He passat la setmana a Vic, en el V Congrés Internacional de Geografies Literàries. I ara que tot just n’acabe de tornar no puc sinó ratificar-me en la idea que, enmig del món de pantalles en què normalment ens trobem immersos, l’estímul de la presencialitat, de les coneixences personals, de la paraula directa, dels debats serens, de les reflexions compartides i de les converses amicals amb col·legues d’ací i d’allà constitueixen un veritable bàlsam per a l’esperit: com també és sempre un regal per als sentits passejar pels carrers, les places i els edificis nobles d’aquesta bellíssima ciutat que —no sé per què— sempre em produeix la sensació de transportar-me a b.

La bona qüestió és que, durant l’acte d’inauguració del Congrés, el professor Pere Quer va voler lamentar públicament, en nom de l’organització de l’esdeveniment —una organització impecable, tot siga dit—, el fet que la conferència inaugural, a càrrec del professor Stewart King de la prestigiosa Monash University, seria finalment per videoconferència. Ho va voler lamentar d’una manera especialment emfàtica, subjectiva i humana, explicant que el senyor Stewart King no havia pogut venir des d’Austràlia perquè, a pesar dels esforços realitzats des d’un continent i des de l’altre, no havien aconseguit trobar la manera de fer-ne viable el viatge perquè els tots vols comercials que l’haurien fet possible s’havien vist afectats pel tancament dels espais aeris i les cancel·lacions de vols com a conseqüència de la guerra d’Iran. I és en aquest punt que l’admirat amic Pere Quer va voler qualificar la guerra —de passada, com qui no vol la cosa— amb un sintagma no puc evitar de subscriure plenament i de reproduir ací en la seua literalitat: «un símbol sagnant de tot allò que la humanitat encara té per recórrer».

L’apreciació, en efecte, no pot ser més precisa als meus ulls: la guerra —el fenomen de la guerra, la guerra d’Iran i totes les guerres que ara mateix hi ha actives al món— és l’exponent més lamentable, frustrant i dolorós dels fracassos obtinguts pel conjunt de l’espècie humana en el llarg i fascinant viatge de la civilitat. Si en aquest suposat viatge els èxits són evidents pel cantó del coneixement i de la tecnologia —en la medicina, en les comunicacions, en les possibilitats comercials, en la intel·ligència artificial o en la revolució genètica—, no menys indubtables són els fracassos obtinguts pel cantó de les injustícies socials, les desigualtats en les oportunitats, els totalitarismes, els fanatismes, els abusos de poder, la perversió, la corrupció i, com a compendi de tot, la violència, la destrucció, la guerra i la mort.

—Xe! M’ha semblat genial, això que has dit en la inauguració, que la guerra és un símbol cruent dels passos que la humanitat encara no ha sabut fer —li he volgut confessar a Pere, al final de la sessió matinal del Congrés, mentre caminàvem en direcció al restaurant on havíem de dinar.

—Sí? Moltes gràcies, Joan. És que és veritat...

—Ja ho crec! Saps què passa? Que quan era jove, i rebel, i idealista, i bohemi, i entusiasta, i pacifista, i utòpic, i tot allò que un ha de ser quan és jove, em vaig arribar a creure de veritat que podríem construir un món més bell, i mes just, i més digne, i més raonable, i més lliure, i més igualitari, i més tot! Estava convençut que, quan tindríem fills, els deixaríem un món arreglat i preciós, en què la barbaritat de la guerra només seria una referència vergonyant del passat, un exotisme inversemblant que només apareixeria en els llibres d’història. I mira tu, en canvi, quin merder de món els estem deixant!

— No saps com t’entenc, Joan! —va assentir amb aire greu, l’amic Pere Quer—. Crec que hi ha una qüestió generacional en això...

—Sí! Diria que, la nostra, d’alguna manera, és la generació directament beneficiària del moviment pacifista nord-americà, i mundial, que va nàixer arran dels despropòsits de la Guerra del Vietnam.

—Exacte! I també vam ser fruit de les esperances que s’obrien amb el final del franquisme i les expectatives il·lusionants de la democràcia.

—Cert! Volíem creure en allò que deia la veu del poeta: que tot estava per fer, i tot era possible...

—Ai! —sospira Pere, amb un somriure bonhomiós, enyoradís, experimentat, culte.

—Jo recorde —li confesse— que al seu dia em va commocionar sobre manera la Guerra del Golf de 1991. Em va causar una impressió fortíssima: una por atàvica, profunda, incomprensible. Perquè sí, d’acord: el món mai no havia deixat de tindre guerres... Però eren guerres remotes que enteníem confinades al tercer món encara no desenvolupat: Angola, Cambodja, Iran i Iraq, Afganistan, Etiòpia, Moçambic, el Congo... Però la guerra aquella del Golf, amb la invasió de Kuwait, posava en evidència que Occident no havia aprés cap lliçó després de les grans guerres del segle XX, i que tornaria a caure en l’aberració (i en el negoci) de la guerra.

—Coincidim, Joan, coincidim. A mi em va passar igual. Pensàvem que el monstre de la guerra s’havia acabat. Recorde que la preocupació ideològica més important que teníem en aquell moment era sobre la manera de gestionar els beneficis esperables del progrés econòmic i social d’un món estable i sense guerres: com faríem perquè l’abundància previsible es poguera aprofitar de manera òptima, amb criteris igualitaris, justos, solidaris, no discriminatoris, etc. I ara, en canvi, ja veus!

—Sí: hem passat de sensibilitzar-nos per les formes del progrés a preocupar-nos pels perills de la involució.

—Ni més ni menys...

Ho he d’admetre: tantes coincidències amb el col·lega Pere Quer van arribar a inquietar-me. Quasi fins al punt de lamentar-les. Perquè discutir —confrontar idees dissidents— és molt més estimulant, constructiu i divertit que convergir completament en una mateixa perspectiva, una mateixa interpretació o un mateix plantejament.

—Caram, Pere! Ens divertirem poc, tu i jo, discutint. Veig que pensem massa igual... —li dic, al final.

—Tampoc no passa res, Joan, si estem d’acord en una cosa... —riu Pere, amb l’amabilitat infinita que el caracteritza (la pròpia de les persones erudites)

—No, home, no! Què ha de passar? —ric també jo, conscient com soc que Pere em té filat i coneix perfectament la meua bregosa afició a la dialèctica.

Tan poc passa, que —ja ho veuen— no m’estic de reconéixer públicament, ara i ací, la plena i absoluta adhesió al pensament que Pere Quer va saber verbalitzar en la inauguració del V Congrés de Geografies Literàries que ahir mateix es va clausurar en la Universitat de Vic. I —ni que siga com a agraïment a l’organització pels instants eterns que hi hem pogut compartir— volia compartir-lo, com a punt de meditació, en aquesta tribuna: la guerra és sempre un error, un disbarat, una absurditat; una vergonya flagrant. Efectivament —Pere Quer dixit—: «un símbol sagnant de tot allò que la humanitat encara té per recórrer».