Així ha quedat la vaga del professorat valencià: en suspens. Ahir, per fi, es recuperava la normalitat als col·legis i els instituts. Però la vaga no ha sigut desconvocada, sinó només «provisionalment suspesa». I el matís és important. Per un costat, perquè això significa que el conflicte —la insatisfacció, el desacord, el descontent— continua obert: no debades, prop d’un 90% dels mestres s’han pronunciat en contra de l’última proposta d’acord oferida per la Conselleria el passat dimarts 9 de juny. I, per l’altre costat, perquè des del punt de vista legal i pràctic desconvocar hauria significat posar fi definitiva a la present vaga (de manera que per a tornar a convocar una interrupció de l’activitat laboral s’hauria de tramitar un nou procés de legalització de vaga, amb un termini mínim de deu dies), mentre que suspendre —l’opció elegida pels docents— significa, només, pausar la vaga indefinida, de manera que en el moment que els sindicats ho vulguen podran reactivar-la immediatament, amb el mateix format actual, sense necessitat de cap tràmit burocràtic ni cap termini dilatant.

La situació és allò que, manllevant l’argot de la pilota valenciana, se’n podria dir: «A dos i ratlla, i pilota penjada.» Ço és: amb tot sense decidir i el joc forçosament —i frustradorament— interromput. Perquè després d’incomptables hores de negociació en la ja famosa Mesa Sectorial d’Educació durant —es diu fàcil!— els trenta-dos dies que ha durat la vaga, els resultats no han sigut precisament òptims. La prova del cotó, ací, és el resultat de la consulta feta pels sindicats als seus representats: dels 30.238 mestres que s’hi han volgut pronunciar, només 4.021 professionals s’han declarat partidaris d’aprovar en la seua totalitat la proposta d’acord presentada per la Consellera el passat 9 de juny (13%), mentre que 26.217 mestres, en canvi, s’han pronunciat obertament en contra d’aquesta última proposta (87%). 

Amb aquestes xifres, els acords signats dimecres entre l’administració i els diferents sindicats amb representació en la Mesa han sigut, com se sap, mínims. Pràcticament irrisoris. Només els sindicats minoritaris ANPE i CSIF han signat amb l’administració un acord en l’àmbit de negociació «Retribucions i condicions laborals»; STEPV, CCOO, UGT i CSIF han subscrit l’únic acord majoritàriament referendat de tota la negociació, que és l’aconseguit en l’apartat de «Simplificació burocràtica»; i en últim terme, sorprenentment, hi ha hagut també, al final, la signatura d’un acord amb l’administració per part del sindicat CSIF en l’apartat relatiu al «Valencià». Cap sindicat —absolutament cap!— no ha volgut, en canvi, signar la proposta de Conselleria en la resta dels apartats objecte de negociació: «Inclusió educativa», «Formació professional», «Infraestructures educatives», «Plantilles i personal docent» i «Ràtios».

Aquest resultat, es vulga com es vulga mirar, és penosament minso —esquifit, raquític, escarransit— si es compara amb les dimensions històriques de les mobilitzacions protagonitzades pels mestres. Més encara si es té en compte la molt desigual representativitat dels diferents sindicats presents en la Mesa, per tal com STEPV representa, en realitat, més de la meitat dels docents (52,97%), ANPE a penes una cinquena part (21,62%), CSIF i CCOO aproximadament un de cada deu (11,89% i 9,19%, respectivament) i UGT menys d’un de cada vint (4,32%). Cal insistir-hi, per tant, en la lectura: al final de la correguda, l’únic acord que l’administració ha aconseguit subscriure amb una majoria sindical, ha estat en matèria de «Simplificació burocràtica». Ja es veu: un èxit francament discutible, considerant les coses crucials —importantíssimes— que hi ha en joc i que encara resten lluny de suscitar acord.

Per deformació professional (i perquè soc d’aquells que es creuen de veritat allò que «l’ànima de les persones —com la dels pobles— és feta de paraules») he seguit amb un interés especial el resultat que finalment s’ha produït en l’apartat del «Valencià», on a última hora sorprenentment s’ha produït la signatura d’acord d’un sindicat minoritari: el CSIF, que ara com ara representa a penes un 11,89% del professorat de l’ensenyament públic no universitari. Si dic veritat, he de confessar que la sensació que he tingut durant tot el procés de negociació és que ni l’administració ni els sindicats sabien ben bé quines mesures concretes posar damunt la taula per a la millora efectiva del valencià en el sistema educatiu públic. Més enllà de la consigna genèrica —«Educació pública de qualitat i en valencià!»— a penes hi ha hagut iniciatives concretes amb capacitat de despertar il·lusió i entusiasme en aquest front decisiu que és el de les garanties per a una formació de trellat. Perquè aquesta és, en últim terme, la qüestió: que l’educació pública del poble valencià puga ser o no, en el futur, una educació de trellat...

Si, amb la boca menuda, en les diferents sessions de la Mesa els sindicats reiteraven pràcticament com a única proposta en aquest capítol de «Valencià» la retirada de la «Llei 1/2024, de 27 de juny, de la Generalitat, per la qual es regula la llibertat educativa» —la famosa Llei Rovira—, els representants de la Conselleria replicaven, absolutament carregats de raó, que la Mesa Sectorial no pot usurpar les competències de les Corts Valencianes i no disposa, per tant, de la facultat d’aprovar o derogar lleis. Una tal escenificació ha anat repetint-se una volta i una altra, com la cançó de l’enfadós, i al final (en el document del dia 9 de juny) les mesures de l’apartat «Valencià», per falta de qualssevol altres propostes alternatives, ha quedat reduïda a un parell de punts (i una cua insubstancial). Els transcric literalment i acabe més prompte: «Desenrotllament d’un pla de formació del professorat, amb especial incidència a les comarques de predomini lingüístic castellà. // Regulació de la formació del professorat, per part de la Conselleria i d’entitats col·laboradores, conduent a l’expedició dels certificats de formació didàctica de Capacitació per a l’ensenyança en valencià i del Diploma de mestre de valencià, i dels seus efectes exclusivament com a mèrit en els procediments d’accés i provisió en què participe el personal docent. // Tot això, en el marc de la legislació vigent.»

I punt. Tot això era la proposta. I tot això és el que, finalment, va signar el CSIF el passat dimecres 10 de juny. Comentant la jugada, una amiga m’observava, en un grup de WhatsApp: «Però si és un sol sindicat, i dels més minoritaris, això es pot fer?» Poder-se fer, es pot fer: s’ha pogut fer. Cadascú signa allò que vol. Però una altra cosa és quin recorregut pot tenir aquesta signatura d’acord feta només per un sindicat tn minoritari... Personalment, estime que, per als deures d’estiu que la incapacitat de negociació deixa —tant als sindicats com a l’administració— (a canvi de la suspensió de la vaga hi ha acordades i compromeses, això sí, noves convocatòries de la Mesa Sectorial per a intentar els acords fins ara no aconseguits), hi hauria d’haver un exercici de redacció de propostes concretes, viables, raonables i majoritàriament assumibles en benefici del trellat desitjable dins i fora de les aules. Mentrestant —en això em vull mullar—, celebre molt positivament que l’administració i la totalitat dels sindicats hagen vist amb bons ulls la recuperació dels títols de Capacitació i de Mestre com un instrument útil per a garantir la qualitat lingüística i didàctica del conjunt del professorat no universitari. 

En un moment puntual de les interminables reunions, quan es va debatre el punt dels títols de Capacitació i de Mestre, algú, en un exercici de sinceritat, va voler dir la nuesa de l’emperador: «És que mai no he sabut per què se’ls van voler carregar, aquests títols, l’any 2020», va confessar. I el silenci de la resta dels presents assentia i ratificava aquesta idea que, en efecte, l’emperador s’havia exhibit nu públicament sense que ningú dels seus adeptes s’atrevira a observar-li-ho. Que se m’entenga: quan parle ací de la nuesa de l’emperador, em referisc al fet que, al seu dia, carregar-se les línies de valencià i els títols de Capacitació i Mestre va ser un despropòsit total i absolut —absolutament inexplicable— per part del Govern del Botànic. Tant és així, que si ara hi ha un punt únic d’acord clar entre administració i sindicats (no només CSIF, també CCOO, UGT i STPV) és precisament aquest: la necessitat de recuperar, com a garantia formativa del professorat, els referits títols.

Però atenció! Perquè en l’actual redacció de la proposta d’acord feta per la Conselleria s’introdueix un element que no hauria de passar desapercebut a ningú. És a saber: el de les «entitats col·laboradores». A quines «entitats col·laboradores» es refereix? Què amaga, aquest sintagma vague? Vegem: si estem parlant de formació de mestres i, per tant, d’educació superior —la més superior de les educacions, al meu parer—, només hi pot haver una possible lectura per al text redactat pels actuals representants de l’administració quan diu que la «regulació de la formació del professorat» serà «per part de la Conselleria i d’entitats col·laboradores»: inexcusablement, aquestes «entitats col·laboradores» han de ser les universitats valencianes. Qualsevol altra possible interpretació —crec que és ara el moment d’advertir-ho, preventivament— seria una gravíssima ingerència contra el sentit, les funcions i les competències de les institucions universitàries: contra les regulacions que, en aquest sentit, emanen directament de la Constitució Espanyola i l’Estatut d’Autonomia. Vinc a dir-ho perquè, en un moment determinat del debat, vaig poder sentir perfectament amb no poca estupefacció que un dels representants sindicals —precisament del CSIF— va especular amb la idea que el seu sindicat potser podria erigir-se com una d’aquelles «entitats col·laboradores», i va arribar a plantejar, fins i tot, que ells mateixos podrien impartir la Capacitació i el Mestre dins dels seus cursos de formació sindical.

Uf! Abans que la bola es faça més gran, i sabent que —sí o sí— les negociacions hauran de continuar produint-se al llarg de l’estiu i qui sap si també a principis del curs vinent, algú —des de la Generalitat, des de les universitats valencianes, des de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, o des d’on convinga— hauria de reclamar ja mateix una mica de trellat en aquest assumpte, que és ara com ara l’únic punt concret d’acord evident entre l’administració i el conjunt dels sindicats en el capítol referit al «Valencià». Per si serveix de res en la recerca d’aquest trellat —o consens, o sentit comú, o com se’n vulga dir—, no m’estic de recordar que els títols de Capacitació per a l’Ensenyament en Valencià i del Diploma de Mestre de Valencià van quedar derogats incomprensiblement pel Govern botànic l’any 2020, amb l’entrada en vigor de l’Ordre 3/2020, de 6 de febrer, de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport. Per mitjà d’aquesta ordre, de fet, va ser derogat l’anterior Ordre 17/2013, que era la que regulava aquestes acreditacions: una ordre absolutament pràctica, raonable, eficient i operativa, que disposava del consens de tota la societat, incloent-hi, per descomptat, el del conjunt de les universitats valencianes, les quals unànimement van presentar al seu dia arguments i al·legacions «en termini i forma» contra la inexplicable iniciativa derogàtoria —culminada amb l’Ordre 3/2020—, que tan funestos i desastrosos efectes ha demostrat tenir per a la formació de mestres i per al valencià en el sistema educatiu. 

Tractant-se com es tracta d’educació superior, en aquela enyorada Ordre del consens —l’Ordre 17/2013 («per la qual es regulen les titulacions administratives que faculten per a l’ensenyament en valencià, del valencià, i en llengües estrangeres en les ensenyances no universitàries en la Comunitat Valenciana»), aprovada, per cert, en temps de Maria José Català com a consellera d’Educació— s’establia clarament, sense cap tipus d’embut ni broma al·lusiva a «entitats col·laboradores», la literalitat següent: «La direcció general amb competències en matèria de formació del professorat i les universitats de la Comunitat Valenciana seran competents per a l'expedició d’estes titulacions administratives.»

No és per res, però —si no ho dic rebente!— té nassos la cosa que, enmig del clamor popular d’una majoria de la societat valenciana reclamant «educació pública de qualitat i en valencià», hagem de veure que, en l’únic punt concret i de pes que hi ha ara mateix damunt la taula sobre la situació del valencià a les escoles i els instituts, l’objectiu òptim i desitjable (l’acord que jo ara mateix signaria a ulls clucs, i crec que els sindicats majoritaris també) siga el de poder recuperar l’esperit i la literalitat d’aquella vella Ordre de 2013. Tractant-se d’educació, i precisament ara al juny que és temps d’avaluacions i de publicacions de notes, crec tant els actuals responsables de l’àrea d’Educació de la Generalitat Valenciana, incapaços de fer fructificar una negociació de millora del sistema educatiu amb els representants sindicals, com els (ir)responsables botànics immediatament anteriors, mereixen, lamentablement —ai!—, una mateixa nota: la que dona títol a aquest article.