Foto: ANTONIO PRADASCASTELLÓ. No es Domingo Martínez una cara desconeguda per a Vila-real. A més d'haver impulsat cites com el Festival de Màgia o el FITCarrer, conjuntament amb Pau Ayet, ha treballat al departament de Cultura durant més d'una dècada. Així mateix, en els últims anys ha dut fins a diferents municipis de la província tota classe d'espectacles de teatre de carrer, gràcies a 23 Arts, l'empresa que dirigeix. Ara, sense deixar arrere aquesta tasca, reprén la seua relació amb les institucions, fent-se càrrec de la programació escènica de l'Auditori de Vila-real. El coordinador artístic agarra el timó de l'espai públic durant dos anys, amb opció de pròrroga a uns altres dos més. Ho fa, com bé es coneix, en un context fortament marcat per la crisi sanitària, però en un moment on els teatres pareixen haver superat molts obstacles. Sobre els reptes de futur que té la ciutat conversa Domingo Martínez amb Castellón Plaza.
-Va arribar en juny amb l'objectiu de tancar la programació de Vila-real de 2022. Encara no són temps fàcils, com ha anat?
-Després de quasi dos anys no et pots quedar parat veient si hi ha o no restriccions. Nosaltres, evidentment, estem pendents de cada nova norma que va marcant la Generalitat, però hem decidit tirar endavant. Les productores també tenen clar que si hi ha una cancel·lació s'ha d'acceptar. És de veres que abans de Nadal, que era quan anàvem a llançar tota la campanya, tenia por, perquè veus que les expectatives no són les millors, però vam tirar endavant i de moment està eixint. Vam fer com a primera funció la de Paz Padilla, que va ser extraordinària, ja que la vam compartir amb l'ajuntament d'Onda perquè si no no podia ser. Paz Padilla per una actuació no venia. I a continuació vam posar en marxa l'abonament que va començar la setmana passada amb l'obra Puertas Abiertas, protagonitzada per Cayetana Guillén i ha funcionat molt bé. Esperem que amb el temps la gent es vaja agarrant més. Encara existeix una por a vindre al teatre, perquè és un lloc tancant, però el teatre i la cultura és segura.
-Tot i això, l'abonament cultural ha atret aquesta temporada 275 persones, de les quals 125 són noves. Pareixen que el públic sí s'anima, no?
-El cap de setmana passat van assistir 350 persones, encara que no hi haja tantes abonades. El cert és que les obres tenen molt de tiró, en part clar per les cares que apareixen, com Cayetana Guillén o Belén Álvarez. Sabíem que aquestes obres anaven a vendre més entrades.
-I com encara aquest repte? Per què ha volgut posar-se al front de l'Auditori?
-Ho encare amb il·lusió. Al cap i a la fi vaig estar huit anys en el departament de Cultura en una època anterior, del 2003 al 2011, i encara que puga semblar vanitós, crec que vaig fer una bona tasca, es van fer unes bones representacions de teatre, es van posar en marxa projectes que avui encara segueixen en marxa, com el Festival de Màgia. El repte d'ara? És totalment diferent, perquè ni l'època ni jo mateixa estic en una situació igual. Tot i això, un programador té un compromís i no és un compromís amb si mateix, sinó amb la societat. S'ha d'aportar a tot el món i intentar fer coses per a tot el món. És evident que és molt difícil i complicat, perquè s'hauria de tenir un pressupost elevadíssim. El millor és fer espectacles per a xiquets de 0 a 2 anys, per a l'època infantil, espectacles que enganxen als jóvens, i així fins a aplegar a tots els públics. En el nostre cas són obres amb cares paregudes, però no són treballs fàcils ni televisius. He buscat treballs amb contingut i on cadascuna de les persones que vinga al teatre puga endur-se una reflexió o un bon record. Es toquen temes socials. I clar, també s'ha de fer dansa, teatre contemporani... però a poc a poc.
-Una de les reivindicacions que ha fet la directora de l'Escola de Dansa, Pepa Cases, és precisament que es programe més dansa als espais municipals. A més, ara que ja no se celebrarà el Festival de Dansa, deuria l'Auditori apostar més encara per altres disciplines?
-És evident que jo duré dansa, però s'hauria de reflexionar per què, quan has tingut en la teua mà la possibilitat de consolidar un projecte, ha sigut impossible. Igual les coses no s'han fet del tot bé. No vull entrar en terrenys que no em toquen i no vaig a organitzar un festival de dansa, però sí que és cert que hi ha obres de dansa que pense que s'han de dur a Vila-real i s'han de veure. No obstant això, serà el públic el que jutjarà. Jo vaig a dur espectacles de dansa? Sí. Si funcionen seguiré portant-los? Sí. Si no funcionen no en portaré més? No. És el que hi ha. Evidentment no declinaré a la primera de canvi, a la gent cal ensenyar-li les coses més vegades perquè es puga enganxar, però el públic és sobirà. Van a veure el que creuen que han de veure. La meua funció com a programador és ensenyar-li i mostrar les coses que s'estan fent.
-En una entrevista anterior amb Castelló Plaza deia que els tècnics culturals han de tindre més coratge per a programar. Però, és més complicat arriscar-se quan s'està al capdavant d'un espai públic?
-És evident que s'ha de ser més atrevit i més arriscat, però el que no s'ha de ser, des del meu punt de vista, és unilateral. No portaré els espectacles que a mi m'agraden, això forma part de la meua vida privada, no té res a veure amb el que jo puga oferir al públic. La meua feia com a programador és intentar dur al públic obres que els puguen agradar. Que voldria ser més atrevit? Sí, per descomptat, però és una carrera de llarg corregut. Necessite que la gent confie en el teatre i després, a poc a poc, quan ja tinguem un abonament consolidat, podrem dur un altre tipus de peces. Al final ens devem al públic. L'Auditori de Vila-real ha de ser més atrevit, però no podem d'entrada agafar i canviar tota la programació, perquè la gent no acabarà d'entendre el que està passant. Tots necessitem un procés. El públic costa molt d'aconseguir i molt poc que se'n vaja.
-Com ha sigut el treball conjunt amb Cultura?
-Som un equip gran, però em sent com a casa. No em resulta tampoc estrany perquè en aquests onze anys que he estat en la meua empresa fent altres tipus de treball, m'he relacionat amb el mateix tipus de gent. Les dinàmiques són molt semblants.
-Compta l'Auditori amb els suficients recursos?
-Vila-real té una peculiaritat que no tenen moltes altres poblacions, almenys en les que jo he treballat, i és que no concentra tot el pressupost en els arts escèniques, o inclòs en el teatre de sala, perquè dona difusió a moltes versiones de les arts, en especial de l'art de carrer. És una aposta que es va fer fa temps i encara que hi ha canvis polítics, aquests entenen que és important seguir mantenint el teatre de carrer, també el Festival de Màgia, el de jazz, el TEST... hi ha moltes propostes que no passen pel teatre o per fer teatre. Hi ha ajuntament que es concentren en la sala i d'ahí no eixien, a l'estiu fan alguna programació amb tres o quatre companyies de carrer, però Vila-real té eixa diferència. Per tant, crec s'ha de fer un repartiment adequat dels recursos. Jo com a programador no tinc tots els diners del món per a fer una programació més grossa, però els festivals donen una diversitat a Vila-real que la fa culturalment molt interessant.
-Dos dels principals festivals de Vila-real, com són el FITCarrer o Cinemaculpable (ara VIST) estrenen aquest any noves direccions. Amb quins canvis lidiarà l'Auditori?
-L'Auditori ja va tenir un canvi en juny amb la meua reincorporació i els únics canvis que tindrà és una diferenciació del que s'estava programant. És important que les direccions artístiques, mal que em pese, canvien, si no s'acomoden. Necessiten gent diferent i si no canvien, almenys aquestes persones han d'estar en contacte amb altra gent per veure com treballen. Quan vaig arribar a Vila-real vaig fer un plantejament; hi ha tres teatres en la província que estan programant a una altura considerable, que són el Principal de Castelló, el Paranimf de la universitat i Onda, havia de buscar el meu lloc. Vila-real no pot fer el mateix que ells. Si podem obtenir públic provincial, benvingut siga, però havíem de buscar una línia que siga atractiva per al públic local i que no fora massa semblant en el que ja es fa. Tot i que és obvi que coincidirem. Les obres són les que hi ha.
-Està la reprogramació d'espectacles cancel·lats dificultant el disseny de noves temporades?
-La reprogramació ja està coberta, almenys amb el que respecta a la meua empresa no ens queda res, però en general no veig que tinguem una rèmora darrere per a haver d'estar resolent les cancel·lacions. El teatre l'any passat ja funcionava. Una altra cosa és que hi ha artistes que, per compromisos televisius o de cine, trauen una obra de teatre amb la que sols van a treballar un any i els programadors la duen principalment a Madrid i Barcelona. Crides i eixa obra no la vas a poder dur mai. Al final, s'ha de ser hàbil i estar quan es reparteixen les funcions.
-I pel que fa al teatre local, quin és el nivell de producció actual?
-La producció de teatre de sala, excepte algun actor com Sergio Caballero que produeix i fa sèries contínuament, és bastant reduïda per no dir inexistent. No hi ha una tradició de teatre de sala a Vila-real, al carrer sí que es mouen més projectes. Tot i això, és de veres que hi ha treballs que estan ahí i que s'han de dur. Sense anar molt lluny La Fam ha fet recentment un treball de sala de circ. Concs clar que eixe treball es veurà a Vila-real.
