CASTELLÓ. La galería Cànem de Castellón acoge desde el pasado 17 de febrero y hasta el día 20 de abril la exposición de dibujos Lux (2018 - 2023) del artista Isidre Manils (Barcelona, 1948).
La particularidad de estos dibujos de Manils es su proceso: crea desde el negro más absoluto y desvela la luz, las imágenes, borrando con goma sobre toda una superficie pintada con carboncillo de Siberia, un carbón mineral especialmente oscuro.
“Si t'he de ser franc, suposo, estic segur, que deu haver algú que ho fa també, jo el vaig anar descobrint amb aquest carbó mineral amb que dibuixe, que és d'un negre molt intens, no és el comú carbonet de llenya. Dibuixant vaig vore que les parts que jo destapava del negre eren més interessants que els que col·locava. Vaig començar a fer superfícies totalment negres sobre el paper blanc i en lloc de dibuixar amb un llapis dibuixe amb gomes. És una mica com l'escultor, que va treient el que sobra de material. Inclús els més blancs eren negres també. Radicalment sempre són negres, i jo destape amb gomes de diferents dureses, és una manera d'aparició, vaig treient fins que apareix una imatge”.
La disposición de Lux en Galería Cànem es lineal, vemos las imágenes una después de otra. Aun así se revela el carácter ambiguo del tiempo; los dibujos de Manils son momentos vaporosos, intervalos que se desvanecen dentro de una situación. “Són imatges que no saps què està passant, no saps si surten o entren. Aquesta cosa d'aparició i desaparició m'agrada molt. A més, aquests quadres els he exposat abans en mosaic, queda molt impressionant una paret plena, però perden la singularitat. Jo els faig d'un en un, i com que ho permet l'espai, tenie ganes de ficar-los d'un en un, que tingués aquesta cosa narrativa, com una ratlla cinematogràfica de fotogrames, però que es puguen veure individualment”.
En la Historia del Arte tanto el cine como la pintura han hablado de todo. Isidre dijo que en cierto modo le debía más a Hitchcock que a Picasso. La virtud que ve Manils en el proceso de sus dibujos es que la imagen no se ve como un dibujo, sino que resulta más “animática”.
Los abuelos de Isidre Manils eran propietarios de un cine en su pueblo, Mollet del Vallés. “La meua vivenda estava just al tocar, o sigui, jo des de la meua habitació escoltava el cine, les pel·lícules les sentia. Va coincidir en que m'agradave dibuixar, així va anar sortint aquest gust per la imatge i el cine. Algo que dic i que també deia als meus alumnes és que per a mi el cine i la pintura son les dos grans arts de la mirada. No és casualitat que el cine l'inventessin estudiants de Belles Arts. Naturalment, una és la gran art de la imatge narrativa en moviment i l'altra de la imatge fixa, i tant un llenguatge com l'altre ho poden dir tot. Inclús quan pinto penso més en cinemascop que… que en Velázquez” -riu- “Saps què vull dir?”
Igual que sucede en las películas, cuando la idea del cineasta es ocultar el artilugio -que la cámara no deje huella, mostrando una narración sin sutura-, sucede en el dibujo de Manils. Lo que le gusta del proceso es lo que queda de la materia, mientras el gesto desaparece, desaparece la manualidad. “Quan comences un dibuix, encara que siga amb gomes, hi ha un gest allà, però el que m'agrada és precissament que desapareixi la mà”. Los dibujos de Isidre podrían parecer una fotografía o simplemente una imagen. “Inclús quan pinto intente que quede la imatge lo més fina i intangible possible. Que la matèria també hi és, però que no tingui una presència forta”.
El trabajo de Isidre Manils tiene también bastante de dantesco. Una de sus series es ‘Les portes del Paradís’ (2015 - 2017), actualmente en Cànem están expuestas algunas de las piezas pertenecientes. En la iconografía que utiliza el artista se repiten algunos motivos como el fuego, los cabellos, la mirada, el espejo, las puertas y pasillos. “Les portes em fascinen, i les he fet de moltes maneres, en llums de dintre, llums de fora… Des del punt de vista simbòlic és un objecte amb una càrrega molt forta i m'atrauen molt com a lloc de pas, de canvi… Té un misteri la porta”. Como se explica en el catálogo, en sus obras hay un proceso de ascenso, “una metamorfosis progresiva hacia la luz”.
Los dibujos que encontramos en Lux son bellos, aunque también pueden resultar inquietantes. El artista trata de “buscar la belleza escondida en el infierno”. Moments Ago (2003) es una exposición cuyas obras creó Isidre Manils durante el tiempo que duró la guerra de Irak. “Vaig fer un total de no sé si 200 o 300 pintures petites, com de 10x5 cm més o menos, va quedar un mosaic de pintures de guerra, però era que tot es veia i no es veia, evitava el melodrama, tenia aquesta foscor, aquesta cosa. També buscava aquelles llums dels aparells dels bombardejos”.
Dice Manils que el horror te hace cerrar los ojos, después el arte lo filtra y lo hace visible. “El horror s'ha de fer, s'ha de pintar, d'una manera bella jo crec, perquè si no no funciona, no ho veig eficaç, al final tanques els ulls, ha de ser una cosa filtrada jo crec”. Cuando ha proliferado la difusión de imágenes violentas, la tendencia del espectador ha sido hacia la desensibilización, algunas cosas se pueden entender sin… “Això és, de manera indirecta. Fora de camp, saps?”
Cuando visité Galería Cànem lo hice con cita previa y algunos días después de la inauguración de Lux. Así que fue una visita especialmente tranquila, que permitía contemplar en silencio. “No hay pregunta ni tentación”. El catálogo de obras de Isidre Manils, escrito por Jesús Martínez Clarà, recomienda honrar a las obras con ese silencio, “la intuición y no la razón se instala como argumento. Mientras que el silencio la favorece, el habla crea dualidades y confrontaciones innecesarias”, aunque también habla de que “el silencio nos acerca y nos aleja de la obra”, con la pérdida de dualidad “ya no sabemos si estamos en uno u otro lado de la puerta”. “Se trata de pensar sin pensar”.
“Jo soc molt dolent fent textos, ja ni m'atreveixo” bromea Manils. Hacía mucho que el artista tenía ganas de hacer una exposición sólo de dibujos “el dibuix aquest em semblava que anant sol podia anar bé, i es va donar la casualitat que tenia obra molt ben enmarcada amb vidres de museu. Perquè són pintures molt negres que si s'exposen en vidre normal fa un mirall, no es veu res. Quant al silenci, bueno, el silenci és si som del taller, suposo que això és transmet en tot el que fem. M'agrada que l'obra sigui poc sorollosa. Podria dir moltes coses i no sé si te diria la veritat, és una intuïció, ho faig de manera inconscient. És bo que la obra es llegeixi de varies maneres”.
Isidre Manils ya ha visitado Cànem en varias ocasiones: “He exposat crec que 4 cops i me l'estimo molt perquè la Pilar Dolz és un heroi, perquè ha fet art contemporani a Castelló durant 50 anys, això és heroic”.
La Galería Cànem se puede visitar de martes a sábado desde las 17 hasta las 21 horas, y con cita previa por las mañanas.
