació de les xifres, sinó la utilització deliberada de la demagògia per dividir la comunitat educativa.

Convé recordar, a més, que la Confederació Gonzalo Anaya, l'entitat majoritària de famílies del País Valencià, ha expressat públicament el seu suport a les reivindicacions del professorat. Per tant, no es tracta d'un conflicte corporatiu, sinó d'un malestar generalitzat davant el deteriorament constant de l'educació pública.

I els exemples són nombrosos: retallades a les Escoles Oficials d'Idiomes, retallades en la Formació Professional, retallades en les escoles d'adults, paralització de la construcció i rehabilitació de centres educatius, l'erràtica política de formació del professorat, marginació del valencià als centres escolars, retribucions del professorat a la cua de tot l'estat espanyol, la renovació de concerts a centres que segreguen per sexe, el retrocés en les polítiques d'igualtat i diversitat o la imposició ideològica en l'educació apostant més per la religió que per la ciència. Tot això dibuixa un model educatiu regressiu i profundament allunyat de les necessitats reals de la societat valenciana.

Davant d'aquest panorama, és legítim preguntar-se: de veritat la Conselleria creu que la comunitat educativa pot estar satisfeta? El malestar és tan profund que ja afecta també altres sectors: el professorat de la concertada, les educadores i educadors de 0 a 3 anys i, sobretot, unes famílies cada vegada més cansades i desesperades.

Aquests dies, diferents equips directius de totes les etapes educatives reconeixen en privat que han perdut qualsevol esperança de canvi. A més, denuncien que el curs 2026-2027 arribarà amb una nova retallada de professorat. Alguns casos ja són especialment alarmants: l'IES L'Estació d'Ontinyent podria perdre més de vuit docents i l'IES de Canet de Berenguer més de cinc. I no són excepcions, sinó només dos exemples d'una retallada generalitzada que afectarà desenes de centres.

Quan un govern deixa d'escoltar la comunitat educativa, la confrontació esdevé inevitable. I quan, a més, respon amb arrogància i propaganda, el problema deixa de ser únicament educatiu per convertir-se també en un problema democràtic.

Per dignitat política i per responsabilitat institucional, el millor que podria fer la senyora Ortí és presentar la seua dimissió.