Fina Cardona según Fina Cardona

VALÈNCIA. Habitualmente, cuando uno escribe un artículo, no justifica porqué le ha dado tal o cual forma. Sin embargo, hoy es justo hacerlo. A pesar de que el que escribe estas líneas se gana el pan juntando letras, hoy es uno de esos días en los que le cuesta sumar sujeto, verbo y predicado. Quizá fue porque hace pocas horas tuve que forzarme a componer la frase que no querría haber publicado. Fallece Fina Cardona-Bosch. El primer titular maldito de 2022. Quizá no es el primero, pero no recuerdo otro igual. Hace casi un lustro que ilumina cada domingo Culturplaza, con sus artículos afilados, divertidos, ingeniosos -y más adjetivos que seguro me quedan en el tintero-, piezas que se habían convertido en una cita inexcusable para el lector del diario. Hasta el pasado mes de julio, en el que escribió sus últimas palabras antes de tomarse unas semanas de descanso, que se alargarían más de lo que todos habríamos querido. 

“Espero ponerme un poco mejor y “atacar” con vosotros los domingos. Echo de menos Valencia Plaza”, me escribías hace unas semanas. Espero que no te importe que comparta este mensaje ahora en el diario, que es tu casa. Ahora toca mirar en silencio la pantalla. Y así llevo todo este maldito día, pensando en qué escribir, pero mi mente parece atascada en ese titular que he redactado pocos minutos después de despertar, y mi teclado no me lo está poniendo nada fácil. 

“El que us volia comentar és que faré vacances a Culturplaza en aquests mesos d’insuportable xafogor. Bon estiu! Salut! Ens trobarem quan la frescor cluque l'ull. Mentrestant, airejaré les idees escapolint-me dels dies forts, del foc etern, de l’estiu mediterrani. Potser m’escodrinye el sol de mitjanit, tan tafaner. I, si vol, que diga: “mira, quina màrfega!” A mi, plin!”. 

No sé cuántas veces he leído hoy estas palabras, que fueron las últimas que escribiste para el diario, en el artículo El sol de mitjanit, publicado el 11 de julio de 2021.

Hace casi un lustro que Fina desplegó sus primeras palabras en Culturplaza, un encuentro (o más bien reencuentro) con los lectores que llegaba bajo un paraguas que era toda una declaración de intenciones: València, quina paciencia. “El nom d’aquesta secció, ha engegat la memòria d’uns lectors que existien i que han homenatjat els records juvenils. L’article La Panolla de Proust ha estat el detonant de l’encontre després d’alguna dècada. Emocionant, increïble el ‘poder’ del discurs multimèdia”, escribía en 2017. Hoy, que se trata de homenajear y que a mí me cuesta dar con la palabra correcta, me pongo a releer algunos de tus artículos y me doy cuenta de que ellos mismos me dan la respuesta. No hace falta inventar la rueda. 

De hecho, tú misma describías en 2018 cómo se tenía que enfrentar uno a los homenajes. Avanzándote, como en casi todo. “Els millors homenatges, no cal pensar-ho molt, són les deferències cap a nosaltres, cap als que estimem. Haurien de fer-se de continu. Ajustem, ampliem, el mot. Fem honor amb significat correcte a allò que paga la pena. Amb atmosfera càlida i afectiva. Realitzant, aquesta distinció personal que ens diferència dels altres. Fer els honors amb naturalitat”.

Es por eso que hoy prefiero recorrer tus palabras y olvidar las mías, reproducir algunas de las frases que, de manera desordenada, nos acercan a ti. 

Un viaje desordenado por Fina Cardona… según Fina Cardona.

Forever Young! (4/7/2021)

“Viure per sempre només és un desig humà. Ser eternament jove, també. L’envelliment és un bon senyal, un procés que tothom hauria de conèixer. Posar-se a punt de solfa, no tenir prou mans per fer una fi de festa amb dos-cents anys o més. Si en aquest planeta els “supermans” no tenen res a fer! Es dutxen amb kriptonita”

En òrbita (31/1/2021)

“Sovint he manifestat com m’agradaria fer parada i fonda a algun punt de l’espai. La ciència-ficció m’ha empès a aquesta tendència galàctica. L’arribada a la lluna va influir a generacions de nens que desitjàvem, vestits d’astronautes, amb ulleres de llarga vista i naus espacials, navegar per l’estratosfera i recórrer l’univers”

Déjà-vu a la valenciana (16/7/2017)

“València és com un inesperat flash-back. Homenatge constant a la memòria, a les experiències viscudes, incloent-hi des de les més anodines a les més terribles. Al meu País fem, a tota hora, com un viatge immutable en el temps. Els records revifen frescos, com si fossen d’ahir mateix, a força de la repetició tenaç de clixés, la memòria mecánica”

Cosmopolitisme aldeà (2/12/2018)

“Em negue a pensar que reivindicar els drets d’una cultura implica no ser cosmopolita. Ni de bon tros! Tot el contrari! D’ací al món! Sempre m’ha tocat reaccionar davant d’aquest tema tan suat. La identitat, la nostra, amansida i reconstruïda a força de massa guerres fallides ha de ser atractiva, ha d’enlluernar el pas dels temps, ha d'abandonar la inestabilitat crónica”

'Anar a rodar' (21/02/2021)

"Necessitem un canvi de mentalitat, una manera de pensar, que caracteritze la bona gent, que l’honestedat es mame amb la llet. Volem caps ben posats sense donar guerra, amb llibertat d’expressió, sense xantatges emocionals"

Que correga l’aire (22/03/2020)

“La impossibilitat de saltar al coll, abraçar-se impulsivament, ens ha alterat la manera d’entendre el dia a dia. Ens ha impedit cenyir amb els braços ben sincers a algú, estrènyer-lo per demostrar l’alegria, la impotència, l’estima, la pena, veure’ns amb una abraçada integrada. El contratemps, ací a la Mediterrània, empitjora. Estem acostumats a palpar i a xerrar fregant-nos la cara com si patirem, igual sí, una incapacitat auditiva, amb tanta traca, o no poguérem, igual sí, entendre’ns d’una altra manera. Tan bon punt descobrim un cos conegut ens emocionem i hi saltem al damunt sense reserves”

L'últim crit (11/04/2021)

"La modernitat moltes vegades ha estat menyspreada, sobretot ací. L’adjectiu moderna, en femení, més que no modern, s’ha utilitzat, cosa que mai no he entès, per infravalorar i ofendre. Parle dels inicis dels anys vuitanta. No vull pensar què dirien als cinquanta, seixanta, setanta.... La gent que el feia servir no és que fos postmoderna sinó que tenia grans dosis d’enveja imbècil i ràbia"

El futur està en l’aire (29/11/2020)

“En aquesta línia temporal on ens trobem, tenim descuidat l’optimisme, hi corren mals aires. Tal vegada han aconseguit que sentim que està sobrevalorat i el costat pessimista domina. Veure les coses de color rosa davant l’evidència no fa tancar els ulls”