PATRIMONI

Cobertura multirisc: de què protegir el nostre patrimoni viu?

26/05/2024 - 

CASTELLÓ. El 1936, l’alumnat de la Escuela de Bellas Artes de Madrid, va crear un seguit de cartells, fets a mà, per tal de convéncer a la ciutadania de la imperiosa necessitat de conservar els béns culturals que la Junta de Incautación y Protección del Patrimonio Artístico presumia estaven en risc de destrucció o desaparició. Aquests cartells, que varen ser penjats a les parets, proclamaven eslògans com “El arte y la cultura reclaman tu ayuda ciudadano”, “No veas en esto el lujo sino el arte popular, consérvalo para el tesoro nacional”, “Los libros son tus armas de mañana ¡¡Ayuda a conservarlos!!”. 

Evidentment, el context en el qual aquesta acció va tindre lloc era d’un perill extrem per al conjunt de béns materials que conformaven (i conformen) el valuós patrimoni cultural de l’estat. Així tot i això, des de fa anys, els cercles vinculats al patrimoni cultural repeteixen aquest mantra de perill imminent al qual s’enfronta el nostre ric patrimoni. Des del món acadèmic i científic, passant per l’administració pública i arribant fins al món associatiu que tant ha fet i fa per la conservació dels béns culturals comuns.

Al remat, en molts d’aquests fòrums, congressos, jornades, etc. un es va repetint mentalment la mateixa pregunta quan arriba a les sessions de “riscos i oportunitats”, què són, en definitiva, un clam tradicional al llarg de les presentacions. De què hem de protegir el nostre patrimoni? De què o de qui? La resposta ja ens hem atrevit a verbalitzar-la, aprofitant el darrer debat que s’ha organitzat, el passat dijous a la Universitat Estacional de Cullera. 

En primer lloc, la cultura viva s’enfronta a una inflació de declaracions patrimonials, de desig de reconeixement, principalment per part d’administracions que cerquen en aquests processos patrimonialitzadors una imatge de bones pràctiques reconegudes com a tal, però que en la major part dels casos provenen de plantejaments polítics. No oblidem que el patrimoni immaterial és barat, la inversió de diners és ridícula en comparació amb el rendiment en visibilitat que ofereix a les administracions. No ens atrevim a confirmar que eixe rendiment arribe també als portadors de les tradicions. Immersos en aquesta realitat, també comencem a dubtar de l’abast real d’eixa protecció a què ens aclamem quan iniciem un procés de declaració en alguna de les seues formes legislatives. 

En més d’un cas ha resultat ser que, declarar patrimoni una manifestació cultural viva, afavoreix els corrents neoliberals, que fan de cada aspecte de valor (emocional inclús) de les nostres vides, una oportunitat de negoci, d’extracció de riquesa que generen marques, com afirmava Gil-Manuel Hernández. Un bé patrimonial es converteix en un objecte de consum, i el desvincula del seu sentit i significat, per oferir-lo, generalment, a un sector turístic que fagocita experiències enllatades i uniformades (que no són tal en realitat).

Açò ens vincula amb una segona part, que es deriva com a conseqüència, i no és sinó l’espectacularització i teatralització de les manifestacions culturals. Vivim immersos en la cultura de l’espectacle, a consumir a voluntat del client, i que produeix un trencament amb els motius i els arguments de cada celebració o ritual. És a dir, amb el significat de cada manifestació popular. Eixe espectacle també és raó de capitalització  monetització, però no per part dels protagonistes, sinó per agents externs que fan un usdefruit d’allò que altres organitzen i financen. No ho veiem durant les mascletades del cap i casal? Els balcons i oficines es tornen en espais desitjats, sota una taxa, per ser assistent a un fet cultural, però de forma privilegiada, marcant una diferència, fins i tot de classe. Assistents de primera i de segona, generant benefici econòmic. O el cas de Bunyol, oferint entrades VIP, per a viure una experiència immersiva, que ja no només gaudirà el protagonista, el fester, sinó aquell o aquella que estiga disposat a pagar.

Així, aquells que s’encarreguen de continuar amb les tradicions, d’organitzar els esdeveniments festius, culturals, d’investigar, de divulgar, de mantenir el coneixement viu, veuen com el fruit dels seus esforços deriva cap a tercers. Que són altres els qui trauen un rendiment, utilitzant el patrimoni cultural com un recurs econòmic tan sols, ja que ens sobrevola el núvol del rendiment en forma de diners. És així com veiem massificar-se les celebracions festives, impossibilitant en molts casos el normal desenvolupament d’aquestes, i com la massa de gent només està interessada en la captació d’imatges, per a continuar mostrant (a qui?) la seua experiència, o millor dir, la seua presència durant l’esdeveniment que ha consumit. 

I què hi ha del rendiment emocional de les comunitats portadores? Notem darrerament un esgotament i una falta de compromís important en els grups de persones que habitualment s’han fet càrrec de la continuïtat del patrimoni viu. Aquestes persones són les dipositàries dels sabers, del saber fer, i les que ho hauran de transmetre tot a altres generacions. Fer que les persones senten com a pròpies les tradicions i coneixements, per tal que s’identifiquen i generen sentiments de pertinença en la societat. Com apuntava Enric Olivares, el compromís està vinculat a no apropiar-se estèticament d’una festa, no de vestir-se i participar per lluir-se davant del poble, sinó de ser partícips de curar el patrimoni, de donar-li sentit i significat. 

Potser ens passem de drama, quan ens reunim, molt de tant en tant, aquells que ens estimem la cultura viva, aquells que ens sentim vius gràcies al patrimoni que hem heretat. O potser no ens hem ficat encara seriosos del tot per tal de previndre catàstrofes i pèrdues culturals, com aquella que auguraven l’any 36. Encara haurem d’eixir a pegar cartells als carrers que clamen “ciutadà, al destruir el teu patrimoni, destrueixes la teua riquesa”. Per què, no serà que estem protegint el patrimoni viu de nosaltres mateixa?

next